Fa temps que no faig cap entrada sobre llibres. La darrera va ser la de dia 24 de setembre, dedicada a Víctor Català. I no és que no llegesqui. Ja sabeu que això és impossible. El que passa és que tenc un moment lector molt dispers. M’explic: tenc un munt de llibres començats -cosa que no m’agrada gens- i vaig llegint en funció de les circumstàncies.

Així, després de ser jurat dels premis Pollença i, per tant, només llegir originals, vaig agafar Lluvia roja, de Cees Nooteboom, un escriptor holandès, etern candidat al Nobel de literatura, que passa els estius a Sant Lluís. He llegit la meitat d’aquest conjunt de textos que parlen de Menorca, de viatges, de la vida. El vaig haver de deixar, però, per rellegir Moro de rei, de Pau Faner, la lectura que, avui capvespre, hem de comentar a “Plaça de Lletres”. Però, després, vaig anar a la presentació del seu nou llibre, El Cant de l’alosa, i no vaig poder resisitir la temptació de començar-lo. Mentre el llegia, un antic alumne em va comentar que anava a classe amb un al·lot que havia escrit un llibre i, per les indicacions que em va donar, vaig veure que era Albert Casals, l’autor de El món sobre rodes, i vaig recordar que la meva filla l’havia comprat i, lògicament, en vaig haver de llegir un quants capítols fins que, arran dels Premis Born de teatre, em van convidar a una lectura de la darrera obra guanyadora, Oblidar Barcelona, de Carles Batlle, i, esclar, el vaig haver de llegir, també. Però és que, entremig de tot aquest desgavell lector, la meva germana em va regalar El Baró, la traducció que Vicenç Albertí i Vidal va fer de l’obra de Moratín, i que ara ha publicat l’IME a la col·lecció “Capcer”  i també vaig començar a fullejar-lo…

En fi. Avui, encara no he acabat Moro de rei (però ho faré!). I, el que és pitjor de tot, quin llibre agaf avui vespre de tots aquests que fan equilibris damunt la tauleta de nit? Perquè, a més dels començats, n’hi ha encara sense obrir: Històries de Menorca, de Lothar Pabst, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer, La dona en la indústria menorquina, de Montse Marquès…

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 28 comentaris

Els tertulians, a l’hora en punt, entren, un darrere l’altre, perfectament abillats per a l’ocasió, dins el plató. Les càmeres, els enfoquen; els llums, els il·luminen; el públic, els segueix amb la mirada. La presentadora agafa el micròfon i dóna el tret de sortida. Al principi, res destacable. Tothom segueix el guió establert. Comentari de temes menors que susciten poca controvèrsia. L’ambient és relaxat. El temps, però, va passant i cal fer una pausa per a la publicitat.

En el descans, anades i vingudes al lavabo, un mínim ressopó, un cafè o un glop d’aigua, comentari de les diverses opinions sobre els temes que s’han de tractar més tard… Res nou. Fins que es reprèn l’espectacle. Llavors, en un in crescendo lent però imparable, els tertulians entren en una espiral d’insults i insinuacions malèvoles que el presentador intenta controlar com pot: centrem-nos en el tema, moderem el llenguatge, respectem els torns de paraula… Tothom, però, sembla anar per lliure. Fins i tot, hi ha amenaces d’abandonar el plató (no seria la primera vegada que passa) i d’acabar davant d’un jutge.

A fora, la nit més tancada. Els carrers regalimen humitat. No hi ha una ànima. La presentadora ha deixat continuar l’espectacle fins a la matinada. Fins que els tertulians han acabat de discutir els temes que havien posat damunt la taula. El plató, llavors, queda buit. L’Ajuntament resta silenciós i buit després d’hores de buidor i espectacle. Fins al mes vinent.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

L’hivern ha arribat de cop. Un hivern de calefacció i nòrdic. Lleuger. El fred de quan era petita és aquella sensació d’immobilitat que tenia quan em ficava dins el llit i queia, damunt meu, el pes de les tres o quatre flassades que m’havien d’abrigar. I, així i tot, moltes matinades, encara em despertava gelada. Avui, però, quan rallam de mantes, evidentment, no rallam ni d’hivern ni de fred. Tampoc no rallam de criatures tremoloses. Rallam de porqueria. De la porqueria que s’hi amaga davall.

Tothom amenaça amb “estirar de la manta”, una expressió que, tot sigui dit,  és un calc del castellà, però ningú no ho fa. Es veu que rallam d’una manta immensa, feixuga. D’una gran manta que cobreix les misèries de la política. D’aquells que embruten la política. Pocs partits se’n salven: si tu no l’aixeques d’aquell capoll, jo no l’aixecaré de l’altre, es diuen els uns als altres. I, mentrestant, els que no amagam res davall la manta, ens desesperam quan veim el grau de corrupció que ens envolta. El grau de corrupció que encara no s’ha destapat.

És cert que la manta té forats: tots els casos que la justícia fa aflorar, en són la prova més evident. Ara bé, aquesta situació produeix una sensació contradictòria. D’una banda, dius bé, molt bé, que els agafin i els jutgin. El sistema funciona. De l’altra, però, no pots evitar pensar quina pena -i quina por- de veure com, a poc a poc, el descrèdit dels partits polítics pot acabar sent el descrèdit de la democràcia.

No sé si hem tocat fons, en el tema de la corrupció. El que sí sé és que si els partits polítics, més enllà de les actuacions de la justícia i de les lleis que es puguin aprovar,  no comencen a actuar, de forma clara i decidida, per arbitrar mesures de control i de neteja interna, el panorama és depriment. L’espectacle de veure, a les nostres Illes,  senyora i senyors que van de l’escó al jutjat i del jutjat a l’escó és indigne. Potser ha arribat l’hora que els partits amb corruptes -o pressumptes- a les seves files (no és el cas del PSM-EN, el que més propostes fa en aquest sentit!) comencin a “liar-se la manta al cap” i plantin cara a la corrupció. Els ciutadans honrats ho agrairíem. Moltíssim.

• El pensament ordenat/Opinió
• 29 comentaris