Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2009

Espais oberts

Quan vaig obrir aquest bloc, tenia molt clar què volia que fos: havia de ser l’espai on na Maite Salord penjàs els seus articles de reflexió i d’opinió (“El pensament ordenat”) i on penjàs recomanacions literàries i textos propis (“Amb totes les lletres”). Així, la política i l’escriptora, però també la mare, la ciutadana i la professora, es passegen per aquesta plaça, tot sigui dit, cada vegada més transitada.

Així, tot i que és evident que no puc obviar la meva faceta de política -sobretot en les entrades que toquen aquest tema directament-, ja he dit, en diferents ocasions, que aquest bloc ni és la pàgina oficial del meu partit ni el que jo dic ha de coincidir, per força, amb el sentir de tots els afiliats i simpatitzants. Personalment, sempre he intentat exposar el meu punt de vista de la forma més clara i entenedora i em sembla que he donat prou mostres d’acceptar, amb absoluta normalitat, les diferents opinions. Ara bé, és cert que en aquest bloc hi participa molta gent i que cadascú enfoca el tema de la manera que creu més oportuna. Pens que, justament, aquesta és una de les gràcies dels blocs.

Així, idò, en aquest espai obert, estic convençuda que s’ha de poder rallar de tot, tenint molt clar, però, quin és el seu abast: és un intercanvi d’idees i d’opinions. Res més. I si, qualsevol persona, més enllà de fer -o fer-me- un simple comentari, vol parlar directament amb la portaveu del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, les vies a seguir han de ser, lògicament, les polítiques. O sigui, assistir a l’agrupació local, el tercer dimart de cada mes, que és oberta a militants i simpatitzants. O contactar amb mi, a través d’aquesta opció del bloc o de la pàgina web del partit, per poder quedar i rallar de qualsevol tema que se’m proposi. No tenc -no n’he tingut mai- cap problema a fer-ho. Al contrari.

Quan vaig obrir aquest bloc, tenia molt clar que havia de ser un espai obert a tothom. Un espai on tothom pogués opinar lliurement. De política, de literatura, de vida.  I aquí em trobareu sempre i sempre disposada a donar la meva opinió, a exposar amb el màxim de claredat les meves idees. Mai, diria, he eludit cap qüestió de les que s’han plantejat a través dels comentaris, tot i que no sempre puc contestar-los tots i, moltes vegades, em limit a observar, des de la distància, la conversa dels altres.

Si fa uns dies -arran d’un article sobre el Barça-, qualcú va dir que la plaça ja tenia porteries, avui m’agradaria que aquesta entrada servís per col·locar-hi uns quants bancs més. Val la pena que els visitants s’hi asseguin disposats a gaudir del plaer de la conversa. Com diu Jorge Wagensberg, el goig intel·lectual es produeix quan adquirim un nou coneixement i aquest no és possible sense conversa, sense parlar i escoltar els altres. Posau-vos-hi còmodes. Hi ha lloc per tots.

Lolita, de Nabòkov

Publicada el 1955, Lolita és el relat en primera persona del protagonista masculí de l’obra, Humbert Humbert, un professor europeu que arriba a Amèrica per cobrar una herència i que l’atzar el portarà scannedimage.jpga allotjar-se a casa de la senyora Haze, la filla de la qual, de dotze anys, impactarà de forma colpidora sobre l’home. El matrimoni amb la senyora Haze oferirà a Humbert la possibilitat de restar al costat de l’adolescent i s’iniciarà, així, el viatge angoixant d’HH i Lolita.  Aquesta, conscient del poder que exerceix sobre l’home, es convertirà en una “temptació fatal” per al professor. Seran unes relacions en què amor i odi, desig i repulsió s’aniran alternant en l’adolescent, provocant la desesperació d’Humbert.

Nabòkov va haver de defensar la seva obra de les acusacions, entre altres, d’immoralitat. Res més adient que la descripció de pornografia que el mateix autor ens dóna a “A propòsit de Lolita” per descobrir, justament, tot el que no és la novel·la: “L’obscenitat s’ha d’apariar amb la banalitat i tota mena de fruïció estètica ha de ser substituïda de soca-rel per la simple estimulació sexual(…). Així, a les novel·les pornogràfiques, l’acció s’ha de limitar a una copulació de clixés. L’estil, l’estructura, la imatgeria no han de distreure mai el lector de la seva tèbia concupiscènia.” I és que a Lolita trobarem, per contra, plaer, bellesa, tendresa, detalls, ingenuïtat, seducció, sofriment.

La protagonista, Lolita, pertany a un gènere de nenes precoçment seductores, la naturalesa veritable de les quals “no és humana sinó ninfal (és a dir, demoníaca)”. Precocitat, ardor, despreocupament, vulgaritat, però, també, tendresa i ingenuïtat són alguns dels adjectius que la poden definir. Així, la nimfa desplegarà el seu poder de seducció al llarg de tota la novel·la, deixant només un espai, entre el patètic i el desesperat, per a Humbert.

La lectura d’aquestes pàgines és un autèntic plaer, potser agre-dolç, però, al capdavall, un relat que magnetitza el lector i el fa participar de la “perversitat” dels personatges, en entrar a formar part de tots els seus jocs amorosos i, en un sentit més ampli, de tota la vida que els envolta.

Balança

Segons el meu diccionari de símbols de capçalera, el de Chevalier i Gheerbrant, el meu és el setè libra.GIFsigne del zodiac -Balança-, signe d’equilibri entre els plans còsmic i psíquic. Lligat als conceptes de legalitat i justícia, socials i interiors, indica l’equilibri entre el bé i el mal: per un cantó, tendeix cap a Scorpio (món del desig) i, de l’altre, cap a Virgo (sublimació). Representa l’equitat universal i l’esperit de la justícia, així com l’harmonia social i personal. Avui, les previsions astrològiques del meu signe em diuen que: “Com que el sol i la lluna formaran un bell sextil entre ells, a vosaltres també us arribaran les seves bones vibracions i estareu de bon humor. Celebreu aquesta jornada!”

Estic griposa i tenc mal per tot. Avui vespre -supòs que ja no em trobava bé-, he somiat que estava ingressada en un hospital. Era una habitació immensa i blanca, plena de llits. El meu era al costat d’una finestra i un metge molt amable m’anunciava que m’hi havia d’estar quinze dies. La meva reacció no m’hauria de sorprendre: jo no puc estar tancada aquí quinze dies, he exclamat. No estic tan malament i, a més, tenc moltes coses a fer. El somni acabava que fugia de l’hospital, amb l’ajut inestimable del meu home, que em feia prometre que, quan acabàs tot el que havia de fer, hi tornaria per curar-me.

Esper que cap psicoanalista llegesqui aquest bloc. No sé si estic preparada per enfrontar-me al meu inconscient. Tanmateix, avui dematí, malgrat que Freud va dir que, qualsevol que despert es comportàs com en somnis, seria pres per boig, m’he aixecat del llit, m’he vestit, he pres un ibuprofè i he anat a fer feina amb el cap espès. Perquè tenc moltes coses a fer i no estic prou malament per quedar a casa. Hauré perdut, com diu el pare de la psicoanàlisi, el senderi? Esper que no i que, demà, els astres em siguin més propicis i pugui recuperar l’equilibri sempre tan necessari.

« Anterior - Següent »