Tal dia com avui, un 19 de gener de 1809, naixia a Boston l’escriptor Edgar Allan Poe.  Vet aquí el petit homenatge que aquest bloc li vol retre, tot servint-me d’un mots -com sempre, perfectes- de Carles Riba:

“Aquesta delicada i rara presència d’Edgar Allan Poe s’oblidarà, si voleu, moltes vegades: però tantes vegades la vostra sensibilitat us durà per tal camí descurosament, i l’encontrareu allí de bell nou. Aquest és el fat dels autors que han desvelat tot d’una un gran secret: el secret dura, i puny, i abriva a la recerca (…).

“Entraren per una mar de tenebres, per si res hi havia d’explorador.” La més característica -almenys la més famosa- part de l’obra d’Edgar Allan Poe pot explicar-se per aquesta cita, tan cara a aquest singular analista de les sensacions marginals -illes estranyament fèrtils enmig d’una eixorca mar de tenebres.

I, no obstant, digui’s el que es vulgui ell no és, en si, tenebrós. Ho és el viatge: però ell porta una viva llum. Ell, en un mot, és un clàssic. Classicisme no vol dir precisament una restricció de temes, sinó una particular relació entre l’obra i l’artista (…).

Vet aquí el procediment habitual d’Edgar Poe, aquella rigorosa lògica dins la fantasia que l’allibera de caure mai en l’estravagància, això és, en l'”errar fora” del camí; aquella sensació de seguretat, més, de serenitat que en endinsar-se pels freus obacs, o per les dilatades marors de de l'”excepció dins l’ordre moral”, l’acompanya com una intuïció incombatible de camí cert. (…)

Dominador i no dominat de la inspiració, insubornablement lògic, serè, plàsic, sobri i estructurat en el joc dels seus recursos: aquest fill de romàntics té per ventura algun dret d’ésser sospitat de ben clàssic, en rigor.

(Publicat a “La Veu de Catalunya”, 19-VII-1918)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris

Qualsevol moment de crisi absoluta -tocar fons, per dir-ho de forma gràfica- pot ser, hauria de ser, una oportunitat per, partint de zero, redreçar la situació. Aquesta és, a grans trets, la idea que  hi ha en el fons del que s’anomena l'”ètica de l’autorealització” que podem trobar a tota la narrativa modernista catalana: uns personatges en una situació límit que, fugint del victimisme, opten per agafar les regnes de la seva vida i dominar, així, el seu propi destí. De tarannà optimista, estic convençuda que aquest és l’únic camí possible davant les adversitats de la vida.

Arribats a aquest punt, potser us demanareu a què ve tot aquest discurs filosòfic. Molts, però, ja haureu endevinat que, de qualque manera, m’estic referint a la situació crítica que vivim a Ciutadella. L’ajuntament, la institució que ens representa a tots els ciutadans, ha tocat fons. La situació econòmica és insostenible i, malgrat els deutes milionaris, no tenim teatres, cinemes, escola de música, aparcaments… D’altra banda, la situació política és encara més depriment: un govern moralment il·legítim, rancúnies personals entre regidors, ciutadans que insulten l’alcalde… Com deia, a Ciutadella, hem tocat fons. A partir d’quí, des del meu modest punt de vista, només podem intentar, mirant al futur, sortir del clot. I com es pot fer? No és fàcil, certament. Ara bé, el que és evident és que qualsevol solució que no  impliqui a tots, a tots els partits polítics i, per tant, a la gran majoria de ciutadans, no serà una veritable solució.

L’altre dia, em va aturar un senyor que va ser regidor de l’ajuntament als anys 80 i em va fer una reflexió que, com veis, m’ha fet pensar molt: esclar que ens barallàvem, llavors, també, però, després dels plens, anàvem a fer un vermut junts o unes canyes, em va dir.  I va concloure: a Ciutadella, a diferència de Maó, no sabem anar a la una i ara teniu l’oportunitat de demostrar que tots, tots, podeu fer feina junts per fer avançar el poble. I pens que té raó: la situació és excepcional i reclama un govern excepcional. Un govern de tots, mirant cap al futur. Si no ho feim possible, perdrem l’oportunitat de donar a Ciutadella un govern estable el que resta de mandat. Perdrem una oportunitat única de recuperar la confiança dels ciutadans en els seus representants polítics.  La base, no ho oblidem, de la democràcia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 64 comentaris

“M’adono que escriure, per a mi, sempre ha estat transcriure, transliterar, traduir. Fins i tot quan ho baso en la invenció, que és una pura transposició acrobàtica d’experiències”, diu Màrius Serra en aquest llibre. Un llibre on no hi ha acrobàcies -ni tan sols literàries- i sí molta vida autèntica, abocada a mans plenes. Perquè, al voltant de Llullu -en Lluís, el fill de l’autor, nascut el 2000 amb una greu encefalopatia-, s’hi concentra tot  l’amor, tot el dolor, tota la joia.

Quiet recull, sense seguir un ordre cronològic, escenes concretes de la vida d’en Llullu que el seu pare ens fa arribar amb una naturalitat que corprèn. Entre el mig somiure i l’emoció més profunda, Màrius Serra ens parla de “Paraules”, de “Vergonya”, de “Ràbia” o de “Triomf”. Uns capítols, breus però intensos, a partir dels quals podem resseguir els set primers anys de vida del fillet. D’un fillet que, com diu el seu pare, “no progressa adequadament” però que té el do, al meu parer, de fer progressar d’una forma excel·lent les persones que l’envolten: “Tots els que ens hi mirem (en Llullu) una mica a fons envellim d’una forma diferent”.

Avui dematí, mentre deia adéu al meu fill -nascut, també, el 2000- i l’he vist partir, carrer amunt,  cap a l’escola, m’han vingut al cap  en Màrius i en Llullu, assegut a la seva cadira de rodes. Els he vist esperant l’autobús, entre els cotxes mal aparcats que omplen la vorera del seu carrer. I he somrigut lleument. I m’he emocionat. Perquè Quiet és, sens dubte, un llibre colpidor, escrit -ja ho sabíem- per un gran escriptor. Escrit, sobretot, per una gran persona. Si Llullu és un mirall per als que l’envolten, Quiet serà un mirall per als lectors. I val la pena emmirallar-nos-hi.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris