10 de desembre. Fa 61 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. 10 de desembre. Fa 22 dies que Aminou Haidar fa vaga de fam perquè la deixin tornar al seu país. Va ser expulsada del Marroc després d’un viatge als Estats Units on, a finals d’octubre, va ser guardonada amb el “Premi Coratge Civil 2009”, de la Fundació Train, per la seva defensa dels drets humans al Sàhara. Esperpèntic, tot plegat.

Mentrestant, aquesta dona, fràgil d’aparença i dura com una roca, es consum al vestíbul de l’aeroport de Lanzarote, davant la incompetència de les autoritats espanyoles i la solidaritat de milions de persones. Persones que, com els grans ardents de l’arena del desert, formam un tot per acollir-la entre els nostres braços. Una gran matriu càlida, que voldríem, també, segura. Protectora. I, tanmateix, encara no som suficients. On és la diplomàcia espanyola? On és el president del govern? On és el rei?

10 de desembre. Dia dels Drets Humans. Una dona és a punt de morir per defensar els drets humans: el dret a l’autodeterminació, a la llibertat, al respecte… Qui es farà responsable de la seva mort? La dignitat dels pobles: un miratge en el desert.

• El pensament ordenat/Opinió
• 12 comentaris

Més val riure quan, a les 6,50 s’encén la ràdio i et deixondeixes de cop en sentir el locutor que diu que el president del Govern Balear es planteja governar en minoria perquè els escàndols de corrupció fan el goven inestable. I es desfà dels partits que integren el Bloc, que són els únics que no tenen imputats? I ho fa per arribar a acords puntuals amb les ànimes caritatives del PP, que mai no han trepitjat un jutjat?

Més val riure després d’emparar un ruixat de retrets, acusacions i queixes -via mail, telèfon o qualsevol altre mitjà existent-  que no tenen res a veure amb tu i de les quals, per tant, no et sents, en absolut, responsable i, el que és pitjor, poques coses pots fer per redreçar els temes que et plantegen.

Més val riure quan veus que, pel féisbuc, tens un nombre considerable d’amistats que es dediquen a cultivar horts virtuals – esper que siguin legals!- en els quals sembren patates i alimenten gallines, quan tu tens un munt de coses a fer i no dones a l’abast.

Més val riure quan arribes a casa amb un mal de cap espantós i dius a la família que a les vuit ja dormiràs i l’única resposta que obtens és: apaga els mòbils, però! Ni una mínima mostra de preocupació, ni una trista mirada caritativa.

En fi, més val riure sempre. Perquè, diuen, allibera tensions, mals, elimina l’estrés, l’ansietat, el colesterol, la depressió, ajuda a aprimar-se, a dormir… I no necessita recepta mèdica i és gratis. I, sobretot, perquè l’alternativa -horrible- és posar-se a plorar. No sé qui va dir que, la persona que és capaç de riure’s d’ella mateixa, és la més afortunada del món: sempre tindrà motiu de diversió! Jo en don fe. Encara que no em faci cap gràcia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

Ma mare, gran amant de les flors i les lletres, em va regalar un llibret -deu fer un munt d’anys- que, avui capvespre, remenant llibres entre els prestatges de l’altell, ha anat a caure a les meves mans. Es diu Llegendes i mites de les flors, de Rita Schnitzzer, il·lustrat per Marisa Bendala i editat per “Ediciones Elfos”. Quan l’he obert, he vist, amb sorpresa, que la versió catalana és d’Antoni Moll Camps. És, en conjunt, una petita joia de dibuixos i paraules.

Com diu la mateixa autora: “El petit llibret que té el lector en les seves mans, tot espigolant llegendes i mites de diverses cultures, referits a les plantes, intenta d’aclarir el misteriós perquè dels amors, els odis, les gelosies, les venjances o les temences que tixen l’argument d’aquestes bellísimes històries”. Així, es parla del Narcís (vanitat i egoisme), de la Camèlia (penediment), de la Mandràgora (horror), o de la Violeta (modèstia i lleialtat). Aquí teniu el text que he seleccionat:

CARD (Intolerància)

Durant el regnat de Malcolm I d’Escòcia, en el segle X, els normands s’anaven apropant als campaments escocesos a l’ampara de la fosca nocturna, per tal d’atacar-los per sorpresa i obtenir-ne una fàcil victòria. Però un dels intrusos, de sobte, calcigà un card i, incapaç de contenir-se, llançà un crit estrident de dolor. Desvetllats els escocesos i refets del sobresalt, empunyaren les armes i aconseguiren de vèncer els adversaris. D’aquell dia ençà, el card va ser adoptat a Escòcia com emblema nacional.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris