Fa, exactament, catorze anys, estava a punt de parir la meva segona filla. Record, com si fos ara, 
aquella sensació de temor i il·lusió que sentia. Després de mesos, a la fi, l’endemà, li podria veure la cara i tenir-la entre els braços. Com va ser. Tanmateix, mentre la mirava amb orgull, vaig sentir, per uns instants, l’enyor de la proximitat en què havíem viscut fins llavors. Enyorava tenir-la dins meu. Una barreja de sensacions ben estranya que ja havia sentit una vegada i que, encara, havia de tornar a recuperar un cop més.
Just un any després d’aquest naixement, publicava el meu primer text, I del somni, tot, una novel·la curta que em va demostrar que, si m’ho proposava, era capaç d’escriure, de fer allò que, des que tenia memòria, no havia deixat de pensar: vull ser escriptora. I, amb l’escriptura, amb la creació de personatges que, a força de conviure amb tu, t’acabes sentint molt propers, vaig descobrir que aquella sensació de plenitud i pèrdua que era per a mi tenir un fill era molt similar a la que t’envaia en el moment de posar el punt i final a una novel·la que havies estat anys escrivint.
Sé que això que explic pot semblar estrany. No sé si ho és. És el que jo sent. Potser, per això, faig meves les paraules que va dir una escriptora, de la qual no record el nom, en una entrevista: quan acab una novel·la, ja estic embarassada d’una altra. Perquè, si bé els fills són teus per sempre, les novel·les, un cop les dones a llegir al grup de fidels que saps que te’n trauran les clarors i les ombres; un cop les envies als agents literaris perquè les facin arribar als editors; un cop les tens publicades… llavors, ja no són teves. Són dels lectors. I tu necessites omplir un buit que no et deixa respirar. I mires l’embrió d’un nou text i t’hi agafes per sobreviure. Amb tota la incertesa del món. Amb tota la il·lusió del món.
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 9 comentaris
Enhorabona!!
Diu Flaubert a “Sobre la creació literària”, el volum que recull la seva correspondència:
“Hi ha que escriure sempre, si així es desitja. Treballem, doncs, si ens ho diu el cor, si la vocació ens arrossega…”
.
Al seu poemari “Sobre l’amor”, Rilke introdueix la figura de l’infant -per a mi una comparança amb el poder de la literatura-:
“Eren nens asseguts vora les fonts
i la nit arribava i cantava,
cantava per a ells i la llar oblidaven
pel dolç cantar”.
.
Gabriela Mistral, a “Ternura”, enllaça un i altre poema sobre la maternitat. I sovintegen els escrits on la compara amb el poder creador de la literatura.
.
La jove Marie Darrieussecq amara tota la seva obra de reflexions sobre la matenitat i allò que suposa per a les dones.
.
Per a mi, que no som- ni ja seré- mare o escriptora, el teu escrit em porta a una única conclusió: Maite, estimada, has enllestit una altra novel·la.
Enhorabona, quan la publiquis ja la llegirem.
Quan una novel·la està acabada? Uff, gran pregunta. Personalment, només quan està publicada i, això, perquè no la torn a llegir més. Si ho fes, encara tindria ganes de canviar-la. Per tant, de moment, hi ha projecte, sí, però no serà definitiu fins que no el tengui calentet, entre les mans, acabat d’editar. A veure si tenim sort. Gràcies pels vostres ànims!
Per cert, estimada Matilde, no t’he dit res del teu facebook! Hi ha dona per tot. Com m’acaba de dir la meva cunyada, haurem de fer un curs de reciclatge de francès, però, si et volem seguir. Enhorabona i gràcies per no abandonar el bloc. Arribaràs enfora, t’ho ben assegur!
Idò que en puguis tenir molts, de fills. Ja els adoptarem…
Feia temps que no m’asseia a la plaça. Tot i el fred, ho he fet, perquè abans entrava a corre-cuita, i de rampillada…
.
M’ha fet gràcia repassar l’anterior entrada de la “família pròdiga” i veure al preocupat ciutadà que diu que “els ciutadans volem saber si pagarem més impostos…”. A cony. Oh em representa a mi aquest senyor. No vull ser de la ciutadania ni tampoc vull que em representi ni aquí ni enlloc. O sigui, ara hem de rebaixar l’IBI? i on era el ‘ciutadà ocupat’ quan els gestors de la seva ciutadania el van apujar un 40%? Ah! açò si, com a atenuant, el podies pagar en dos cops… perquè així la clotellada es dividia en dues…
.
Em sap greu veure “ciutadans” que amb cucales, sense escoltar, ni reflexionar, carreguen contra qualsevol cosa que dugui les les sigles dels partits governants. Fins i tot, carreguen contra una dreta (com la seua), que no els acompanya, i són tant cecs que són incapaços de veure que la distància de la dreta-UPCM amb dreta-PP és per pura qüestió de formes, supèrbia, malversació, pressunta prevaricació, tràfec d’influències… i no per ideologia. És tanta la miopia, que la dreta de Gustavo Mas (per cert, na Joana Gomila els asfaltarà el carrer perquè no tropissin més) tenen per oposició a UPCM i Triay i no l’esquerra. A més, els dirigents del “PProgrés” alimenten cans de bous perquè bordin sense reflexió qualsevol iniciativa que dugui les sigles PS (oe, oe) o PS (Mmmmm), i de rebot lladren també a l’UPcm, més prop seu que de ningú. Quin País.
.
“Si vivim coses veurem” diu el menorquí refrany. I atenent a un final literari, que és el que es mereix aquesta entrada, ho voldria fer amb un fragment d’aquella dolça novel·leta de la nostrada Salord Ripoll. Una frase extrapolable (encara que de contextos ben distints) a la similitud de les forces que governen més amb la voluntat de servir la seva gent i els interesos generals que de girar la cara a la ciutadania:
.
el Sol i la Terra, Poble i Camp, havien reforçat els seus lligams, aquella força desconeguda que els faria inseparables.
.
(I del somni, tot).
.
Per què deu ser?
Ara que l’anomenas.. “I del Somni, tot”, es llibre més polit que ets escrit, des de sa meua opinió.
“Des d’aquella nit fantàstica, i complint l’encanteri fet pel cavallet traït, la Ciutat Sense Nom i el tros de terra de la qual es va desprendre s’anomenaren Parella, en honor dels dos amants que s’estimaren davall una falguera la nit més curta de l’any.”
Sí, ‘Calada de Palangras’. És una novel·leta molt entranyable, ajustada al cor, a la proximitat cultural, al sentir reconfortant, a les coses senzilles…