Avui dematí, m’he despertat amb la notícia que, a Cali, Colòmbia, una bomba col·locada en una comissaria ha fet dos morts i una trentena de ferits, alguns dels quals eren fillets. I, de cop, encara mig endormiscada, he pensat en Ella. Va entrar a la classe d’acollida per a alumnes nouvinguts molt resolta. Només tenia catorze anys, però no vaig poder evitar pensar que n’aparentava uns quants més. I no era una qüestió física sinó de posat, de manera de moure’s. Tenia una rialla encomanadissa i la mirada d’una vivesa captivadora. Ràpidament, es va fer amb la resta de companys guineans, marroquins o gambians. Ella era, certament, una filleta ben decidida.
Com cada vegada que arribava un alumne nou a l’aula, vam anar a l’ordinador i, a través d’internet, ens vam disposar a conèixer el lloc de procedència de la nova companya. El Google Earth ens va traslladar a Cali en qüestió de minuts. Després, vam anar a cercar imatges per poder penjar al suro de la classe, al costat de les de les ciutats dels altres alumnes. De cop, va posar el dit damunt la pantalla de l’ordinador, damunt la imatge d’un home que la policia duia engrillonat, i, amb una barreja de sorpresa i naturalitat, va deixar anar: mira, aquest és l’home que va matar el meu germà fa mig any. Els companys i jo mateixa vam somriure de forma nerviosa. Allò que Ella acabava de dir no podia ser cert. Havia de ser una broma. Però no, era tal i com havia passat. Tal i com després ens va acabar d’explicar, sense ni una gota de dramatisme.
Ella era, certament, una filleta ben decidida. Ella era una filleta a qui la vida havia endurit a força de cops. Conviure amb la violència, amb la violència continuada, ha de ser una experiència impossible de digerir. Quan, per rompre el clima tens que s’havia creat dins l’aula, li vaig demanar què era el que més li agradava de Ciutadella, va somriure i amb una mirada indescriptible em va dir: la tranquil·litat. Va sonar el timbre i vaig entrar a la sala de professor. No sé què van aprendre de llengua catalana els meus alumnes nouvinguts aquell dia. Jo, una lliçó que, encara avui, em costa, també, de digerir.
despullar en una antesala rodejada de penja-robes i, en el moment d’entrar a la cambra, fins els donaven trossets de sabó i unes tovalloles. Aquestes expedicions, que no depenien del comandament del camp sinó de la Gestapo directament, eren fornades de famílies senceres, homes, dones i criatures, procedents dels països més diversos. Un cop tancada la porta de la cambra, aquells malaurats, nus i en completa promiscuïtat, esperaven en va que ragés l’aigua. De les peres, en comptes d’aigua, sortia gas que aviat saturava l’aire. L’agonia era esgarrifosa: embogits per la desesperació, molts s’estavellaven el cap contra les parets; altres es llançaven damunt dels seus companys i amb les ungles i les dents es prenien una revenja absurda; alguns es ficaven els dits fins al fons de la gorja com si així poguessin obrir pas a l’aire pur que no existia… A poc a poc anaven caient, els uns damunt dels altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos.