A Ciutadella, ja no tenim alcalde i, per tant, ja no podem fer moció de censura a un alcalde que no existeix com a tal.  El motiu de la dimissió és que, justament avui, l’endemà que l’oposició es posàs d’acord per fer un canvi de govern, ell descobrís que li era impossible fer compatible la seva feina amb l’alcaldia. Era del tot previsible: me’n vaig abans que em treguin, és un raonament, fins a un cert punt, comprensible. Ara, el que ja no ho és tant és que, amb ell,  per exemple, no hagi dimitit la regidora que fa mig any que està de baixa i que, sembla, espera amb candeletes el dia que la “deixin” dimitir. Tot plegat, resulta més que sospitós.

Així les coses, els escenaris que ara s’obren a Ciutadella són variats:

1- L’escenari “normal” seria: l’alcalde dimiteix i, en vint dies, es tria el seu successor que, per lògica, hauria de ser la persona que s’havia pactat a la moció de censura.

2- L’escenari “esperpèntic”: l’alcalde dimiteix i, per tal d’obstaculitzar el canvi de govern, van dimitint, ara un, ara un altre, un nombre indeterminat de membres del grup mixt. El procés podria retardar mesos la moció de censura perquè no es podria triar alcalde sense els 21 regidors i, per tant, fins que els substituts no estiguessin nomenats.

3- L’escenari “surrealista”: l’alcalde dimiteix i duen a terme l’estratègia 2 només per guanyar temps, mentre intenten recompondre la situació mixtos-PP. Així, l’alcaldia tornaria al PP i tots feliços i contents. Com més intenses les baralles, més intenses i apassionades les reconciliacions.

Supòs que tots tindreu les vostres opinions al respecte. Fins i tot, segur que hi podreu afegir nous escenaris. Ara bé, jo, en aquests moments, només vull recordar que un escenari és el lloc on es representen espectacles. I que, el que s’ha donat, es dóna i es pot donar, encara, a Ciutadella és de la més baixa categoria: un guió escrit per un cínic; uns actors patètics i una gran majoria de públic que, sense cap dubte, no es mereix el que s’està veient. I l’entrada, no ho oblidem, es compra amb la papereta que dipositam dins una urna cada quatre anys. El problema és que, hagis comprat o no entrada, igualment t’has d’empassar el patètic espectacle. I, alguns, des de la primera fila.

• El pensament ordenat/Opinió
• 44 comentaris

Emma, Ana i Laura. O, el que és el mateix, les protagonistes de Madame Bovary (1857), de Flaubert; de La Regenta (1884), de Leopoldo Alas “Clarín”; i de Laura a la ciutat dels sants (1931), de Miquel Llor. Heroïnes -malgrat una distància cronològica aparentment insalvable, entre les dues primeres i la darrera- de la modernitat. Perquè la literatura suposa un arxiu de dades que ens remeten a un mateix concepte: la condició humana, la qual, com deia Jung, es va encarnant al llarg de la història en cada representació artística a través d’arquetipus. I, en aquest sentit, un dels arquetipus centrals de la literatura és l’heroi i la seva recerca: la lluita contra l’adversitat fins al triomf.

L’heroi, però, ha mort com a home modern, que ha esdevingut el no-heroi que fluctua entre la realitat i el desig, enfonsat en la impossibilitat d’assolir una identitat pròpia. Les nostres protagonistes són, així, prototipus de l’home modern marcat per la mediocritat. Marcades per la voluntat d’adaptar els models imaginaris a una vida quotidiana decebedora. Una voluntat que serà la causa de la seva aniquilació final. Perquè Clarín, Flaubert i Llor han triat uns personatges femenins que, víctimes d’uns condicionaments que imposa la societat, en una lluita desigual, es veuran abocades al fracàs vital.

Tanmateix, tot i aquest fil conductor que podem resseguir en les tres novel·les, és evident que hi ha diferències substancials entre elles. Així, a l’obra de Llor, podem parlar de culte platònic a la dona. Laura serà el personatge gairebé boticcelià que es mantindrà, durant tota l’obra, dalt de l’altar de la sensibilitat, de la perfecció. Llor ens anuncia que, de la mediocritat humana, la dona seria l’única capaç de reeixir-ne i, també, la primera a a ensorrar-s’hi. En canvi, tant Emma Bovary com Ana Ozores seran devorades per la degradació i trairan, d’aquesta manera, tota imatge de perfecció.

L’heroi, tot i que eclipsat, continua, tanmateix, existint com a valor etern. L’heroi com a possibilitat; l’anti-heroi com a impossibilitat. L’un com a desig, l’altre com a realització són, en definitiva, les dues cares d’una mateixa moneda: dues manifestacions diferents d’un mateix concepte. Les nostres protagonistes són heroïnes perquè han aconseguit d’existir en una novel·la i, han triomfat, així, del desig metafísic de conclusió tràgica. Emma, Ana i Laura representen el triomf de la veritat novel·lesca. I serà, per tant, primer a través de la creació literària i, després, a través de la lectura, que es produirà l’acte d’afirmació de la seva identitat. Una lectura que, a aquestes alçades de l’escrit, ja haureu descobert que és, al meu parer, imprescindible.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Aquest curs, a l’IES M. Àngels Cardona, on faig feina, hem estrenat un servei de mediació, una fórmula novedosa d’afrontar els conflictes a través del diàleg i de la cooperació, i que, en els darrers anys, s’ha implantat amb força en diferentes àmbits (educatiu, familiar, penal, laboral, comunitari…). Així, es parteix d’una concepció del conflicte com a fenomen natural que forma part de la vida quotidiana. Els conflictes no són, per tant, positius o negatius. Senzillament, tot depèn de com els afrontem.

Així, els principis bàsics de la mediació són la voluntarietat, la confidencialitat i la neutralitat del mediador. A més, tothom que hi participa, ha d’acceptar unes normes mínimes: parlar per torns i escoltar sense interrompre; parlar sincerament i sense ofendre els altres; i, finalment, cooperar en la recerca de solucions. Per tant, resulta evident que els conflictes poden ser una bona oportunitat per al creixement i la maduració personal.

Ahir vespre, hi va tornar a haver plenari a l’Ajuntament de Ciutadella, l’altre lloc on faig feina. Va tornar a durar, com ja és habitual, quatre hores i no vam poder acabar l’ordre del dia, tot i que hi havia una vintena de punts, la meitat dels quals pràcticament ni es van discutir. Què va passar? Idò, el que passa sempre: discussions eternes entre els que, fins fa uns mesos, governaven junts.  Retrets, insults, sarcasmes, insinuacions, acusacions… Conflictes no resolts, en definitiva.

No sé si ja existeix la “mediació política” però, si qualcú agosarat i carregat de moral té ganes de posar-la en pràctica, que vengui a Ciutadella. Li ben assegur que, si és capaç de sortir-se’n, haurà fet un autèntic master en mediació. I en paciència.

• El pensament ordenat/Opinió
• 84 comentaris