La participació en el programa de ràdio “Entremúsiques” que, a la COPE, condueix Antoni 
Salvador, m’ha servit per fer un repàs, en clau musical, de la meva vida, des de la infantesa fins al present. Un itinerari, variat i complex, en el qual es barregen records, sentiments, enyors i somriures. Des de les ranxeres de Jorge Negrete que el meu pare cantava, als tangos de Gardel de la meva mare. Les músiques amb què em vaig criar.
Ser la petita de cinc germans m’ha permès viure molts de moments musicals: des de la música dels 60 (Sírex, Duo Dinámico, Adamo, Beatles…), a la Nova Cançó (M. del Mar Bonet, Sisa, Lluís Llach…), passant per la dels 70 (Chicago, Pink Floyd…). I, després, sobretot, hi ha la música de la meva joventut, la música dels 80, “la movida” (Radio Futura, Secretos, Alaska, Ilegales…), Bruce Springsteen, Peter Gabriel… Ara, escolt, normalment, Bach, Schubert, Mozart, òpera… i la música de les meves filles, des de Marilyn Manson i Metallica a El Canto del Loco i Lady Ga-ga.
Quan em van demanar pel musical de la meva vida, vaig somriure i vaig respirar profundament: Grease, sens dubte! Sé que que qualcú riurà i em dirà que podria haver mirat de quedar millor. Segurament, però no hauria dit la veritat. Encara ara, quan el fan per la tele, no me’l perd, davant la cara d’estupefacció de les meves filles, que no poden avenir-se que em sàpiga totes les cançons. Aquesta és, però, la meva vida en clau de sol. Només m’hi quedaria afegir que també em sé totes les cançons de Mary Poppins, Dumbo, Hèrcules, Mulan… que em mirava amb elles quan eren petites.
En fi. Quaranta-cinc minuts m’han permès tornar a escoltar, de qualque manera, totes aquestes músiques que han viscut dins LPs, cintes, CDs, MP4… Prop de quaranta-cinc anys de vida a ritmes diferents, antagònics, fins i tot. Tot un plaer, recordar-los. Gràcies per l’oportunitat.
- El pensament ordenat/Opinió
- 6 comentaris
Acab d’escoltar el programa d”Entremúsiques” de la Cope. L’he escoltat per internet (hi estan penjats tots els programes locals. Una bona iniciativa perquè si no no t’haguera sentit) i moltes coses les coneixia de tu, Maite, però els teus coneixements musicals m’han sorprès. A veure si un dia entr a la Plaça de la Catedral, per exemple, i em trob a na Maite amb una guiterra a l’estil Joan Baez.
.
Allò de les músiques d’aquell temps ens fan gràcia, ara, però són els sons de la nostra memòria, i a més són un boci de la nostra vida en una franja de l’existència on ens ens cream el nucli de la personalitat.
.
Senyors i senyores, a la Salordiana Plaça hi falta música. Que soni na Maite!!
.
M’ha agradat el programa. Sovint els escolt, sempre per internet (cope.es/menorca). Estan molt bé.
Ai, si jo un dia explicàs les meves anades, entre els 12 i els 18 anys, al Liceu, en ple mes de setembre, a examinar-me, com a alumna lliure, de guitarra, solfeig, acústica i harmonia! Bé, fa anys infinits que ho vaig deixar i, per tant, és difícil que mai em pugueu veure en acció. Em sap greu :D!
He escoltat s’entrevista..
“M’agrada” (com en es carallibre)
Avam si xerres amb s’informàtic i li dius que et posi aquesta opció també a “sa plaça”.
Una fotografia fantàstica.
Quico: m’agrada que t’agradi l’entrevista. I, a vou-verivou, també m’agrada que t’agradi la fotografia.
Això, Reagrupament, TV3… El Principat se’ns vol treure de sobre, som un llast. Al cap i a la fi és culpa nostra. Nosaltres encara esteim en l’etapa pedagogia i ells ja han tancat files i estan al front, preparats per lluitar.