Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2009

Tracte

Avui dematí, a la taula rodona de les “II Jornades de Projecte Educatiu de Ciutadella”, una de les dones que hi participava, immigrada argentina, ha deixat anar, en un to molt suau però, a la vegada, molt contundent, que les persones que, d’una manera o altra, atenen serveis d’atenció als nouvinguts haurien de tractar-los d’una forma correcta. Ha parlat d’empatia i, potser no amb aquesta paraula, de respecte. He somrigut perquè fa dies que, en un altre context, don voltes a aquesta idea.

Encara no fa dues setmanes que som regidora de l’equip de govern i, en aquests nou dies de feina, m’he vist amb una vintena de persones, moltes d’elles representants de diferents entitats, que m’han volgut exposar  problemes, demandes, opinions… Com podeu imaginar, cada entrevista ha estat diferent de l’altra. Ara bé, després d’haver-ne mantingut unes quantes, vaig descobrir que totes tenien una cosa en comú: la gent amb qui parlava em demanava una única cosa. Doblers, haureu pensat. I, encara que moltes vegades no us negaré que sí, no era aquesta la seva demanda principal: em demanaven, per favor, una resposta. No un sí. Una miserable resposta, encara que només fos per dir que allò que m’havien demanat no podria ser.

Empatia. Saber-se posar al lloc de l’altre. Recordar que a tots ens agrada que ens escoltin i que ens valorin. Que ens respectin. No sembla tan complicat però, pel que veig, ho ha hagut de ser molt. S’aconsegueix més amb un somriure i una paraula amable que amb qualsevol gest prepotent. És així. També ho he pogut comprovar aquestes darreres setmanes. Tot es redueix a tractar els altres com voldries que et tractassin a tu. Tanmateix, reconec que no sempre és possible perquè, moltes vegades, el que es mou al nostre voltant ens supera i, de sobte, te sents al límit. Si, en aquest moment, obre la porta una visita, li saltaries directament a la jugular. En aquest casos -em va passar amb una telefonada inoportuna d’un bon company-,  sempre queda el recurs de demanar disculpes al cap d’unes hores si les teves paraules han estat desafortunades. Demanar disculpes, una altra de les coses que també he descobert que s’estila poc en segons quins ambients.

Per cert, després de dos dies de parlar d’igualtat, de la construcció d’una societat més justa, més madura, més equitativa i més pròspera, on tothom hi tengui el seu lloc, independentment del gènere, de l’edat, de l’origen, obr el diari i veig aquests dos titular: “La ciutat de Foggia (Itàlia) inaugurarà dilluns una línia d’autobusos només per a immigrants” i “L’Afganistan legalitza “la violació en el matrimoni”. He quedat sense paraules.

Instruccions d’ús

A la vista de com ha anat en aquest bloc darrerament, he decidit imposar noves normes. M’ha costat molt arribar a aquest punt, però, després de tot el que ha passat, m’hi veig obligada. Són aquestes:

1- Per evitar problemes polítics, només penjaré entrades literàries. És un sacrifici que faig perquè ningú pugui emprar aquest espai per intentar posar dificultats al pacte PSOE-PSM que governa l’ajuntament de Ciutadella i pel qual tant hem lluitat. Després de mesos d’espera, a la fi, ara que ja hi som, no seré jo qui faciliti la feina als boicotejadors. Només hi faltaria. La lleialtat política per davant de tot.

2- Per tal d’evitar que pugueu emprar les entrades literàries per deixar la vostra opinió sobre temes que no vénen al cas -cosa que, tot sigui dit, acostumau a fer-, moderaré els comentaris. Així, jo, i  només jo, decidiré quins penj i quins no. Sé que d’això se’n diu censura però heu d’admetre que aquesta actuació està més que justificada. Veure la meva innocent i estimada família rebolcada dins el fang és una cosa per la qual no estic disposada a tornar a passar. Fa dos dies que no dorm i comença a afectar-me psicològicament.

3- He d’admetre que aquest bloc m’ha fuit de les mans. On s’és vist que, fins i tot, els periodistes l’emprin per fer els seus articles? I, a més, sense dignar-se a posar ni una miserable publicitat en aquest espai que m’ajudi a mantenir-lo. Perquè val doblers, mantenir aquesta plaça oberta, no sé si ho sabíeu. I no estic disposada a facilitar-los notícies i sermons dominicals si no hi ha res a canvi. Ara bé, sí que estic disposada a escoltar ofertes. Només així, potser, encara faré qualque entradeta política d’aquelles sucoses. D’aquelles que duen molta coa.

4- Finalment, he decidit vetar de forma immediata Matilde de la Mole. He estat repassant els seus comentaris i pens que em fa ombra: és més culta i més llegida que jo i, a més, desperta passions. Aquí, la vedette del bloc som jo. Amb les hores que hi dedic, ve ella, fa dos comentaris enginyosos, i tothom a riure-li les gràcies. No és just.

5- Aquestes són, idò, les noves instruccions d’ús d’aquest bloc. Unes instruccions d’ús que començaran a ser vigents des d’avui mateix, dia 1 d’abril, el dia que els “illencs” -en record d’un gloriós (com a mínim, literari) passat sota domini britànic- ens dedicam a enganar el personal. Perdonau els possibles ensurts -o alegries, que de tot hi deu haver hagut- que us hagi donat!

Any Albertí

En motiu del 150è aniversari de la seva mort, el Consell Insular de Menorca ha declarat l’any 2009 “Any Albertí”. Sens dubte, una decisió molt encertada. Perquè Vicenç Albertí (1786-1859) és una de les figures més importants dins el panorama cultural de la 1a meitat des s.XIX. De sòlida cultura, dominava el llatí, el grec, el francès, el castellà i l’alberti.JPGanglès i comptava amb una biblioteca d’uns 500 volums. Destaca, sobretot, com a traductor de Molière, de Metastasio o Goldoni i de l’Alonsíada de Joan Ramis.

Albertí simbolitza la transformació cultural que hi va haver a Menorca arran de la liquidació del món neoclàssic i il·lustrat del XVIII. Per tant, Albertí se situa entre dos pols ben oposats: un de modern i català (que seria el neoclàssic del XVIII) i un de provincià i castellà (que seria el del XIX).

Com ja he dit, Albertí va ser un excel·lent traductor d’autors com Molière o Goldoni. Ara, a banda d’aquestes traduccions podríem dir més importants, Albertí va traduir també uns entremesos dos dels quals van publicar-ser l’any 1997 a la col·lecció “Capcer”. Tota aquesta activitat com a traductor, té un doble objectiu:  divertir el públic i contribuir econòmicament a manetnir el teatre de la Misericòrdia de Maó, institució de la qual Albertí va ser el director durant uns anys. L’Albertí administrador municipal i i l’Albertí traductor varen confluir, per tant, a l’escenari del Teatre de Maó.

Així, no podem oblidar que, entre una programació teatral cada vegada amb més presència d’obres castellanes, aquests entremesos era l’únic que entenia el public (només una dada: a finals del XIX, d’índex d’analfabets a Menorca era d’un 90%). Per tant, la figura d’Albertí va ser cabdal ja que va fer arribar obres d’autors importants, com Ramon de la Cruz, al públic menorquí. Aquests entremesos  formen, a més, un nucli únic dins el panorama teatral del XIX: temàticament són complexos –sobretot els que són traduccions de Ramón de la Cruz– i, a més, tenen una extraordinària qualitat lingüística.

És possible que qualcú  pensi que el fet de ser traductor sigui un punt de desmèrit per a Albertí. Ben al contrari: Albertí no tradueix en sentit estricte de fidelitat a un original sinó que adapta a la realitat illenca tot allò que li és estrany: noms, llocs, costums, menjars… fins al punt que més que traduccions crec que és més precís parlar de re-creacions literàries. Perquè ell torna a crear, de qualque manera, totes aquestes obres i les acosta al públic. És per això que aquestes obres tenen, a més, un valor de document sociològic importantíssim. D’altra banda, vull remarcar un aspectes que ja he esmentat que és el de la qualitat lingüística de les traducions de Vicenç Albertí. Són textos d’una gran coherència ortogràfica i, sobretot, trobam una llengua viva, espontània que no deixa entreveure mai que es tracta de traduccions.

Finalment, m’agradaria que aquest “Any Albertí” servís per donar a conèixer una figura importantíssima dins el context de la cultura catalana, però, també, que servís per demostrar que les seues obres són encara ara ben vigents i ben atractives per a qualsevol lector-espectador actual. Un petit tast:

Farruella: Escolta un altre cas estupendo. Un senyor i una senyora, casats s’enté, tenien sempre    músiques i dificultats sobre la adquisició d’un adreç de diamants i altres alaques, que un dia comparegueren a sa senyora sens que costàs un diner an es seu marit; jo, per evitars els escàndols i discòrdies que solen succeir en semblants casos entre marit i muller, vaig llevar luego d’enmig lo qui era ocasió propícia de los seus disguts, aplicant aquelles pedres a s’obra pia dels meus aliments. Se va sebre, i per esta i altres innocències meues, me han fet sofrir presons, presidis i me han posat es meu miserable cos com una indiana de piquets. Mira si tenc raó de cercar un altre emisferi a ont no sien perseguits sa meua habilitat i es meu bon geni.”

(El Licenciado Farruella, original de Ramón de la Cruz, traducció de Vicenç Albertí i Vidal)

« Anterior - Següent »