Ho confés: em fan por els avions. Una neura que em va agafar no fa gaires anys, després de patir 
dos vols horrorosos, seguits, amb ventades i tempestes espectaculars. I em fot molt perquè, viure en una illa i tenir por a volar, m’aboca a unes situacions ben complicades que visc com una tortura. El procés és sempre el mateix: abans d’entrar a l’avió, començ a pensar si serà el meu darrer vol, si fallarà el motor, les ales o ves a saber què; quan ja estic asseguda, comença el procés invers de pensar que cauen poquíssims avions, si tenim en compte els que volen i que, per tant, el percentatge que em toqui a mi és ridícul; quan l’avió s’enlaira (el meu moment crític) arriba el pitjor en pensar que tots els passatgers que han patit un accident d’avió també estaven segurs que a ells no els tocaria, perquè aquestes coses sempre passen als altres. Després, un cop finalitzat l’enlairament, arriba la calma, si el comandant no et dóna un ensurt de mort dient que “tenim problemes greus de navegació” i que apaguem tots els aparells i comprovem els mòbils. En tocar terra, respir i m’agafa la ràbia: tant patir per res, per acabar arribant, com era previsible, amb absoluta normalitat. Fins al pròxim viatge.
Dit això, també he de confessar que la por a volar mai no m’ha impedit viatjar i que l’angoixa que em produeix tot el procés traumàtic que he explicat més amunt, gràcies a un autocontrol extraordinari, només el detecten aquells que em coneixen més -que es fan un bon fart de riure a costa meva, tot sigui dit- interpretant el tancament d’ulls o les mans engarrotades com a símptomes clars de por. Perquè, evidentment, el mal moment es veu sempre compensat per les noves descobertes o pels llocs que revisites amb emoció. Perquè m’agrada trepitjar terra, recórrer carrers desconeguts, entrar a Museus que només coneixia de nom, tornar a aquell racó que ja no és com el recordava, deixar-me enlluernar per canals i cases de contes de fades… I, després, un altre vol per tornar a casa. A la meravella, també, del conegut. A les olors i als sabors que no sents com a estranys. A les cares de tota la vida. A anar pel carrer i veure viatgers badocs i pensar que m’agradaria saber què pensen. Com es veu la meva ciutat en la seva mirada.
- El pensament ordenat/Opinió
- 40 comentaris
Molt bona aquesta entrada, Maite.
.
Crec què hi ha molta gen a qui li fa por volar però s’ho callen, de fet la meva dona, en els pocs vols que fem, quan l’avió s’enlaira, em pega una bona pessigada a la cama i jo no he de menester demanar res.
Tu en canvi ho cotes a tothom aquí; açò és valentia també.
.
Bon vol. …I sense por!
A jo tampoc em fa cap gràcia emprendre el vol. L’enlairada és, en efecte, el pitjor moment: aquell moment en què deixes d’estar en contacte amb la terra i en què ja no hi ha volta de fulla. Si ha de passar res, passarà i prou. I l’endemà serà gairebé igual que el dia anterior. Jo he de confessar que vaig escoltant el motor i que faig un bot cada vegada que perceb una variació en el seu run-run. Però he d’afegir tampoc m’he privat mai d’anar a visitar tants llocs com he pogut.
.
M’ha agradat molt l’entrada.
.
Canals, contes de fades… Vols (no)dir Bruges?
.
Salut
ostres Maite, t’entenc perfectament, jo m’en record de tota sa familia abans de deixar de tocar terra i desig tornar-los a veure de nou a sa tornada. M’esperen en dues setmanes dos vols intercontinentals de 9 i 7 hores, pensaré en tu! :S
Uff, em feia una mica de “cosa” confessar-me en públic però, ara, és un consol veure que no som l’única que s’ho passa malament dins un avió! No he estat a Bruges però és un viatge que tenc pendent: Amsterdam ha estat la meva darrera destinació i m’ha agradat moltíssim. Quan sigui tan valenta com n’Itziar, faré els meus viatges pendents per terres americanes: Nova York, Buenos Aires, Mèxic… Quan vaig aprovar oposicions, me’n vaig anar a Cuba, a descansar d’un any d’estudiar un munt d’hores diàries. Ara no sé si seria capaç!
Sempre són els del PSM els que fan les seves vacances fora de Menorca. Ells no tenen crisi. Na Tuni i en Ramonet, cada instant se’n van també fins a la fi del món. No tenen crisi, no. Els altres, hem de quedar a Menorca, amb les nostres platges plenes d’algues, les nostres cues per poder aparcar a les platges, caminar dos kilómetres per arriba a la mar, atravessant una carretera general infernal… I mentre, ells feliços, amb les butxaques plenes, a viatjar per aquí i per allà.
Si, si, seguiu així…
N’hi ha molts que tenim dificultats per poder arribar a final de mes.
A açò sí que es diu parrupar!
Mira que ho són de malvats i perversos aquests de dretes que ens volen fer pena.
.
Tots sabem qui és i què representa la dreta, encara que masses vegades, com ara aquí na Coloma, es disfressi de “mesquinets”.
…Tots sabem que la dreta és i representa la classe social més alta, més benestant.
.
Segur què sí, què hi ha qui no arriba a fi de mes, però aquests no sou voltros no, …amb voltros potser no arribarien ni a fi de setmana amb dignitat i sense ser explotats laboralment.
.
Aneu amb sa careta de mesquinets a una altra banda. Aquí ja heu mostrat el llautó.
.
Bé Nom Necessari. Que trobes d’aquest poema:
.
EL COLOM
.
-Els coloms, de tan polits,
cridem menys que les cucales.
Tenim peuets molt petits
i el que fa goig són les ales.
.
Si em causa desassossec
la més gentil de la colla,
li faig una pessigolla
amb la punteta del bec.
.
Segons un plàcid costum,
gent d’entre mar i muntanya
van donant tombs a una canya
perquè volem en la llum.
.
Pobres homes vanitosos!
Jo sé que en els vostres tombs
és només veient coloms
que heu après d’ésser amorosos.
.
(Josep Carner. El Bestiari)
Volar…
Quina gent els pilots! Fan feina quan volen i quan no volen no en fan. Ben cert!
Fantàstic.
No el coneixia aquest poema.
Tot d’una me semblava una glosa teva i, malgrat que no et conec, ja començava a sospitar de tu com glosador.
.
…Ja que el tema va de vols, jo que no se gaire glosar, te faré un acudit,
.
En un vol, després d’un suau enlairament i quan l’avió havia assolit una altitud confortable, el capità fa un anunci:
“Dames i cavallers, els parla el seu capità; benvinguts al vol 729 destinació Menorca (solen dir “Mahón”, però açò ara seria una altra història). Les condicions climàtiques són molt bones i per tant tindrem un vol tranquil i agradable i esperem tornar-los a veure entre nosaltres, que passin un feliç vol… NOO!!!… ooooh!! No! per déu!!!… seguit d’un llarg silenci i després d’uns quants minuts, el capità torna a dir: “dames i cavallers, em disculpin si els he espantat, però mentre els parlava, una hostessa m’ha vessar una tassa de cafè calent a les meves cames, haurien de veure la part davantera dels meus pantalons…”
Llavors, un dels passatgers diu: això no és res, vostè hauria de veure la part d’ endarrere dels meus…
.
Gràcies Menorquit, potser un dia ens coneixem.
.
Bon poema i bon acudit! Com deia un altre gran poema, Rafael Alberti:
Se equivocó la paloma.
Se equivocaba.
Por ir al Norte, fue al Sur.
Creyó que el trigo era agua.
Se equivocaba.
Creyó que el mar era el cielo;
que la noche la mañana.
Se equivocaba.
Que las estrellas eran rocío;
que la calor, la nevada.
Se equivocaba.
Que tu falda era tu blusa;
que tu corazón su casa.
Se equivocaba.
(Ella se durmió en la orilla.
Tú, en la cumbre de una rama.)
Rafael Alberti, (n. 1902).
Ale, perquè després diguin que les poesies no inspiren els visitants de la plaça!
I tant que inspiren les poesies! I el que diuen i el que es callen les poesies! Alberti, quin altre homenot de lletres.
.
Nom Necessari, molt bo el comentari aerofòbic. Com he rigut!
Que consideris una glosa meva un poema de Carner, uuuffff, quina calrada.
.
Sí, potser un dia ens haurem de conèixer i fer dues birres fresques.
A Coloma Torres: no et fa vergonya retreure noms que res tenen a veure amb el tema de la por als avions, jutjant actituts que res tenen a veure amb el tema que tractem, jutjant opcions personals sense saber res de la vida de les persones a qui et refereixes? Ets, com diuen aquí dalt, malvada. Tractes a l’ex batle des Mercadal amb un diminutiu tendenciosament pejoratiu i vesses en dues persones alienes a n’aquesta història la teva dèria antinacionalista i antiesquerrana. Vas bé de ventre? Vas bé de vida sexual? te n’adones de lo perniciós què és el teu problema? et pot agafar una llaga al ventrell mala de curar. Dius: “Sempre són els del pSM els que fan les seves vacances fora de Menorca”…no te fas gràcia i pena a tu mateixa? rellegeix el que acabes d’escriure i reflexiona i demà vés a l’aeroport a veure com els del PSM (només ells)tornen de les seves vacances. Quan he tornat de correr esteia cansat, però el teu comentari m’ha animat, mira tú! Els del PSM arriben a final de mes però els de la senyora Coloma Torres no. Cony, que votin al PSM i arribaran a final de mes! Cada paraula vostra, donya Coloma, vessa mala sang, ressentiment, potser incontinència d’algun tipus. Potser si llegissiu la premsa, avui mateix sense anar més enfora, veurieu que la gent del PSM també aporta alguna cosa positiva a Menorca, o no creieu que el programa Leader ha estat beneficiós per la nostra illa. Potser el que us dol a vos no dol als altres menorquins…hi ha metges que ho tracten, i no tots són del PSM.
Pensa Maite que ets molt divertida dins s’avió. Entre dues germanes, vas-vam fer unes bones rialles… o no? Ah! prepara’t, estic a punt d’organitzar el viatge del 2011…
I en especial per la sra. Coloma Torres, un poema de León Felipe:
Palomas
Las palomas de la plaza de San Marcos
que el municipio de Venecia cebaba para los turistas
se han muerto todas de repente…
La paloma de Picasso que yo guardaba como una reliquia
en un viejo cartapacio, ha desaparecido…
En el Concilio Ecuménico nadie sabe por donde
anda la paloma de la Anunciación…
Y el Vaticano está consternado porque se halla enferma
la paloma del Espíritu Santo.
Se dice que en el mundo hay ahora
una mortífera epidemia de palomas…
Y el Consejo de la Paz no encuentra
por ninguna parte una paloma.
Bien Paloma, dales duro. Si, en el fondo, tienes toda la razón y ellos lo saben. Si no lo supieran no se comportarían como lo hacen.
Y es que ahora, los nuevos ricos son los del PSM. Ellos pueden ir a comprar carne y pescado de sa plaça, los demás hemos de ir al DIA a comprar carne enlatada. Ellos pueden hacer viajes por aquí y por allá, mientras los demás no podemos ir ni a Ferreries.
Pero si les cantas las verdades, se rebelan, y saltan con poemas varios y bromitas que quieren disimular su caradura.
En fin, se os está quitando la careta. Era cuestión de tiempo. Pero la gente ya os empieza a conocer.
Més poemes pel gavilan i la paloma:
Palomas de ciudad,
vestidas del hollín que respiran,
sirvientes del tendal y la basura.
Las odio cordialmente desde mi ventana,
busco espantarlas, cuelgo plásticos,
pero es inútil.
Vuelven al poco, o nunca se marcharon,
y de nuevo me llega,
burbuja sobre el limo de las horas,
el émbolo sonoro de sus cuellos.
Algo dice, tal vez, ese discurso de una sílaba,
su gutural monotonía
poblando el patio de impaciencias.
(D’un poema d’en Jordi Doce, Gijon, 1967)
Salut i més poesia que com deia Gabriel Celaya ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO.
J Rodríguez, fas por quan dius “dales duro”. Kin mal rollo! fas corre tiu! ets com na Coloma, que contau els del PSM què entren al DIA? saps quan costa un bitllet de bus de Ciutadella a Ferreries? tu també tens mal de ventrell? saps què costa una sirviola o un esparrall a la plaça de Maó o a la de ciutadella? t’has rellegit? a Ferreries per Sant Bartomeu es reparteixen ses candeles per encendre quan hi ha tempesta, mal temps, trons i llamps i per allunyar els mals auguris… per tant els ferreriencs ja poden encendre un ciri pasqual perquè no travessis ni es pla verd ni son granot. Au vés i ofega la teva mala llet en un pou sense fons, que els demés serem igualment feliços amb o sense els teus discursos buits de continguts. Mala sang fa males sobrasades!
Oh! poesia, com m’inspires i com resolts els dubtes que vaguen pel món.
.
EL LLORO
.
M’he avesat a aquesta gàbia,
no mai tímid, no mai cot
parlo sense cantarella
i com si sabés de tot.
.
He après d’un veí xerraire
i un tartamut, son amic;
converso de tota cosa
com si entengúes el que dic,
.
I parlo tan bé, que un dia,
un miop (un jovencell),
em féu de sobte: -Dispensi
em creia que era un ocell-.
.
I ja prou de rialleta,
babaus que rodeu pel món;
ben cert que aprengué d’un lloro
l’inventor del gramofon.
.
(Josep Carner. Bestiari)
Los nacionalistas están enrabietados con el Rodríguez y la Paloma. Ja, ja, ja!!! No es fácil tener que oir verdades como puños. No es fácil justificar el “me voy de viaje”, cuando una gran parte de menorquines no llegan a final de mes.
La lejanía de los políticos con el pueblo llano es clamorosa. La lejanía del PSM (la mayoría son funcionarios), con el resto de ciudadanos es todavía más clamorosa.
En fin, gracias Maite por este post. Estaría bien que tus amigos Tuni y Ramonet nos contaran también sus viajes. Ahí veríamos cuan lejos están del común de los mortales.
En fin…
L’ELEFANT, A UNS BABAUS
.
Podem viure més d’un segle
i som de pes i fem planta;
gaudim d’un cervell més gran
que no pas el de vosaltres.
.
Tenim poder, fem justícia
I sabem amb força i traça
Bufar núvols en el cel
I esclafar les serps que passen.
.
Som la raça de més pes
i de més llarga durada,
i si mai tenim veïns
el menudall són els altres.
.
I al nyicris de l’home dic
que no oblido cap venjança;
i que essent lliure tinc fills
i no en vull en l’esclavatge.
.
(Josep Carner)
Ja no tenen ni paraules, ara sí que fan pena, no pel que són ni pel que volen aparentar.
La pena que feia “El Piyayo” era una altra, ja ho sé. Però la seva pena (pobresa cultural) també s’hi sembla,
.
¿Tu conoces al ”Piyayo”
un viejecillo renegro, reseco y chicuelo;
la mirada de gallo
pendenciero
y hocico de raposo
tiñoso…
que pide limosna por “tangos”
y maldice cantando “fandangos”
gangosos?
.
¡A chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
.
Ata a su cuerpo una guitarra,
Que chilla como una corneja
Y zumba como una chicharra
Y tiene arrumacos de vieja
Pelleja.
Yo le he visto cantando,
Babeando
De rabia y de vino,
Bailando
Con saltos felinos
Tocando a zarpazos,.
Los acordes de un viejo”tangazo”
Y, a sus contorsiones de ardilla,
Hace son con la sucia calderilla.
.
¡ a chufla lo toma la gente
y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
.
Es su extraño arte
su cepo y su cruz,
su vida y su luz,
su tabaco y su aguardientillo…
y su pan y el de sus nietecillos:
“churumbeles” con greñas de alambre
y panzas de sapos.
Que aullan de hambre
Tiritando bajo los harapos;
Sin madre que lave su roña;
Sin padre que “afane”
.
Porque pena una muerte en santoña;
Sin mas sombra que la del abuelo…
¡poca sombra, porque es tan chicuelo;
en el altozano
tiene un cuchitril
¡a las vigas alcanza la mano;
y por lumbre y por luz, un candil.
Vacia sus alforjas
Que son sus bolsillos,
Bostezando los siete chiquillos,
Se agrupan riendo.
Y entre carantoñas les va repartiendo
Pan y pescao frito,
Con la parsimonia de un antiguo rito:
¡chavales!
¡pan de flor de harina!
Mascarlo despasio.
Mejo pan no se come en palasio.
Y este pescaito, ¡no es na?
¡sacao uno a uno del fondo del má!
¡gloria pura él!
Las espinas se comen tamié,
Que to es alimento…
Asi….despasito.
¡no llores, Manuela!
Tu no pués, porque no tiés muelas.
¡es tan chiquitita
mi niña bonita!..
así, despasito.
Muy remascaito,
Migaja a migaja, que dure,
Le van dando fin
A los cinco reales que costo el festín.
Luego entre guiñapos durmiendo,
Por matar el frío, muy apiñaditos.
La Virgen María contempla al “Piyayo”
Riendo
Y hay un Angel rubio que besa la frente
De cada gitano chiquito.
.
¡A chufla lo toma la gente!…
¡y a mi me da pena
y me causa un respeto imponente!
.
JOSE CARLOS DE LUNA (1890-1965)
.
.
Yo también os quiero a todos.
Volverán las oscuras golondrinas
Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban 5
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres…
ésas… ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar, 10
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día… 15
ésas… ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará; 20
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido…, desengáñate:
¡así no te querrán!
Gustavo Adolfo Bécquer
(1836-1870)
Esta me gusta mucho. Sea dedico a Maite Salord, mi Alfonsina.
Alfonsina y el mar:
.
Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más.
Un sendero solo de pena y silencio
llegó hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas
llegó hasta las espumas.
.
Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas la canción
que canta en el fondo oscuro del mar
la caracola.
.
Te vas Alfonsina con tu soledad
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Y una voz antigua de viento y de mar
te requiebra el alma y la está llamando
y te vas, hacia allá como en sueños,
dormida Alfonsina, vestida de mar.
.
Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
Tus fosforescentes caballos marinos
harán una ronda a tu lado,
y los habitantes del agua
van a jugar pronto a tu lado.
.
Bájame la lámpara un poco más
déjame que duerma nodriza en paz.
Y si llama él no le digas que estoy
dile que Alfonsina no vuelve.
Y si llama él no le digas nunca
que estoy dile que me he ido.
(Félix Luna)
El poema “Alfonsina y el mar” està dedicat a la poetessa argentina Alfonsina Storni que es va suïcidar, el 1938, llançant-se al mar. Deduesc, Jorge, que t’agradaria veure’m morta (vull creure -som bona al·lota- que només políticament): no et facis il·lusions perquè hi ha Maite per estona. Un dia, em vaig tirar a la piscina, hi vaig trobar aigua i, a més, vaig descobrir que m’hi movia amb desimboltura. Llàstima!
Com em deia un professor de català a l’escola: “sou l’hòstia en velo!”
Maite, de valenta no ho som, però em tira més conèixer San Francisco que quedar a Menorca durant ses vacances. I perque en Jorge no em digui que som del PSM: he tenido que ahorrar para irme. Quien algo quiere algo le cuesta, no? 🙂
Ditxosa tu, que pots estalviar. Jo no puc. Jo tenc seriosos problemes per arribar a final de mes. Jo no puc anar de viatge. Aquest hivern no sé com ho faré per passar-lo.
Serà veritat que m’hauré de fer del PSM per tenir un lloc de feina i poder viure bé.
No ho descart!
Maite, si la por a volar és el que et frena d’anar cap a Amèrica, sempre ho pots provar nedant! De desimboltura a la piscina política certament no te’n falta, ara, la mar oberta sempre fa un poc més de respecte. De totes maneres, tampoc et mous malament entre serrans que volen fer de taurons i coloms que voldrien ser falcons.
Deixant la fauna a banda, si només ho passes malament a l’enlairament i a l’aterratge, pensa que en això tant és anar fins a Amsterdam com fins a Nova York. I dos moments d’inquietud no són res en comparació al plaer que et dóna després una visita, per exemple, al MoMa.
Què trist arribar al debat i trobar-te aquest to… No entenc per què es posa color a tot. Tinc un grup d’amics on hi ha tot tipus d’inclinacions polítiques, més de dretes per cert, però algunes també d’esquerres, i força, i des del respecte ens entenem prou bé perquè més enllà de la política hi ha sentiments, vivències compartides… i en aquest entorn tan variat mai havia pensat que aquells qui viatjaven eren d’un o altre partit potser perquè no entenc quina relació tenen o perquè en el meu entorn hi ha gent afí al PSM o al PP que té crisi i a l’inrevès. I entre altres també tinc una germana empresària d’esquerres… Potser som una privilegiada per tenir tanta varietat al meu costat.
No entenc aquests tòpics ni aquest to usat tan d’una com d’altra banda. Davant les provocacions sense sentit és més intel·ligent la indiferència.
En efecto, el tono de algunos y la ironía pedante de otros no permite un debate sereno. A cualquier intervención ven segundas. Se sienten heridos ante cualquier argumento que no les cuadre dentro de su organigrama existencial.
Y estos son los que después se autoproclaman demócratas o se dicen moderados, o personas de consenso.
Aquí hay mucho radical y mucho dictador disfrazado de plural.
Pero que quieres, esto es la casa del PSM, un partido de pequeños dictadorzuelos, gente monolítica que no soporta la opinión distinta.
Pero, ya digo, mientras la autora de este blog quiera, aquí estaré, dando la tabarra, aunque a algunos se le revuelvan las tripas.
Por cierto, Maite, como podrás comprender, mi pobre cultura desconocía el motivo de la poesía Alfonsina y el mar y, por tanto, te aseguro que en ningún momento he deseado tu muerte política y mucho menos tu muerte física. Nada de eso. De hecho, entiendo que haya gente que ya le va bien que no haya turismo, que Menorca esté estancada, que tengamos paro, etc. Y comprendo que vuestro partido defienda todo esto.
También entenderás que otros muchos defendemos lo contrario.
En cuanto a lo de Alfonsina y el mar, he de reconocer que sólo conocía su versión cantada por Nana Mouskuri. Una canción inolvidable. Y la he puesto al ver el alud de poemas de los habitantes de este blog. No querais ver segundas intenciones. Sois unos mal pensados. Cómo dice el refrán, “cree el ladrón que todos son de su condición. Ay! Maite!
Benvolguda Núria:
Jo també tenc amics i amigues de dretes i esquerres. I amb ells puc riure, sortir, divertir-me i fins i tot, discrepar d’algunes coses de la vida i de la política. El fet aquí, i amb aquestes darreres línies que tu has llegit, no es debat, i tens raó quan et decepcionen alguns comentaris. Però el dret a discrepar i el dret al pensament lliure, que aquí ho han estat durant molts de mesos, són vilipendiats per uns subjectes que pretenen només l’atac a tot allò que representa na Maite, el PSM i per inèrcia els governs d’esquerres. El debat aquí és que alguns no volen debat serè, ni argumentat, ni seriós, ni respectuós.
.
L’incordi és que aquest bloc i la seva autora han estat recentment blancs d’una ofensa sense sentit (i darrere ells altres blocaires) amb l’oportunisme de reventar qualsevol cosa que s’escrigui, s’argumenti o es comenti des d’un posicionament raonat (encara que, ho admetem, no ha der ser l’única raó) de la visió social, econòmica i política. Tothom té el dret a expressar-se com vol, però la irrupció d’alguns, pocs, vol provocar i res més. És la missió d’aquesta gent, fins i tot per fer befa de les entrades que pretenen allunyar-se de la política quan tracten de poesia, d’un succeït, una anècdota, una reflexió qualsevol feta des de una voluntat d’un llenguatge literari, elegant i expressiu (sempre lloat per part meva) de l’autora.
.
T’hi fixaràs, Núria, amb les darreres entrades de na Maite Salord, fetes per posicionar-se amb fina ironia, sobre els atacs a què és sotmesa, tot i que, estic segur que no li lleven, aquests aprenents, ni un minut de son. Fa una entrada, que pot agradar més o menys, però comenta un viatge i les pors a enlairar-se. Res més. Fixa’t, Núria, com se l’ataca amb bajenades com “que només poden viatjar els del PSM, que són uns privilegiats, que són els únics que arriben a final de mes, que volen que Menorca s’enfonsi, que ens duran a l’abisme, etc… etc”. Tot açò, repetit fa més d’un mes, sense més arguments que els que he citat i reiterats una i altra vegada. Tot perquè ha comentat el pànic als vols. Fa una entrada d’un poema d’en Carner i li surten amb poesia “ripipí” i de nou amb els arguments repetitius, una estrategia usada per un sector de titelles que tenen aquesta missió d’escampar-hi merda (amb perdó) a tot allò que surti d’un polític del PSM a d’un govern d’esquerres, encara que hi hagi un post de literatura, teatre o una simple reflexió mundana o surrealista. Qualsevol cosa acaba amb el mateix i cansat bombardeig estúpid d’arguments eixorcs.
.
I ara, Núria, aquests subjectes contestaran que…. “quan ens diuen la veritat… que som uns dictadors, que no toleram les seves veritats”.
.
I és que açò és cada dia, cada dia, el mateix discurs, que arriba a ser vomitiu, però que no ens desmunta (a mi, almenys) i d’aquí que imitem la ironia de na Miate amb poemes com a respostes o comentaris, que, pel qui acaba d’entrar, consideri desequilibrats, però que tenen el rerefons.
.
Salut, Núria.
Moltes gràcies Menorquit per les teves extenses explicacions les quals em semblen totalment entenedores. De fet, una de les coses que m’agrada d’aquest bloc és la fina ironia de l’autora.
De tota manera, segueixo considerant que tots tenen el dret d’expressar-se però certs nivells de falta de respecte i de comentaris del tot distorsionats, com relacionar la possibilitat de viatjar amb un partit polític, és millor deixar-los passar… Tenen el dret de dir-ho i nosaltres, per a col·laborar en un debat més assossegat tenim el dret de no contestar-lis mentre no moderin el seu to… Tan sols és un suggeriment per descomptat tots teniu el dret d’escriure i respondre amb total llibertat.
Cómo os molestan el Rodríguez y la Paloma. Me encanta leer vuestras disquisiciones sobre lo que pretenden, que no quieren un debate sereno, que no se cuantas historias.
En un tono altanero y pedante pretendeis dar lecciones de lo que se debe debatir y lo que no está a la altura de vuestra inteligencia.
Menudos merluzos estais hechos. En fin…
No és qüestió d’intel·ligènica és qüestió de respecte als altres. Uns en saben més de poesia, altres de política, altres de cultivar sa terra, altres de cantar, altres de portar un negoci… sa intel·ligència és quelcom inventat per nosaltres mateixos i de difícil mesura.
Pues si la cuestión es de respeto, entonces, Núria, puedes hacer un ejercicio práctico para determinar las veces que se me ha faltado al respeto a mí.
En alguna ocasión se ha llegado al insulto facilón contra aquellos que no piensan como ellos.
Y tienes razón, la inteligencia es algo inventado por nosotros mismos y de difícil medida. Pues que se lo apliquen el Menorquit, el Nom Necessari, el Álmax y tantos acólitos pesemeros que habitan en esta plaza.
Tot i que l’explicació de Menorquit s’ajusta perfectament a la realitat, estic totalment d’acord amb el comentari de Núria. I, per cert, com ja apunta Menorquit, dorm perfectament!
I si tots fem l’exercici? De ben segur que seria d’allò més enriquidor.
Núria, seguidamente te expongo un ejemplo de cómo se las gastan algunos de los que escriben en este blog, cuando no les gusta lo que otros opinan.
.
# Menorquit Escrit el 25 Ago 2010 a les 23:15
.
A mi sí m’agrada llegir poesia. Va bé una lectura poètica de tant en tant. I m’agrada Josep Carner, un dels homes cabdals del Noucentisme. Vull un vers de Carner que no un comentari de la carnassa putrefacte de Jorge Rodríguez, a més de cínic, irrespetuós i mal educat.
.
La democràcia té moltes, moltes coses bones, però també té escòria. Llàstima.
.
Habla de “carnassa putrefacte”, de “cínic”, de “irrespetuós” y de “mal educat”, para finalmente calificarme de “escòria”.
En fin, sobran las palabras…
Os dáis cuenta de que cualquier tema os sirve para hacer diferencias entre partidos políticos? No se puede hablar simplemente del miedo a volar que es de lo que ha escrito Maite?
Y el tener problemas económicos, desde cuando está reñido con la lectura?