Des de fa anys, puc percebre, al meu voltant, un cert moviment humà que es desviu per 
plantejar-me -amb més o manco bona intenció- la vida en termes d’exclusió. És un fenomen interessant que, pel que veig, no només afecta la meva persona. Potser ha arribat el moment de parlar-ne.
Com molts ja sabeu, el primer text literari que vaig publicar duu data de 1997. Tenia trenta-dos anys, dues filles petites i, a més de professora, era cap d’estudis del meu institut. El 1999, quan em van premiar un conte, molta gent va pensar: mira na Maite, sembla que va de debò, en això de l’escriptura. Vet aquí, però, que aquell mateix any, vaig anunciar que esperava el tercer fill. En aquest moment, vaig haver de sentir, per primera vegada, que, a la vida, no es pot fer tot: ara sí, que has deixat d’escriure, era la frase que més escoltava llavors. Però, mira per on, el 2002 publicava una novel·la i el 2004 una altra. Els comptes no sortien.
Però la cosa no acabà aquí. El setembre de 2005, després de deixar el càrrec de cap d’estudis, vaig prendre possessió com a regidora, a l’oposició, de l’ajuntament de Ciutadella. I tornem-hi: ara sí que és segur, però segur, que has deixat d’escriure! Un any després quedava finalista del Sant Jordi. Des que som regidora de cultura, no cal que expliqui que són majoria els que estan convençuts que no escric ni tres paraules seguides. Temps al temps.
És evident, per tant, que la gent té tendència a plantejar-te la vida en termes d’exclusió: o ets mare o escriptora o política. Les tres coses, a la vegada, impossible. Ja veis, però, que no és cert. No amagaré, tanmateix, que no és fàcil. Has de tenir unes quantes coses al teu favor: capacitat de feina i d’organització, el suport incondicional dels que t’envolten i, sobretot, sobretot, moltes ganes de no haver de renunciar a res del que t’agrada. A tenir família nombrosa, a escriure i a dedicar-te a la política. I, encara, a fer cuinons, a llegir, a sembrar floretes vàries, a passejar, a anar de canyes, al teatre, a tenir un bloc i un facebook…
Em sap greu, però és possible encaixar-ho tot. Amb qualque contractura a la zona de les cervicals i qualque moment en què ho enviaries tot a filar, també és cert. Res, però, que en dos dies, no s’espassi.
- El pensament ordenat/Opinió
- 9 comentaris
De desorganitzats n’hi ha molts i si afegim que la gent és molt perniciosa i vol veure com els altres s’esfoncen i renuncien, no en parlem! “Et plantegen amb més o manco bona intenció” hahahah, aquesta sí que és bona. S’enveja és molt dolenta, estimada!!! Hi ha gent tan malèvola que no pot arribar a pensar que hi ha persones que saben quin és el bon camí i i intenten posar traves per tot per tal que una tropissi. Ets el viu exemple de la incorporació de la dona al món laboral que sap coordinar milions de coses sense que tot es vingui abaix ( o almenys s’intenta!). Jo fins ara de gran volia ser petita…però m’he adonat que a hores d’ara..de gran vull ser com tu!!! Sense el feisbuc i una granja es pot sobreviure, sense escriure, fer cuinons, llegir, sembrar floretes, passejar…anar al teatre, sens dubte, no. Per tant, no deixis de fer-ho…això sí…deixa passar els dos dies i cuida’t de les cervicals, perquè de l’espant ja hi estàs curada,no? Salutacions!
Com diuen, com més mar, més vela.
De fet, l’entrada d’avui va dedicada a tots aquells que, per circumstàncies similars, han de veure com els altres els munten i els desmunten la vida, fins i tot amb grans titulars de premsa. No m’agrada que especulin amb la meva vida privada, ni tan sols amb la coartada que aquesta afecta la “pública”. I, per tant, no em costa gens posar-me a la pell dels que ho pateixen.
I, sí, amics i amigues, estic curada d’espants i m’aplic la dita de “com més mar, més vela”. De fet, pot arribar a ser molt estimulant saber que fas, justament, allò que molts no et voldrien veure fer i que, justament, és el que a tu més t’agrada!
Estic totalment d’acord..i més encara agrada planificar la vida dels altres a través de suposicions, insinuacions, especulacions i/o suposades “informacions” que et fan arribar “ suposats informadors ben informats”.
I, el més interessant, és que a partir de la tercera o quarta cadena de suposicions , de comentar, ho sé ben cert per què m’ho ha dit “fulano de tal” o “ sa majoria de gent ho diu” o es “ poble en va ple”, la suposició s’acaba convertint en un certesa i un veritat.
Però això va més enllà, ja que la “ gent feim els comptes dels altres”, en funció del què com són nosaltres o com ens ho muntaríem nosaltres i en treim una conclusió. I no contents en fer un procés de ciència ficció com aquest que falla de base ( jo no puc viure la vida d’un altre ni intentar, tan siquiera, imaginar-me que li passa pel cap), ho proclam als quatre vents explicant-ho a través dels distints mitjans que tenc al meu abast: el boca a boca, el mitjans de comunicació, qualsevol del múltiples mitjans nous de comunicació virtual i ho faig com si fos una primícia i com si la primícia fos el més important de tot. En fi, quantes primícies, prediccions i proclames han estat errònies!!!
En fi, a la humanitat li aniria molt millor si la gent deixes d’intentar viure la vida dels altres ( i deixar de fer els comptes dels altres) i intentés viure la vida seva. O potser és una fuita cap endavant perquè viure la vida d’un és més dolorós que intentar solucionar la vida als altres?
Mirau sinó, quanta gent ara opina de la vida d’en balada…i opina del que hom hauria fet!!!
“En fi, quantes primícies, prediccions i proclames han estat errònies!!” deia més amunt na Tònia. I quanta raó… Ja m’ho direu a mi…
.
Mon pare em deia no perdis el temps en fer els comptes teus, per ja te’ls fan els altres.
.
També deia el Bisbe Deig que quan et peguen d’una banda, però també de l’altra, es perquè vas ben encaminat.
.
I és més, quan et ‘peguen’ amb arguments tan roïns com el que apuntava més amunt na Maite, és perque volen fer mal a la persona, a fi de deteriorar el personatge públic (polític, social, veïnal, etc.) perquè fa nosa, no convé. Quina missèria tenim tan aprop per intentar construir una societat millor.
.
I atenció!! Començau a comptar les notícies polítiques de poc pes, a vegades molt personals (no d’interès comunitari) que són vessades sobre l’opinió pública com un enorme desastre municipal.
.
En canvi mirau el tractament de segons quines polítics que alliçonen ara sobre els nombres municipals quan van vestir de vergonya un període que està per resoldre, de gran que va ser… i que per segons qui està oblidat i cal que l’oblidi l’opinió pública…. Clar, interessen ara els problemes de dos veins per renous, perquè açò és portada… Qué no ho enteneu?
.
Mirau amb atenció els mirjans de comunicació (tots, de terra, mar i aire), Ha començat la campanya per restituir el PP a les institucions. Rebrà tot aquell que es posi enmig (o ja hi sigui)
.
Però no saben que amb la seva actiud, si augmenten la força de l’atac, augmentarem la força de la resistència, perquè amb açò, si que en sabem més que ells.
.
PS: Joan Riudavets, no siguis tan refinat i lacònic en aquesta plaça i amolla tot el volantí. Ja saps que per pescar gran, has de pescar endins. (Com més mar, més vela -?!-, No?)
Maite, estimada, el teu comentari m’ha fet venir al cap el poema grec Δυνατά (Possible) que canta l’Eleftheria Arvanitaki. No hi ha lloc per les exclusions. Tot és possible.
.
Σα γυναίκα γεννά
Com una dona, la nit
στο χώμα η νύκτα το πρωί
engendra a terra la matinada,
κι όλα αντέχουν ξανά
i tot resisteix de nou
και γίνονται ζωή.
i esdevé vida.
Ποία παλιά κιβωτός
Quina arca antiga
μέσα απ’ του χρόνου τις στοές
a través dels pòrtics del temps
βγάζει ακόμα στο φως
treu encara a la llum
ζευγάρια αναπνοές.
ales que s’emparellen.
.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
γίναν όλα δυνατά τ’ αδυνατά.
s’ha fet possible tot l’impossible.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible
σ’ ένα θέαμα κοινό.
amb un espectacle en comú.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
κι όπως πάνε του χώρου τα βήματα
i com em porten els passos del ball,
με τα χέρια ανοιχτά
amb les mans obertes,
όλα τα περιφρονώ
m’ho miro tot com si res.
.
Μα σα γυναίκα γεννά
Però com una dona, la nit
στο χώμα η νύκτα το πρωί
engendra a terra la matinada,
κι όλα αντέχουν ξανά
i tot resisteix de nou
και γίνονται ζωή.
i esdevé vida.
Ποία παλιά κιβωτός
Quina arca antiga
μέσα απ’ του χρόνου τις στοές
a través dels pòrtics del temps
βγάζει ακόμα στο φως
treu encara a la llum
ζευγάρια αναπνοές
ales que s’emparellen.
.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
γίναν όλα δυνατά τ’ αδυνατά.
s’ha fet possible tot l’impossible.
Κι αναμμένο πετά
I llança un llumí encés
σπίρτο η γη στον ουρανό.
la terra cap al cel.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
κι όπως πάνε του χώρου τα βήματα
i com em porten els passos del ball,
με τα χέρια ανοιχτά
amb les mans obertes,
όλα τα περιφρονώ
m’ho miro tot com si res.
.
Κι όλο κάτι λέω, κάποια αγάπη κλαίω
I sempre dic alguna cosa, ploro un amor
κι όλο μέσα μου θρηνώ χαλάσματα.
i em dolen les ruïnes a dins meu.
Με τα χρόνια μου στα σεντόνια μου
Amb els meus anys, entre els meus llençols,
σα φαντάσματα.
com fantasmes.
Μα σα γυναίκα γεννά
Però com una dona, la nit
στο χώμα η νύκτα το πρωί
engendra a terra la matinada,
κι όλα αντέχουν ξανά
i tot resisteix de nou
και γίνονται ζωή.
i esdevé vida.
.
Δεν υπάρχουν πολλά
No hi ha moltes coses
που να τα ελπίζουμε μαζί
en què tinguem esperances.
κοίτα, κοίτα ψηλά
Mira, mira cap a dalt
κι άλλος αιώνας ζει.
i un altre segle és viu.
Ποία παλιά κιβωτός
Quina arca antiga
μέσα απ’ του χρόνου τις στοές
a través dels pòrtics del temps
βγάζει ακόμα στο φως
treu encara a la llum
ζευγάρια αναπνοές
ales que s’emparellen.
.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
γίναν όλα δυνατά τ’ αδυνατά.
s’ha fet possible tot l’impossible.
Κι αναμμένο πετά
I llança un llumí encés
σπίρτο η γη στον ουρανό.
la terra cap al cel.
Δυνατά δυνατά
Possible, possible,
κι όπως πάνε του χώρου τα βήματα
i com em porten els passos del ball,
με τα χέρια ανοιχτά
amb les mans obertes,
όλα τα περιφρονώ
m’ho miro tot com si res.
Maite,
me sent molt identificat amb el teu darrer pensament ordenat. Tothom vol ordenar la meva vida tan privada com política; tothom sap de les meves prioritats i de les meves necessitats vitals; tothom parla en nom meu. Però res no és veritat. El títol (i el context) del primer llibre de l’escriptor ferrerienc Joan Pons em va perfecte: “No cregui el que diuen de mi”. Si hi ha infern, i la mentida és un pecat, idò…..
… tenim combustible per estona, Nel! El millor de tot, però, és que el temps acaba posant tothom al seu lloc. Aprofita el moment tan càlid que vius i passa de la resta. Per cert, has notat que tots dos tenim família nombrosa, escrivim i ens dedicam a la política? Potser haurem de plantejar-nos escriure, a duo, un tractat de… màgia?
Maite, sembla que hi ha gent que us vol “poner la pierna encima”. ¡Panda de tarats! Aquestes festes quan vam quedar per afiliar-me al PSM et vaig veure plena d’ilusions i ganes de fer coses per Ciutadella i em vas comentar que en Nel està eufòric. Li vaig escriure un mail per felicitar-lo ara que ja sabeu qui som perque al seu bloc no deixa escriure missatges i em va contestar igual que tu: que ara té més ganes que mai de fer coses i que ser pare és un estímul per voler un món millor pels teus fills. estic content que els meus dos ex-profes preferits facin coses junts, no estaria malament escriure les vostres aventures polítiques en forma de novela. M’han enviat el que diu l’Ultima Hora d’en Nel i sembla que el jubilen abans d’hora. ânims a tots dos i a donar guerra!!