Se’m fa estrany que demà sigui dia primer de setembre i que encara no hagi començat a mirar-me les carpetes de l’institut, el calendari del curs per fer els comptes de les hores de classe que hi haurà o el llistat de lectures que hauré d’explicar als alumnes. Se’m fa estrany, no haver d’anar a l’institut. Després de vint cursos, només he deixat d’anar-hi després de tenir els fills i unes quantes setmanes per no mesclar la docència amb la campanya electoral. I prou. La resta, he d’admetre que hi he anat de gust, amb moments millors i altres no tant, però sempre convençuda que era al lloc adequat, fent la feina que més m’agrada. Ben mirat, tot un luxe.

Demà, no em toca anar a l’institut. Des de fa uns mesos, tenc una excedència per càrrec polític. Però hi  aniré. Perquè hi ha exàmens de setembre i, sobretot, perquè hi vull ser. Ningú no m’obliga: vaig deixar l’examen preparat i podria fer que me’ls duguessin a casa per corregir-los. Fins i tot, em podria negar a corregir-los. I, tanmateix, hi vull anar. Tenc ganes d’anar-hi. Ganes de tornar a veure els companys i els bons alumnes de setembre. Ganes de cafè i “quelitas” a l’hora del pati. Se’m farà estrany no ser-hi. M’agrada la meva feina: avui,  ho sé més que mai.

Serà un setembre estrany, aquest. Un setembre en què no començaré curs. Ara, ja no em serveixen les agendes escolars, les que acaben el mes de juliol. Ara, les coses són diferents. Faig una altra feina i també m’agrada. Però no és el mateix. Avui dematí m’ha telefonat un ex-alumne i hem anat a prendre un cafè. M’ha regalat un llibre. Enguany, no tindré alumnes que em regalin moments de rialles, de confessions, de crits i d’esvalots. I se’m fa estrany. Molt. Fins avui vespre no n’he estat conscient.

• El pensament ordenat/Opinió
• 22 comentaris

Fa uns minuts, un correu de Jaume Cabré em donava la notícia: Isidor Cònsul, editor de Proa i persona per qui sent una profunda estimació, s’ha mort aquest migdia. La tristesa m’ha deixat sense paraules. Voldria recordar-lo, però, com aquella persona que estimava i creia en la literatura catalana i en els seus autors. I, sobretot, com aquella persona que va apostar fort per autors nous i desconeguts, com va ser el meu cas, amb una il·lusió impagable.

El recordaré sempre, en el viatge a la Seu d’Urgell que vam fer l’any passat, en motiu de la XV Trobada d’Escriptors al Pirineu, pujant muntanyes -petites, segons ell; altíssimes, per a una menorquina-, amb una fortalesa d’ànim admirable. Sempre acompanyat de la Romi.  Parlant dels dos fills. Animant-me a acabar la nova novel·la… Lament profundament la seva mort. Poca cosa més hi puc afegir.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

Des de fa un temps, no sé si són manies meves, però tenc la sensació que només es parla de “líders” i “lideratges” polítics: abans de la moció de censura, Ciutadella necessitava un alcalde(ssa) que lideràs, no es cansaven de repetir des del carrer Sud; la regidora dimiteix perquè l’alcalde no lidera l’equip de govern, ens arriba d’Es Migjorn; la Merkell és una autèntica líder; com era en Felipe González, comparat amb un Zapatero que no li arriba ni a la sola de les sabates, pensen molts;  n’Edward Kennedy, mort avui, era, també, un gran líder, diu Obama, un altre gran lider, per cert; n’Aznar sí tenia fusta de líder i no en Rajoy; etc, etc.

I què vol dir “ser un líder”? Perquè resulta evident que és una cosa a la qual es dóna molta importància i que no és gens fàcil d’aconseguir, per altra banda. Segurament, algunes de les qualitats necessàries per exercir el lideratge, en qualsevol camp, podrien resumir-se en: ser una persona organitzada i amb capacitat de planificació; ser un bon comunicador; saber escoltar la gent; ser proper i accessible; saber fer feina en equip; saber ser decisiu; donar una imatge de seguretat i, en cap cas, d’improvisació; ser disciplinat i treballador, etc, etc. Quasi res!

Ja em perdonareu, però, a mi, així, de cop, quan em parlen de líders, el primer nom que em ve al cap és el del meu admirat (en som fan al féisbuc!) Pep Guardiola. Esclar que també hi ha líders polítics (com en tants altres àmbits), dins i fora de Menorca. Però, segurament, no tants com voldríem. Una altra cosa seria si el lideratge depengués de l’afany de protagonisme; o de la capacitat per establir polèmiques amb els contrincants; o de la facilitat per prendre decisions de cara a la galeria; o per saber negar, sense cap vergonya, els errors més evidents; etc, etc. O per tot plegat. Tot el que, fixau-vos-hi bé, en Guardiola no faria mai.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris