“No hi donem més voltes: el concepte més important del món és la confiança. Les relacions socials 
s’aguanten (i deixen d’aguantar-se) a partir de la confiança (i la desconfiança). La confiança no et garanteix l’èxit, però et dóna opcions d’arribar-hi, mentre que la desconfiança t’aboca al fracàs, segur. I el pitjor de tot, el que fa que el món sigui tan complicat i emprenyador, és que la confiança costa molt de guanyar i costa poquíssim de perdre. I parlo de totes dues, tant la que tens en tu mateix (seguretat) com la que tenen en tu (crèdit).”
Aquestes paraules de Carles Capdevila encapçalen un article que parla de jugadors de futbol. Podria parlar de pactes polítics, de relacions de parella o de relacions entre pares i fills. És igual. Per exemple, tenc qualque descendent que, de tant en tant, em retreu que no li tenc confiança. La meva resposta és sempre la mateixa: entre el que m’amagues i el que em dius que, directament, no és ver, quina confiança vols que et tengui? Perquè m’entengueu: em diu les bones notes i les que no ho són tant les amaga davall feixugues capes de silenci. O s’inventa històries per excusar-se de no complir les seves obligacions. Unes històries que, mira per on, sempre solen tenir culpables aliens (persones, mals físics o imponderables diversos).
Amb tot, he d’admetre que, de l’exemple familiar que us he explicat, en faig una lectura positiva: la meva descendència, quan se sap enxampada, és prou intel·ligent per acotar cap i acceptar el seu error, sense dissimular i sense insistir en excuses de mal pagador que són ben conscients que no hi ha qui es cregui. O, quan se la veuen venir, per avançar-se i explicar-me el tema en qüestió perquè no m’arribi a través de tercers, que saben que és quan fa més mal. I, com que són els meus fills i saben i sé que me’ls estimaré sempre, facin el que facin, deixam passar els dos dies de males cares per tornar a la normalitat. Si parlàssim de pactes polítics o de relacions de parella, segurament, la cosa no seria tan fàcil.
- El pensament ordenat/Opinió
- 2 comentaris
17
Del poder més alt, el poble només sap que existeix. El poder inferior a aquest, el poble l’esitma i el lloa. El poder inferior a aquest, el poble el tem. El poder inferior a aquest, el poble el menysprea.
La desconfiança genera desconfiança. El caut estalvia les paraules. Quan ha complert la seva tasca i els afers funcionen, el poble diu: <>.
Del llibre del Daodejing
*el poble diu: “ho hem fet nosaltres”.