Quan he definit Esperança Camps com a escriptora, sempre ho he fet amb les mateixes paraules: 
valentia, ambició i ofici. Una valentia, una ambició i un ofici que ja ens va mostrar en la seva primera novel•la, Enllà de la mar (Premi Joanot Martorell), una novel•la que explica la lluita valent d’una dona contra el càncer, una lluita durant la qual el record de la seva Menorca natal serà un bàlsam per al seu dolor. També la següent novel•la, Quan la lluna escampa els morts (Premi de novel•la Ciutat d’Alzira), és una novel•la arriscada en el sentit que s’endinsa dins el món més marginal que amaga qualsevol gran ciutat, en aquest cas València, per explicar-nos la història de Carlos i Vanessa, dos joves que pertanyen al que podríem anomenar el grup dels “perdedors” de la nostra meravellosa societat del benestar. Aquells que neixen i viuen condicionats per uns orígens dels quals es fa molt difícil fugir. I, finalment, a Eclipsi (Premi de Narrativa Vicent Andrés Estellés), una novel•la, dura i intensa, a moments angoixant, que arrossega, també, el lector cap a l’abisme. A partir d’un fil argumental aparentment senzill, l’autora dibuixa, amb mestria, tot el procés de degradació, d’autodestrucció de la protagonista. Els sentiments de culpabilitat i, sobretot, com molt bé va apuntar Àngel Mifsud a la presentació de la novel•la, el pes d’allò que no va passar, abocaran la dona, una crítica literària amb una vida que podríem dir que ben normal, a cometre uns fets terribles que provocaran el seu internament al mòdul de malalts mentals d’un centre penitenciari. Un eclipsi, el 3 d’octubre de 2005, desencadenarà la tragèdia.
Avui, tenim entre les mans la darrerra novel·la d’Esperança Camps, El cos deshabitat, una novel·la que segueix, a la perfecció, la línia encetada en les seves obres anteriors. Perquè m’entengueu, una novel·la que duu el segell de la casa: l’estil Camps. I si, com va dir Rodoreda, “tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió: l’estil”, la cosa queda molt clara. La història, dura, construïda a partir de dos monòlegs que es van alternant, el d’un home mort d’accident -o no- i el de la seva dona, deixa al descobert tota la hipocresia, tota la falsedat d’un matrimoni que viu, només, de les aparences. I, entre els dos, la presència d’un vesí inquietant, un vell alemany amb un passat lligat al nazisme. Una història explicada amb mà ferma, amb un llenguatge potent i un to que no decau en cap moment.
En aquest sentit, cal destacar l’ús de la primera persona, que és aquella que involucra el lector en la història des de la primera pàgina fins a la darrera: “l’omnisciència exclou el lector, mentre que la primera persona el converteix en confident”, va manifestar l’escriptora Carme Riera, que ha emprat la primera persona en moltes de les seves novel•les. Així, si l’omnisciència permet abastar la realitat completa, la primera persona és la visió parcial dels fets i és la que obliga el lector a ser còmplice de la història perquè la novel•la permet lectures diferents des del moment que ens és explicada per un únic punt de vista. Així, la història que ens conta el protagonista, l’escriptor Joan Carles Rosselló, mai no acabarem de saber del cert què té de realitat i què té de ficció. O qui és realment l’amant de la seva dona, en José Maria, un home vist sempre des de l’òptica parcial -potser idealitzada- de na Margalida. La intriga, la incertesa, idò, seran, també, ingredients importants de la novel·la.
Així, amb El cos deshabitat, premi “El Lector de L’Odissea”, Esperança Camps ha pujat un escaló més en la seva carrera literària. Personalment, i tal i com em desitjava l’autora en la dedicatòria del llibre, m’ha servit per distreure’m dels moments difícils i complicats del nostre poble. Encara que la protagonista fos una funcionària de l’ajuntament de Ciutadella i el joc entre realitat i aparences, entre veritats i hipocresies, se’m fes molt, molt proper. Amb tot, un plaer, Esperança.
renunciar a tot el que m’agrada. A tots els projectes. A tot. Vam quedar molts sols. Jo era el gran. I havia de dissimular per no fer més pena a la mare. És una mica ridícul que ho expliqui, que em planyi jo mateix. Fa pobre d’esperit. La meva vida podria servir per a fer-ne una novel·la barata. Avui, després d’haver passat tres mesos estalviant pensava que em divertiria amb els companys, però així que m’he vist amb aquest vestit ja m’ha vingut vergonya. I ja he sortit, ja, amb els companys, és clar. Però ells anaven amb les seves promeses i al cap d’una estona de ser al Tibidabo m’han desaparegut sense que me n’adonés. He caminat molt, he passat temps assegut en el banc del parc sota del funicular… encara no és veritat. La veritat costa de dir. Al Tibidabo hi he anat perquè un amic, que treballa en un restaurant, m’havia dit que anés a veure’l. Els pastissos que ens hem menjat, me’ls ha donat ell. I quan m’he assegut en el banc del parc, pensava que la vida és ensopida, i mirava la nit i tota l’estesa de llums fins que m’he cansat.