No m’ho puc creure: som més rica que en Francisco Camps, l’ínclit president de la Generalitat Valenciana. Avui, quan he llegit al diari que el seu patrimoni es redueix a 2.290€, mitja casa i un cotxe de quinze anys he entès, de cop, perquè li havien de pagar els “trajes”, pobre home. No era pagament de suborns, no, de cap manera: era obra social!

Així les coses, i tot i ser ben conscient que aquest bloc no té la categoria d’un butlletí oficial, m’he decidit a fer la passa: avui sortiré de la caixa fort i declararé, públicament, els meus béns. La transparència davant de tot. Aquí va el llistat:

1- Una casa a “tritges” amb el meu respectiu i el banc. És grosseta, ho admet, i té bones vistes. L’habitam cinc humans i un moix. Per tant, els metres per càpita ens permeten viure en companyia però amb possibilitats d’evitar-nos quan la salut mental ho requereix.

2- Un utilitari de vuit anys carregat d’andròmines vàries, restes de berenetes, pipes, etc. Hi acostuma a haver tot allò que cerques i no trobes: ulleres de sol, paraigües, jerseis…

3-  Una velo “Bolero” de quatre anys que, fins que la meva filla mitjana no me l’okupava, estava en prou bones condicions. Ara, el timbre no funciona, té el seient romput i la panereta torta.

4- Centenars de llibres que he anat arreplegant des que era una filleta. Sé, a més, que, si tenc una vida llarga, heretaré la biblioteca de la meva padrina i qualque llibret més d’uns amics que m’estimen molt. No és l’herència d’en Balada però… què hi farem! (Jo tampoc som na Leti…)

5-  Una cinquena part d’un hort (herència familiar), amb una casa (absolutament legal!) i un motocultor que potser hauria de deixar als hortolans i hortolanes del FarmVille. Jo, com molts ja sabeu, som una urbanita total i ni tan sols em deix enredar pels horts virtuals.

6- De doblers en efectiu, després de la darrera adquisició de dues rodes del meu respectiu i de pagar unes quantes cosetes, i tenint en compte que som a final de mes, no m’atrevesc a dir què tenc al banc. Em sembla que no em creuríeu.

Bé. Aquest és el resultat de vint anys de feina de professora i un de política a jornada completa. Així que podeu estar ben tranquils: els meus modelets (més o manco sofisticats) me’ls pag de la meva butxaca. Com també els caramels que trobau al despatx municipal que ocup. Ara, sobretot, el que voldria que quedàs ben clar és que, tot allò que valor realment i el que estim més en el món, no surt a la llista. Com ja haureu pogut endevinar (si no sou malpensats) , tampoc ho podreu trobar a cap paradís fiscal.

• El pensament ordenat/Opinió
• 13 comentaris

La diferència, diuen els entesos, entre el Barça i el Madrid és que, mentre el primer té un equip de futbolistes, el segon és una suma d’individualitats, algunes brillants, és cert, però individualitats, al cap i a la fi. I, com tothom sap, la victòria final sempre sol ser dels grups cohesionats.

En aquest sentit, és fonamental la funció del primer entrenador. Mai no he escoltat a ningú que digui que la culpa que un equip no funcioni sigui del segon entrenador o, ni tan sols, dels jugadors. Si qui du la batuta de l’equip és intel·ligent i té una mínima capacitat de lideratge, el que farà és recolzar-se en el seu segon, que sap – i ha de fer sentir- imprescindible, i en els seus jugadors, als quals ha de convèncer que són els millors del món.

Tanmateix, el consens, a l’hora de prendre decisions, serà indispensable perquè mai, cap grup o empresa seriosa, deixa en mans d’una sola persona la gestió dels temes fonamentals. És més, tothom sap que, a partir del diàleg i de la discussió d’idees, és quan s’arriba a solucions realment òptimes.  La comunicació entre tots els membres de l’equip és, doncs, fonamental.

No faré, ara, d’aprenent d’Aramís Fuster i m’aventuraré a dir si el Barça guanyarà cap títol aquesta temporada. Tanmateix, posaria la mà al foc que així serà. Fins i tot en aquests moments, quan tenim el Madrid a dos punts, estic tranquil·la. Per què? Perquè, sempre, la solidesa d’un equip ben dirigit inspira confiança. L’espectacularitat de les individualitats que van per lliure, dels grans fitxatges estrella, en canvi, es fon a la primera dificultat. C’est la vie! Què hi farem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

         SI

    Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

 si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

(Traducció de Francesc Parcerisas)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris