Lassitud. Dies feixucs. Cansament. És la calor, diuen. Però no ho crec. Massa fàcil. El cos es mou lentament i 
cerca, sempre que pot, la comoditat del descans. La placidesa de la lectura. O de les hores mortes. No fer res. Se’m fa estrany. Molesten els renous i, fins i tot, les converses.
Silenci. Els ulls tancats i horitzons que miren endarrere. Imatges que ja no hi són i que voldries recuperar. Consciència del temps. Del temps que habita dins el nostre cos. Del temps que no sap d’estacions. La feixuguesa del cos. De pedra i d’aire. La feixuguesa de la ment, que es resisteix a pensar.
Paraules. Posar paraules a la lassitud i al silenci. Acceptar que la vida és feta, també, de parèntesis. Aturar, potser, per agafar embranzida. Per recordar -per recordar-te- que ningú no és immortal. Ni tan sols imprescindible. Per sospesar la veritable mesura de les coses. La carn deixada anar, com en un mar transparent i fred. Esperar, lentament, que la pell recuperi la força. Obrir els ulls i rompre el cercle.
- Amb totes les lletres, Textos literaris
- 4 comentaris
Temps per perdre no és temps perdut.
“Estira´t al sol. Abdica i sigues rei de tu mateix” F. Pessoa
Maite has de sebre allargar-te a nes sofa, a s’hamaca o a simplement seure a sa terrassa o a nes pati llegint un llibre i gaudint d’es sol. I fins i tot si te sents amb ganes posa’t a escriure!! jejeje
Ànims!!
Gràcies, Pilar! Intentaré seguir els teus consells. Per cert, veig que també tens bloc. Enhorabona. Ja t’aniré llegint!