Darrerament, no hi ha roda de premsa en què es presenti qualsevol projecte o activitat que no acabi 
amb la mateixa pregunta: pressupost? Una pregunta que, dins el context de crisi econòmica que vivim, és prou normal. Tanmateix, el que ja no ho és tant, al meu parer, és la interpretació que, moltes vegades, es fa de la resposta. Partint del fet que el pressupost sempre és ajustat i, per tant, no admet la crítica del dispendi, llavors anam a parar a aquella reacció tan humana de pensar: quina porqueria ens faran, amb aquesta quantitat ridícula?
Així les coses, m’agradaria fer unes quantes reflexions al respecte. En primer lloc, venim d’una època d’excessos, de preus desorbitats, de bombolles econòmiques que han acabat esclatant però, quan es tracta de criticar l’actuació de l’administració que vol ser austera, oblidam aquest fet i ens instal·lam en la desconfiança. Per exemple, es fa públic que, amb fons europeus i del GB, es finançarà el 75% del projecte museogràfic de Can Saura, valorat en 800.000€, però, com que el PP va deixar un projecte valorat en 3 milions d’euros, hi ha qui, desconfiat, arrufa el nas. En darrer terme, partim de la premissa falsa de “com més car, més bo”. L’experiència en inversions públiques dels darrers temps, però, ens hauria d’haver ensenyat que els doblers, a part de no donar la felicitat, no sempre impliquen qualitat, per no entrar en altres qüestions més tèrboles.
D’altra banda, quan rallam d’activitats, com poden ser les de la propera Festa del Llibre, comptar amb un pressupost petit no vol dir, en cap cas, que les propostes no siguin atractives. Ben al contrari: imaginació, col·laboració desinteressada de molta gent, feina d’organització i ganes que surti bé supleixen, amb escreix, els nombres. El que es destaca, però, una altra vegada, és el pressupost. Segur que si es presenta el mateix programa i es diu que val tres vegades més, la programació de l’acte seria qualificada de “brillant”.
En fi. Com ja he dit altres vegades, estic convençuda que les crisis serveixen per situar les coses al seu lloc. Per valorar el que és realment important. I els doblers, tot i que són necessaris, s’han de saber emprar bé. A cop de talonari, no t’assegures l’èxit. I, per si hi ha dubtes al respecte, que li demanin al senyor Florentino.
declarar-lo incompetent per investigar els crims del franquisme. Confès que és una persona per qui mai no he sentit una especial devoció. Al contrari. Tot i que admet que ha estat valent en moltes de les seves actuacions, la veritat és que sempre m’ha semblat un tipus altiu i orgullós. Tanmateix, avui el defensaré perquè, com diu el títol d’aquesta entrada, no és ell qui no és competent per investigar els crims del franquisme: és la nostra democràcia, de la qual tant ens omplim la boca, la que ha estat declarada incompetent.
durant el govern de Jaume Matas. I supòs que, per dur a terme una empresa tan difícil i complicada, hauran contractat els millors detectius. Perquè ningú del partit podia saber, ni tan sols imaginar-se, què estava fent el seu cap. Ha arribat, per tant, l’hora de les sorpreses, de les exclamacions d’incredulitat i de les capades de desconcert entre la parròquia popular. Mesquins, mira que viure enganyats durant tots aquests anys. Són de plànyer.