El Consell d’Europa -una organització internacional amb seu a Estrasburg la finalitat de la qual és defensar els drets humans i les democràcies parlamentàries, així com potenciar la identitat europea-, a través del seu Consell de Ministres, va proposar al govern espanyol, en un informe fet públic fa uns dies, que desenvolupàs un model d’immersió lingüística en les llengües territorials cooficials (gallec, basc i català), tot basant-se en l’avaluació feta per un grup d’experts de les llengües “regionals o minoritàries” a l’Estat espanyol.

Es tracta d’una excel•lent notícia que avala que, als centres educatius, la llengua vehicular de l’ensenyament hauria de ser la pròpia del territori, en el nostre cas, la catalana, tal i com recomana la Carta Europea de les Llengües aprovada el 1992 i ratificada per Espanya el 2001. Les metodologies pròpies dels programes d’immersió lingüística, per tant, s’aplicarien en els casos en què la majoria de l’alumnat desconeix la llengua catalana i tindrien l’objectiu d’assegurar el ràpid aprenentatge d’aquesta llengua quan no coincideix amb la llengua familiar, amb una finalitat clara: la seva integració dins la comunitat.

En el cas de les Illes Balears, la immersió lingüística no és obligatòria ja que ens regim per un “Decret de mínims” que fixa que, a tot l’ensenyament no universitari, els centres han d’assegurar, com a mínim, el 50% del currículum en llengua catalana, tot i que hi ha molts de centres que, a través del seu projecte lingüístic, opten per la via de la immersió. Tanmateix, i tal com recrimina l’esmentat informe, això provoca que, en moltes ocasions, no s’imparteix “una part important de l’ensenyament en català”. En tot cas, queda clar que, si l’objectiu és arribar a la plena normalització lingüística d’una llengua que ha patit un clar retrocés al llarg dels anys, a aquest objectiu només s’hi arribarà a través d’actuacions clares i decidides a favor de l’ús social d’aquesta llengua. D’altra banda, la integració de qui desconeix la llengua pròpia del territori passa, indefugiblement, per conèixer-la, si no volem crear grups socials en funció de la llengua parlada. La immersió lingüística, avalada pel Consell d’Europa, per tant, cobreix els dos objectius.

Així, la prioritat és aconseguir que la nostra llengua, la llengua catalana pròpia de les Illes Balears, s’usi amb normalitat en tots els àmbits: a casa, a l’ensenyament, al carrer, als mitjans de comunicació, cosa que, a dia d’avui, i malgrat les andanades que, des de certs sectors espanyolistes, esteim acostumats a sentir, no és possible. Perquè, avui, no és possible viure en català a la nostra àrea lingüística, fet aquest que també es reflecteix a l’informe del Consell d’Europa. En aquest sentit, els àmbits més criticats són els de la justícia, en què la presència de jutges, magistrats i personal en general que coneix les dues llengües oficials és baixíssim, i l’àmbit dels serveis públics (Renfe, Correus).

Cal, idò, avançar cap a la línia que marca l’informe del Consell d’Europa. Cal fer del català la llengua vehicular dels aprenentatges educatius, assegurant sempre que l’alumnat sigui competent en les dues llengües oficials del territori, perquè aquest és el millor camí cap a la normalització de la nostra llengua i cap a la plena integració dels ciutadans de les Illes, sigui quina sigui la seva llengua familiar. I no ho deim els de sempre: ho diu el Consell d’Europa!

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Amb l’arribada, avui vespre, dels Reis d’Orient, posarem punt i final a aquests dies de festa. Un alè, ho he de confessar, tot i que aquests dies de vacances no m’han retut com esperava. Però no em queix. He llegit El Consol d’Anna Gavalda, El llaüt de vela negra, de Pere Morey  i Ningú ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina. He donat per definitiu un conte que ha de formar part d’un recull ambientat al Pirineu i he fet avançar, un poquet, la nova novel·la. M’hi queda -horror!- un munt considerable de comentaris de Solitud a corregir, però, bé, com sempre, renegant, renegant, tots arribaran a l’institut amb una nota posada.

A casa, sempre hem estat dels Reis. I, és curiós, sempre, també, hem tingut criatures per a qui representar aquesta magnífica comèdia d’aigua i galetes i dubtes del que hauran, o no, deixat els patges de Ses Majestats. El meu fill petit té vuit anys i fa el que toca: el beneit, que ja ha descobert de què va la cosa però que es nega a acceptar-ho. L’altre dia, va descobrir uns paquets molt mal amagats dins un armari. La meva excusa -dolenteta, ho reconec- va rebre aquesta resposta: “no cuela!”. Acte seguit, però, va continuar com si res, parlant de camells i viatges llunyans. Admirable.

La sort, però, és que ja tenim una altra criatura a qui fer somiar amb els Reis. Fa una setmana, va néixer la quarta generació viva de la família, n’Andreu, per a qui, l’any vinent, continuarem fent les mateixes escenificacions de sempre. Un neboder preciós que m’ha fet “tiabuela” (pronunciat a la menorquina). O bes-tia, per dir-ho correctament en català. Gràcies a ell, la nit de Reis, a casa, continuarà sent màgica. Per molts d’anys!

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

El juny de 2007, en el debat de constitució del nou ajuntament de Ciutadella, vaig dir:

“La il•lusió de formar una majoria de govern d’esquerres a l’ajuntament de Ciutadella no és possible i és per això que estem convençuts que, en l’actual context i en l’actual configuració i pes de les diferents formacions polítiques al nou ajuntament que avui es constitueix, la posició que millor pot respondre a aquesta voluntat de servei a través del nostre projecte de ciutat és treballant des de l’oposició. Cap altra opció ens sembla, en aquests moments, prou creïble. I, en aquest sentit, no podem oblidar que l’autèntic valor d’un polític és la seva credibilitat i que, aquesta, només s’aconsegueix des de la coherència de plantejaments, des de la claredat i la concreció de les propostes i, sobretot, des de la serietat en les formes. No tot val en política. I no tot val en política per arribar a assumir el govern, encara que aquest sigui, i que ningú no ho dubti, el primer i lògic objectiu de qui encapçala una llista electoral. Perquè el projecte del PSM és un projecte sòlid, consolidat i, sobretot, amb perspectiva de futur. El projecte del PSM pot anar-se desplegant des de l’oposició al llarg d’aquests quatre anys perquè les nostres propostes són concretes, assumibles i realitzables i, el més important, compartides per a una bona part de la ciutadania. Treballar des de l’oposició, amb les mateixes ganes i il•lusió que ho faríem des del govern, perquè les nostres propostes es tradueixin en accions realitzades, és el nostre gran repte en aquests moments.

Arribats a aquest punt, voldria recordar que la postura del PSM és recolzada de forma unànime pels membres que formen el partit (militants, simpatitzants i càrrecs polítics) i que és una postura que s’ha mantingut ferma des del principi perquè es tracta d’una decisió consensuada, presa un cop analitzades amb deteniment totes les possibilitats que el nou escenari polític permetia, i amb independència de les decisions, ben lícites i respectades des del PSM, que poguessin prendre els altres partits.

Així, idò, coherència, concreció i serietat han estat, són i seran els valors que marcaran el camí del PSM al llarg de la nova legislatura. Exigirem a l’equip de govern capacitat de diàleg però, sobretot, transparència. La nova forma de governar que ha anunciat el PP per als pròxims quatre anys –forçada per uns resultats electorals que, si bé no els han estat adversos tampoc no els han deixat en una situació còmoda- no pot quedar només en paraules: els fets, i només els fets, seran els que determinaran l’esdevenir dels pròxims anys. Perquè, no tenguin cap dubte que, si és necessari, i si la situació així ho reclama, el PSM sabrà actuar amb responsabilitat pel bé de Ciutadella.”

Avui, un any i mig després, subscric aquestes paraules de la primera a la darrera. Els esdeveniments ens han forçat, per responsabilitat, a plantejar-nos seriosament l’entrada al govern. Vivim una situació excepcional que reclama actuacions excepcionals. Ha estat una decisió difícil que, és cert, no ha comptat amb el  suport unànime de les bases del partit. Unes bases que, tanmateix, sí han demostrat la seva confiança total i absoluta en els quatre regidors i en els càrrecs que s’han assegut a la taula de negociacions, per mi, el més positiu de tot plegat.

Forçar la renúncia d’un govern que consideram il·legítim i recuperar la representativitat sortida de les urnes va ser el nostre primer objectiu. No ha estat possible i, per tant, només hi queda una via: la moció de censura. En aquest context, després de molts  debats interns, vam valorar que l’única fórmula per dotar Ciutadella d’un govern estable era un govern de tots, un govern que representàs el 100% de l’electorat. Un govern de gestió que havia d’estar per damunt de partidismes i que, sobretot, havia de comptar amb el principal culpable de la situació, el PP.

Després de filtracions a premsa i de diverses reunions, va quedar clar que el tema de l’alcaldia podria ser un problema entre PSOE i PP i plantejam l’opció d’una alcaldia compartida amb la intenció de fer viable el pacte entre els quatre partits. Avui, però, se’ns acusa de “voler donar l’alcaldia al PP”. I, sí, volem que el PP tengui l’alcaldia uns mesos perquè no tengui l’excusa perfecta per no entrar en el govern i quedar, així, còmodament instal·lat a l’oposició. No volem fer-li aquest favor. Perquè, per a mi, l’alcaldia en aquestes condicions, ho he dit moltes vegades, no és cap premi per a ningú i, molt manco, per al PP ja que l’obliga a entrar en un govern que intenta evitar (no som necessaris, no es cansen de repetir!).

El juny del 2007, ens van acusar de boicotejar un govern d’esquerres,  en minoria i amb el suport a la investidura d’un partit com UPCM (!).  El pacte, al cap d’uns mesos, d’aquest partit amb el PP, en el fons diria que el seu únic objectiu, ens va donar, al meu parer, la raó. Avui, ens acusen de voler donar uns mesos d’alcaldia al PP. I tornarem a aguantar les crítiques com ja vam fer llavors, convençuts que, si hi ha una opció d’aclarir l’ajuntament de Ciutadella, aquesta passa perquè el PP -repetesc, el principal culpable de tot- s’arremangui al costat dels altres, cosa que no té cap ganes de fer. I si perquè hi sigui ha de tenir uns mesos d’alcaldia, idò, que la tengui. Quin valor té, aquesta alcaldia? Personalment, n’hi don ben poc. Es pot considerar, en aquestes circumstàncies, que tenir l’alcaldia és un premi? Jo tenc clar que no.

Si el PP queda al marge del futur govern,  supòs que la passa següent és tornar a començar amb el govern d'”esquerres”, amb UPCM, esclar.  Res nou. Només que, aquesta vegada, des del PSM li donaríem suport per fer fora els trànsfugues, sense entrar, però, en el govern, per les mateixes raons de juny de 2007. Res nou, només que, si això passa, el PP es fregarà les mans a l’oposició.

• El pensament ordenat/Opinió
• 14 comentaris