LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

Els fruits saborosos (1906)

(En el 125è aniversari del naixement “del príncep dels poetes catalans”.)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 12 comentaris

Em sent desconcertada. Res és com jo em pensava. De fa mesos, sentim a dir que l’objectiu prioritari de tots els partits polítics de l’ajuntament de Ciutadella és fer fora el (des)govern il•legítim que tenim. Aquesta, repetesc, era, damunt els papers, la prioritat. Pel camí, però, ves per on, les coses han canviat: hi ha qui ja s’absté de fer-los fora i d’altres que volen ser al govern a qualsevol preu. No és el meu cas ni el del partit que represent. Volem que Ciutadella tengui un govern legítim i, d’altra banda, mai hem fet del poder pel poder una qüestió prioritària, senzillament, perquè la situació en què ens van deixar les urnes és la que és, quatre regidors de vint-i-un. A més, tenc -tenim- claríssim que, al govern, no s’hi pot accedir pagant uns peatges ideològics impossibles de defensar amb un mínim de dignitat i coherència.

Intentar vendre que un partit d’esquerres i nacionalista pugui pactar amb la “dreta social i populista”, sense que això suposi renúncies ideològiques bàsiques, em sembla un exercici de ciència-ficció. Una altra cosa és que hi hagi a qui no li importi fer-ho. No és el meu cas. Ara bé, el que ja em provoca un desconcert total és que, tan prest se’ns acusi de ser el partit amb més afany de cadira del món mundial, com de tenir por a governar. Qualque cosa no em quadra.  En el meu cas, podeu estar tranquils, de por, no en tenc gens i, com deim per aquí, som dona arromangada. L’únic que em passa, això sí, és que fa anys que vaig abandonar els “mons de yupi”  i toc molt -massa, potser- de peus a terra.

Bé, “entorn”,  perquè supòs que ja sabeu que sou el meu entorn, encara que la majoria dels que em visitau i entrau en la conversa no sàpiga qui sou. Avui us acusen als diaris de faltar al respecte a certs partits polítics. Deis coses que no agraden i, per tant, us heu convertit en un ens invisible i hostil. Com l’entorn blaugrana, a qui l’ínclit president Núñez, amb els ulls plorosos i la barra tremolosa, dirigia les seves ires quan les coses no li sortien com volia, sou els culpables de tots els mals.  No sé si contractar una pòlissa d’assegurança per a la plaça i visitants. Asseguraria a tot risc la llibertat d’expressió i el dret a la coherència ideològica més elemental. I posats que he tornat a rallar del Barça, les lesions que us pugueu fer si organitzau qualque partidet a la plaça.

• El pensament ordenat/Opinió
• 24 comentaris

Vivim immersos en constants debats nominalistes. Ens preocupa, i molt, el nom que donam a les coses. De fet, estarem d’acord que les paraules no són mai innocents i que, sovint, la capacitat d’anomenar les coses va lligada a qui posseeix el poder. Molt s’ha parlat dels equilibris que, durant una bona temporada -i, sobretot, durant la campanya electoral-, va fer el govern central per no dir la paraula “crisi”. “Moment difícil”, “desacceleració”, “recessió” … qualsevol terme era bo per amagar el que avui ja és una realitat dramàtica: l’atur podria arribar als 4 milions de persones.

Sense anar més enfora, a Ciutadella, també tenim exemples d’aquest tipus. En els darrers mesos, hem estat discutint si la infrastructrura cultural que es fa al Canal Salat és un “Auditori” o una “Sala Multifuncional”. Evidentment, qui volia que fos un “Auditori” era la regidora de cultura de torn que, a la vegada que engrandia -nominalment- el projecte, estava convençuda d’engrandir -externament- la seva imatge de bona gestora. En aquest cas, com en tants altres, quedaria demostrat que, igual que l’hàbit no fa el monjo, el nom no fa la cosa. Perquè avui ja és evident -fa temps que molts ho sabíem- que el que es construeix és, senzillament, una sala multifuncional com tantes altres que es construeixen arreu de l’illa (malaguanyat nom del gran baríton per una instal·lació, de moment, tan senzilla!).

Encara que Plató, al Cràtil, va posar en boca de Sòcrates la frase:  “Sembla, idò, Hermògenes, que la feina de posar noms no és, com tu trobes, una feina fàcil, ni d’homes senzills ni del primer que passi pel carrer “, jo, humilment, i aprofitant que rallam del tema, em deman: quin nom li posaríem a un govern PSOE-PSM-UPCM? Hi ha nom per aquesta cosa? A mi, sincerament, no se me n’acut cap. No seria un govern d’esquerres; no seria un govern de dretes; no seria un govern de centre-esquerra ni de centre-dreta; no seria un govern de salvació ni de gestió… No sé què seria, francament. Potser és que, com va dir qualcú, hi ha coses que, en política, senzillament, no tenen nom.

• El pensament ordenat/Opinió
• 22 comentaris