Entre els meus vuit llinatges familiars, hi ha els de Valenzuela i Ortega, provinents directament de 
Sevilla. Segons explicava ma mare, la seva àvia Isabel -Ortega Ramírez- provenia d’una família benestant de Sevilla que va fugir de la seva terra per amor: es va enamorar d’un carrabiner pobre, durant una processó de Setmana Santa, en sentir-lo cantar, des del balcó de casa, una saeta. Sembla que, des d’aquell dia, la vida dels dos va canviar de cop. Van deixar Sevilla per anar, primer, a Màlaga, on va nèixer la meva àvia i tots els seus germans, i, després, a Palma, on va néixer ma mare.
És una història novel·lesca, romàntica en els seus inicis però que la Guerra Civil es va encarregar de tancar tràgicament. Abans que qualcú em demani perquè no he escrit la novel·la de la meva família, he de dir que vaig començar a escriure només amb aquest objectiu. N’he fet infinitat de versions però cap no m’agrada. És la meva assignatura pendent.
Com veis, les arrels familiars -encara que siguin tan llunyanes- marquen. Ma mare es va morir amb una assignatura pendent, també: un viatge a Sevilla. D’aquí a uns dies, les quatre germanes Salord Ripoll (que també som Valenzuela Ortega) el farem realitat. Anirem a Sevilla i, qui sap, potser, sense saber-ho, ens creuarem amb algun parent llunyà que mai es pensaria que aquelles quatre turistes menorquines tenen res a veure amb ell. Però així és la vida. Estranya, complexa. I, de vegades, com deia aquella pel·lícula, bella.