M’agrada escoltar la música de Bach. De Johann Sebastian Bach. Concerts de Brandenburg, Magnificat, Cantates, Concerts… De totes les seves obres, tanmateix, sent predilecció pel “Concert per a dos violins i orquestra en re menor”. Com va dir un estudiós de la seva música, Bach és serenor, emoció, intel·ligència, arquitectura. És, sens dubte, la tècnica i l’espiritualitat.

Des de fa uns dies, però, un altre Bach ha entrat en la meva vida: Edward Bach, metge i homeòpata que va experimentar amb flors fins a trobar-ne 38 amb propietats curatives. Segons ell, les malalties físiques tenen un origen emocional i cal, per tant, trobar l’equilibri. Les meves flors m’han de relaxar i han de fer que no em senti responsable de tot i de tothom. Sembla senzill, però ja puc dir que, en el meu cas, les flors no ho tindran gens fàcil.

Saber aturar. Aquesta és la clau. Una mica del Bach músic, unes gotes del Bach metge. I escriure perquè, com va dir Ferran Torrent, no hi ha res que estressi més un escriptor que no escriure. I, per cert, a la novel·la que escric, la música hi juga un paper important. En aquest cas, El viatge d’hivern, d’Schubert, que escolta la protagonista. Ella, de moment, no necessita flors miraculoses, tot i que la seva història és prou complicada. Potser se n’hauria de prendre, també. Hi pensaré.

• El pensament ordenat/Opinió
• 22 comentaris

La meva filla mitjana m’anuncia: per cert, divendres vaig a dormir a la Cala Blanca, a ca una amiga… celebram el “Halloween”. El què?… Idò sí, aquella cosa tan ianqui (sembla que els immigrants irlandesos la van dur als Estats Units a meitat del segle XIX) que es coneix, també, amb el nom de “Nit de les bruixes” i que no acostuma a faltar en les pel·lícules o sèries, normalment de sang i fetge, adreçades al públic adolescent.

Ahir, com cada diumenge, dinar familiar. Discutim sobre el tema. Conclusió: tot perdut, el món globalitzat ens ha ficat el “Kalouin” a casa. Les castanyes, els bunyols amb sucre, mel o arrop i les visites al cementeri per dur flors als nostres morts, han de conviure amb fillets disfressats d’esquelets, de vampirs o de zombis que van de casa en casa demanant caramels.

Els Reis d’Orient de tota la vida pateixen la competència del Pare Noel. Tots Sants del Halloween. Veurem qui acabarà guanyant la batalla. Sort que sempre ens quedaran les festes de poble: Sant Joan, Sant Bartomeu, Gràcia… I, per cert, així com a Menorca la beguda típica de festa és el gin amb llimonada, el “Kalouin” té la seva “Sang de mort”: gel, granadina, curaçao vermell i vermut vermell. A veure qui és el valent, o valenta, que s’atreveix amb el beuratge!

• El pensament ordenat/Opinió
• 42 comentaris

Plou. Una pluja de tardor cau a l’altra banda del vidre. Cau damunt l’aigua del port i damunt l’asfalt. De vegades, m’agrada veure ploure. De vegades, m’ompl de tristesa. Les gotes semblen llàgrimes que s’evaporen lentament i deixen, només, un pòsit imperceptible de dolor. La pluja és l’aigua que purifica. És, també, el foc de la tempesta que només endevinam darrere els núvols grisos que tapen el cel.

Plou. He obert la finestra i, a l’altra banda, he vist el meu fill assegut al seu pupitre. M’ha mirat fixament. No suporta la tristesa i li he somrigut. Record nítidament, com una gota de pluja, el dia que vaig descobrir la tristesa en els ulls de la meva mare. Una dona forta que, de cop, se’m va fer dolorosament fràgil. O una dona fràgil que em semblava la més forta del món. Tant se val.

Plou. L’aigua és un mirall que reflecteix rostres estranys. Veus estranyes. Em costa reconèixer la meva fesomia. Les meves paraules. Al vidre, petites gotes de pluja es resisteixen a desaparèixer. I em mir els ulls i dibuix un somriure: avui, no m’agrada veure ploure. Les gotes de pluja semblen llàgrimes de criatura que s’ha perdut quan tornava a casa. Llàgrimes de tristesa que, en sortir el sol, s’evaporaran lentament.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 9 comentaris