A la premsa insular d’avui, podem llegir dues notícies que fan referència a dues promocions turístiques ben interessants, i més en temps de crisi. La primera, va adreçada als jubilats europeus -“Turisme Senior”, en diuen- i és un projecte inspirat en els viatges de l’Imserso que tant d’èxit tenen a l’estat espanyol. Els grans objectius de la inciativa són, d’una banda, afavorir el desenvolupament social i personal de la gent gran; i, de l’altra, estimular la indústria turística durant la temporada baixa (d’octubre a abril). Exactament, el que necessitam a Menorca.

La segona notícia turística del dia és que tres establiments de l’illa dirigiran la seva oferta -íntegrament o parcialment- al turisme gai. Segons experts del sector, els gais, que ja representen un 10% del turisme que ens visita, són de gustos refinats i cars, encara que supòs (jo, que no som cap experta) que tampoc no es pot generalitzar. En qualsevol cas, sembla que tothom està d’acord a valorar la “potencialitat” del turisme gai a Menorca i, si a ells i a elles ja els està bé l’oferta, endavant. Veurem com va la cosa.

Així, se suposa que, si aquestes iniciatives funcionen, ens podem començar a preparar per veure, els pròxims mesos de tardor i hivern, jubilats europeus palplantats davant la Catedral o passejant per davall Ses Voltes. I, durant l’estiu, gais i lesbianes omplint les nostres platges paradisíaques, sols, en parella o acompanyats de les seves criatures. No estaria malament. Ara bé, quan he tancat el diari,  no he pogut evitar pensar en com seria rebuda aquesta darrera estampa estiuenca per alguns dels grans defensors de totes les iniciatives turístiques possibles. Perquè, esclar, no ve a ser ben bé el mateix veure les platges plenes de gais i lesbianes  que promoure enrajolar els accessos a les platges verges perquè els visitants no es torcin els turmells. O construir vint o trenta camps de golf. O convertir el perímetre de Menorca en un port esportiu al costat de l’altre. O… No, certament, no ve a ser ben bé el mateix. Un gran dilema econòmico-moral, sens dubte.

• El pensament ordenat/Opinió
• 72 comentaris

Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tindria un mòbil per parlar amb la meva família i amb les amistats. Converses agradables, desitjades, divertides, tristes. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, tenc un mòbil que sona a tota hora, cosa que ha provocat que, en més d’una ocasió, el meu fill me l’hagi amagat davall d’un coixí. El podria apagar, em direu amb raó. Ara bé, la cosa no és tan fàcil perquè, segons qui telefona (problema segur), encara hi ets a refer si no l’agafes. M’estalviaré de dir que pag de mòbil al mes.

Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tots els fosquets seria a casa, soparia tranquil·lament amb la meva família i, fins i tot, sabria què fan per la tele a aquelles hores. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, faig mans i mànigues per recuperar, quan arrib a casa,  el temps que no hi he estat: llegir amb el meu fill, encara que estigui morta; passar revista als deures de les meves filles; comentar com ha anat el dia amb el meu marit.

Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, tindria molt de temps per llegir i escriure. Segurament, faria mesos que hauria tret una nova  novel·la i els meus lectors estarien encantats. Ara, des que em dedic a aquesta cosa de la política, a més a més, m’he de sentir a dir que quina forma d’embrutar el meu currículum.

És fàcil fer demagògia. De fet, en aquesta entrada jo n’he feta molta: només us he explicat els aspectes negatius de la política -ben certs-, però m’he estalviat de dir-vos les satisfaccions -que també n’hi ha- de sentir-te útil fent feina per la teva gent, pel teu poble. Organitzar actes culturals, cercar espais per als grups de teatre, treure transformadors horribles de patis protegits, moure cel i terra per poder tenir una escola de música…

Si, avui, jo encara fos na Maite d’abans del setembre de 2005, o sigui, no tingués cap tipus de dedicació política, cobraria uns 3200 € mensuals bruts com a professora de secundària (entre sou, triennis i sexennis de vint anys de feina). Ara, amb dedicació exclusiva a l’ajuntament de Ciutadella, en cobraré 2780€ mensuals bruts. Potser estaria bé que, quan es parla dels sous dels polítics, no oblidàssim la cara B de la història. Perquè és molt fàcil fer demagògia amb el que cobren els polítics, i més en temps de crisi, pintant unes pel·lícules precioses, d’opulència desmesurada.

Tanmateix, estic convençuda que és un tema que necessita una revisió a fons. S’haurien d’establir uns criteris objectius i sense tant de marge de maniobra a l’hora de fixar aquests sous. Per exemple, a càrrec més alt, sou més alt perquè la responsabilitat és, també, més elevada. Tots els regidors i alcaldes dels municipis de l’estat haurien de cobrar de forma proporcional, atenent a nombre d’habitants i altres barems que es creguin oportuns. No és admissible que un alcalde es pugui posar un sou com el del president del Govern de l’estat, cosa que ha passat en més d’una ocasió. O que un equip de govern decidesqui apujar-se el seu un 50%, cosa que també ha passat i ben a prop.

Convé posar seny en el tema dels sous dels polítics. Consider indiscutible que un polític ha de tenir un sou digne de la responsabilitat que assumeix. Ningú no s’hauria d’enriquir amb la política, però tampoc hi hauria de sortir perdent. Econòmicament, vull dir. Per compensar les altres pèrdues, ja ens cercam la vida com podem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 29 comentaris

Dimecres passat, l’ajuntament de Ciutadella va adherir-se a la campanya “Ni un més” per tal de reivindicar millores sanitàries per a Menorca, especialment pel que fa a la cirurgia vascular. Certament, el factor geogràfic de la insularitat és un factor importantíssim quan es parla de salut i de vides humanes. És per això que és de justícia reclamar per a Menorca uns serveis sanitaris adequats i que garantesquin una atenció que complesqui amb els criteris d’equitat i de qualitat. I, a la vegada, com diuen els promotor de la iniciativa, és essencial comptar amb un trasport aeri àgil per tal de donar resposta immediata a les necessitats de desplaçament urgent quan així ho requereixi el cas. Malauradament, en el cas de la jove Roser, el trasllat a Mallorca, no va ser suficient per salvar la seva vida.

Na Roser va ser alumna meva fa un munt d’anys. La record com una al·lota callada però amb  uns ulls que es menjaven el món. La seva mort em va colpir, com a tothom. Així ho demostra que la recollida de signatures hagi arribat ja a les 17.000 en poques setmanes.  I em va colpir escoltar el seu pare parlant, amb una barreja de dolor i indignació, de “pressupost”. No hi ha pressupost perquè, a Menorca, es pugui millorar el sistema sanitari. I tots els polítics presents vam acotar cap davant unes paraules carregades de raó.

Quants de doblers no es gasten en coses que no són prioritàries? Cada vegada que es parla de fer grans infrastructures a Menorca, record les paraules que no es cansa de repetir un insigne economista ciutadellenc: la sanitat i els serveis socials s’han de posar per davant de tot. No vull fer de política, en aquesta entrada, però, estic convençuda que, tot plegat, ens hauria de fer reflexionar sobre quines són les autèntiques prioritats de Menorca. De les persones que hi vivim.

Dissabte, a la plaça de la Catedral, a les 10,30h,  es farà un concert perquè no oblidem el que ha passat. Perquè evitem que torni a succeir. Un concert en record de na Roser. Música per fer-la present: “Per tot arreu l’alta harmonia / aixeca esbarts de pensaments, / i an els finats fa companyia / la recordança dels vivents” (Joan Alcover). Allà ens trobarem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris