Mercè Ibarz, narradora reconeguda, assagista i periodista, ha destacat per la seva faceta com a biògrafa de Mercè Rodoreda, sobre qui ha publicat tres llibres, l’últim dels quals és Rodoreda. Exili i desig (2008), una novel•la-assaig que traça un retrat precís de la complexa figura de l’escriptora. Amb un estil àgil però, a la vegada, profund, Ibarz repassa la vida i l’obra de Mercè Rodoreda a partir de dos eixos imprescindibles: l’històric –que travessa la història del segle XX- i el personal –la d’una ambició literària que serà el motor de la seva existència-.

La guerra, l’exili, d’una banda, i l’ambició, el desig, de l’altra, seran, doncs, els fils a partir dels quals Mercè Ibarz s’endinsarà dins la figura d’una escriptora, d’una dona, certament especial. Un exili i una vida que tindran sempre un referent, tant personal com literari, importantíssim per a ella: la figura de Joan Prat / Armand Obiols. Diu Ibarz: “Amb el desig, amb l’amor dels cossos, va ser possible viure l’exili com a temps actiu i no només com a derrota, temps aturat. Quan l’amor dels cossos va afluixar o es va esvanir, va quedar el desig d’escriure”. I, en aquest desig d’escriure, el suport sempre incondicional que Rodoreda trobà en Obiols serà fonamental a l’hora de bastir la seva impressionant obra literària.

La relació Rodoreda-Obiols és dibuixada amb gran precisió i encert per Mercè Ibarz a les pàgines del seu llibre. La figura d’aquest intel•lectual de primer ordre, que va mantenir, per exemple, una estreta relació, a l’exili, amb Julio Cortázar, i a qui la seva autoexigència, segurament, li va impedir de deixar obra escrita, esdevé el perfecte contrapunt de l’escriptora. Ell és qui l’anima, l’aconsella, li esperona l’ambició literària. Un home del qual, com diu la pròpia Ibarz, “hauríem de saber més”, tot i que, avui, sens dubte, és gràcies a ella i a la seva exhaustiva recerca d’informació que podem començar a valorar la importància que tingué en la vida i l’obra de Rodoreda. Madame Prat, com es feia dir ella a Ginebra.

Voldria que aquesta breu ressenya de l’obra de Mercè Ibarz fos la contribució d’aquest bloc a la celebració, dia 8 de març, del Dia de la Dona.  Perquè no se m’acut una forma millor de fer-ho que a través de la figura d’una escriptora imprescindible com és Rodoreda. De la dona de lletres però, també, de la Dona en majúscula. De la dona valenta, que sempre tenia la paraula “revolució” als llavis. De la dona que va saber viure els seus amors amb absoluta llibertat i independència. De la dona ambiciosa. De la dona que va veure com la seva vida privada era jutjada amb gran duresa. De la dona les obres de la qual, avui fonamentals, eren ignorades, de forma incomprensible, en diferents premis literaris. De la dona que va haver de patir un temps esquifit i dramàtic que, tanmateix, la va ajudar a fer-se forta. I, amb ella, de retop, retrem homenatge a tantes dones a qui una guerra i una postguerra van capgirar l’existència.

Sens dubte, la lectura de Rodoreda. Exili i desig, de Mercè Ibarz, ens  re-descobrirà la figura de Rodoreda, d’una  escriptora que “és una part indissoluble de la literatura contemporània i de les seves fonts primordials, no només de la catalana”. D’una escriptora l’obra de la qual anirà sempre lligada a la seva vida. Als seus temors, als seus desitjos. Una obra ambiciosa. L’obra d’una dona que deia, amb un mig somriure al rostre: “Cal viure perillosament”.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 6 comentaris

Vet aquí la meva intervenció en el ple de renúncia de l’alcalde de Ciutadella:

“Assistim avui al penúltim acte d’un drama que ha sumit Ciutadella en un espectacle vergonyós que, sens dubte, els ciutadans no es mereixien. I dic drama i no tragèdia perquè, en la primera, a diferència de la segona, l’heroi aconsegueix de vèncer i s’acaba imposant damunt les dificultats i les circumstàncies adverses que l’envolten. En el nostre cas, els que defensam una forma de fer política diferent a la que avui s’identifica amb la que el senyor Llorenç Brondo ha encapçalat, durant els darrers sis anys, al final, haurem aconseguit d’acabar amb el regnat més –presumptament- corrupte que ha tingut mai Ciutadella i que esperam que mai més es torni a repetir.

El 2003, Llorenç Brondo passava a ser, sota les sigles del PP i amb un pacte amb el PMQ, l’alcalde de Ciutadella. Convé no oblidar que una de les primeres mesures que va dur a terme va ser una pujada de sous de prop d’un 50%. Tota una premonició del que havien de ser aquells quatre anys. Anys en què Ciutadella va regalar el patrimoni municipal amb permutes més que sospitoses, algunes de les quals són avui al jutjat (Cas del solar de les rates i el cas Nerer). Anys d’amiguismes i de dilapidar els molts imposts que han cobrat dels ciutadans, fet que ha deixat l’ajuntament en una situació econòmica que difícilment es podrà redreçar en els pròxims anys. Anys en què hem perdut patrimoni, oportunitat d’inversió, planificació, participació de la ciutadania i transparència en la gestió. Anys de no vetlar pels interessos del municipi, girant l’esquena al poble, malbaratant els recursos municipals i no complint amb les normatives que el mateix plenari aprovava. Unes pèrdues importants, aquestes, que, tanmateix, no ens han de fer perdre de vista la més gran de totes: la pèrdua de prestigi i de respecte de la classe política que durant el seu mandat s’ha produït i, sobretot, la manca de prestigi i de respecte de la institució que representava, el punt culminant de la qual va ser l’abandonament del seu partit i els esdeveniments posteriors.

És una llàstima que el senyor Brondo hagi hagut d’esperar per anar-se’n a la imminència d’una moció de censura. És una llàstimaque avui no sigui aquí donant la cara per tot el que ha fet o ha deixat fer. Tanmateix, no ens hauria d’estranyar que no fos present ni tan sols a l’acte de la seva renúncia. Ha estat un alcalde que no ha liderat. Un alcalde que no ha volgut veure i que, si ha vist, s’ha estimat més mirar cap a l’altra banda, la pitjor de les covardies. Un alcalde que, possiblement, passarà a la història per ser aquell que repartia els torns de paraula en els plens, cosa que, avui, ni això s’ha dignat a fer.

Ara, amb la seva dimissió, s’obre una nova etapa en aquest ajuntament. Una etapa difícil i dura en què s’haurà d’intentar redreçar una situació política i econòmica dramàtica. Per sort, comptam amb una majoria d’onze regidors que creuen en una altra forma de fer política, amb honradesa i dignitat. Va dir el poeta Joan Salvat-Papasseit: “Un mirar sospitós quasi sempre vol dir una consciència bruta”. Avui, senyor Brondo, ni tan sols no l’hem pogut mirar als ulls.”

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris

La notícia que, finalment, a instàncies de la resolució del fiscal del cas, s’iniciarà el judici oral en el qual els dos ex-regidors d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella hauran de donar compte de fins a sis delictes (falsedat, frau, malversació, prevaricació, assessorament il·legal i tràfic d’influències) per l’anomenat cas del solar de les rates, és, sens dubte, un motiu de satisfacció. Representa la confirmació de les denúncies fetes des de l’oposició, durant el passat mandat, respecte a la forma d’actuar des de l’àrea d’urbanisme. Una actuació sempre sota sospita, poc transparent i en la qual pesava més la defensa dels interessos particular que l’interès general.

Tanmateix, cal no oblidar que permutes irregulars com la que es jutjarà n’hi va haver moltes i, en totes elles, des de l’oposició, es va fer advertència d’il·legalitat. En aquest cas, la clau va ser que el propietari estafat va denunciar públicament que un amic del regidor d’urbanisme li havia comprat el solar en qüestió per un preu que, més tard, l’ajuntament, just abans de permutar-lo per una propietat municipal, va multiplicar per deu. Un comportament immoral des del punt de vista polític (enriquim l’amic i feim perdre doblers a l’administració, o sigui, a tots); i també immoral des del punt de vista més humà, enganant a una persona jubilada.

Satisfacció, sí. Però relativa. Satisfacció perquè s’ha acabat amb la impunitat d’uns personatges que han fet mal, molt de mal a Ciutadella. Relativa perquè mai no s’hauria d’arribar a fer política als jutjats. La corrupció és, ja ho he dit en altres ocasions, el pitjor enemic del sistema democràtic. La pèrdua de confiança en els polítics, en els partits, és a la base de polítiques populistes i totalitàries. I és molt fàcil deixar-se endur per la idea que tots els polítics són iguals i, com que tots són iguals, cap d’ells no fa res per lluitar contra la corrupció.

En aquest sentit, vull recordar que qui  va destapar el cas que ara es jutjarà va ser el llavors portaveu del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, que va demostrar tenir un bon olfacte polític que el va dur a trobar la connexió entre el propietari mallorquí de la parcel·la a permutar i un dels dos regidors d’urbanisme. Van ser uns anys -del 2003 al 2007- d’oposició duríssims: sospites contínues, impediments per veure documentació, debats agres… I, malgrat tot, vam ser capaços de dur el cas fins on és avui. Perquè, a Ciutadella, durant el passat mandat, des de l’oposició, formada per PSOE, PSM, UCM i Fòrum, es va treballat d’una forma rigorosa i ferma per acabar amb una manera de fer política que anava en contra dels interessos del poble. Crec que és just reconèixer a tots ells la feina feta.

Ara, només cal esperar que el cas “Nerer” acabi de col·locar tothom al seu lloc i que, definitivament, puguem tancar una de les etapes polítiques més fosques del nostre poble. Ciutadella necessita il·lusió, honradesa, voluntat de servei, gestió, ganes, capacitat, transparència, diàleg… Esperem que, ben prest, tot això sigui una realitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 21 comentaris