Ai, bonjesuset, pens, cada dematí, mentre es descarrega el correu a la pantalla de l’ordinador: quina 
una me’n caurà, avui? I no m’estic referint a ofertes de bancs o subscripcions vàries. No, amics meus, m’estic referint a anònims! Perquè, des de fa un temps, m’arriben una sèrie de correus, d’emissors desconeguts, i amb finalitats ben diferents, que em tenen ben entretinguda. Ara us ho explic, perquè és com una novel·la, més tost xerequeta, tot sigui dit.
Des de fa uns mesos, un anònim -encara no sé si ben o mal intencionat- m’escriu per donar-me informació sobre coses que passen dins l’ajuntament i que jo desconec. És un tipus ben informat -com a mínim, més que jo!- i que la sol encertar gairebé sempre. Ahir, però, un altre desconegut va entrar en la meva vida. I, aquest, no en tenc cap dubte, amb cap bona intenció: acusava una persona, amb noms i llinatges, d’investigar-me a mi i a la meva família. De fet, segons l’anònim, la persona en qüestió ja té els “currículums” de tots i “por las fechas próximas a San Joan saltará todo por los aires”. El final de l’anònim és definitiu: “Que Dios te proteja que falta te hará”.
Bé. Després d’haver-lo llegit, no li vaig donar cap credibilitat. Resultava evident que era una estratègia ben barroera per enemistar-me amb el meu “investigador”. Ara bé, quan després dinava amb bona part de la meva família, em van revenir tots els dubtes: quina una n’haurien fet, tots aquells, que jo no sabia i que era susceptible de titular periodístic? Així que, diligent, vaig començar un dur interrogatori. Després d’insistir molt, vaig aconseguir dues confessions: “jo, quan era petit, feia molt de pestellet”; i, l’altra, “jo, quina vergonya, un dia, vaig robar una regalèssia arrebossada de magnèsia”. A la vista de la gravetat dels fets, m’he estimat més fer-ho públic jo a través del bloc que esperar que esclati tot, entre avellanes i focs artificials.
En fi. Després trobam estrany que a Ciutadella surtin partits polítics de davall les pedres. I és que no hi ha vida més entretinguda que la del polític cabildo. Si voleu posar emoció a la vostra vida, ja sabeu què heu de fer. L’únic que em preocupa de tot això és que, si un dia, em decidesc a escriure les meves memòries polítiques, no hi haurà qui les vulgui publicar. Dignes de TBO.
s’aguanten (i deixen d’aguantar-se) a partir de la confiança (i la desconfiança). La confiança no et garanteix l’èxit, però et dóna opcions d’arribar-hi, mentre que la desconfiança t’aboca al fracàs, segur. I el pitjor de tot, el que fa que el món sigui tan complicat i emprenyador, és que la confiança costa molt de guanyar i costa poquíssim de perdre. I parlo de totes dues, tant la que tens en tu mateix (seguretat) com la que tenen en tu (crèdit).”