Respirar pètals, tiges, brins i branques; fulles tendres de lluentor impossible, o fulles seques que es desfan a les mans. Tactes vellutats i cruixents. Olor de terra humida on esclata la llavor, on germina i creix per anar-se a trobar amb el blau més intens. Arrels com a ungles poderoses clavades al misteri de la vida. Branques que s’enfilen cap al cel per traspassar la realitat. Per arribar a l’infinit. Al límit dels límits. Gosadia imperdonable! I caldrà recomençar de bell nou. Retornar, humilment, a la terra per esperar el moment de refer el camí. Llavor colgada en la foscor que respira, tanmateix, imperceptible en el silenci. Batec lleu que anuncia el renaixement. La nova primavera. Un nou esclat.

La vida. La vida lligada al paisatge, al paisatge més proper, a aquell paisatge que habita dins els records des d’un temps imprecís… El nostre paisatge. El centre del nostre univers. Un jardí.  Perfum de colors tancats per una porta petita. Secreta. Una porta que obre, tanmateix, tota una simfonia per als sentits. Geografia humana dibuixada damunt la terra. El cos de l’amor fet de branquillons fràgils, de pètals rosats i blaus, d’aromes de gessamí i d’arbreda, de fulles verdes i de foc. Fruits sucosos com una magrana oberta, com una poma mossegada, com un ulls esglaiats de criatura…

Nascuts de la terra, arrelats a la nostra terra per sempre. Viatjar, una vegada i una altra, cap al mateix destí per descobrir-hi noves realitats i copsar-hi fins el més petit detall: un puntet groc eclipsat per la força d’un taronja oxidat o una llepada roja, de sang, damunt la fulla seca. Simfonia de colors i de formes per als sentits. De perfums, també. Olor de la terra humida on s’amaga el misteri de la vida.

(Avui, 22 d’abril, se celebra el dia de la Terra)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 2 comentaris

Com molts deveu saber, el parlament europeu ha llançat la campanya “Tu decideixes” per fomentar la participació -cada vegada més baixa- a les eleccions de 7 de juny. Es tracta de posar de relleu la importància de la cambra en temes com la immigració, l’etiquetatge de productes o la conciliació de la vida familiar i laboral. Un tema, aquest darrer, que, en aquests moment, m’interessa especialment.

Fa poques setmanes que he canviat de feina. De professora, començava la meva jornada laboral a les 8,55h, la qual cosa em permetia deixar la prole -especialment el petit, que comença a les 9,00h- col·locada abans d’entrar a l’institut. Ara, amb això de ser regidora a jornada completa, m’impòs un horari d’inici de jornada més estricte: a les 8,15h entr per la porta de l’ajuntament. El tema és que no hi entr sola: de la mà, m’acompanya el meu fill de 9 anys, cosa que entenc que no és gaire habitual. De totes maneres, és un tema que vam parlar els dos  i que vam resoldre de forma positiva per a les dues parts, després de cedir-li un calaix del meu despatx per guardar els cotxets i altres artilugis amb què passa la mitja hora fins que va a l’escola del costat de l’ajuntament.

Amb tot, he de reconèixer que, d’entrada, la cosa no ha estat tan fàcil com vull fer veure, tot i que ell ve ben content i estic convençuda que aquesta mitja hora diària a l’ajuntament no el deixarà traumatitzat de per vida. Però els canvis, tots, tenen els seus ritmes, els seus problemes d’encaix. Per exemple, la primera setmana de nou horari, a les 8,30h tenia una reunió. El vaig deixar al despatx amb l’advertència que, al cap d’un quart, l’aniria a avisar per anar a escola. Al cap de vint minuts, va obrir la porta de la sala de juntes, plena de gent, i va deixar anar: que hi ha na Maite, aquí? De poc no caic de la cadira: m’havia oblidat del meu fill!

Com va dir un company regidor, potser haurem de posar un boti-boti a l’entrada de les Cases Consistorials. No seria mala idea, si no fos que no esteim per gastar. Amb tot, i perquè no voldria tornar a ferir susceptibilitats amb les meves ironies, som ben conscient que el tema de la conciliació de la vida laboral i familiar és un tema molt seriós i que ens afecta a tots. Conciliar horaris de pares i fills, de vacances d’uns i altres, no és gens fàcil. Estic en ple procés d’encaixar totes les peces i això em fa patir, tot i que  tenc claríssim que el meu cas no és dels més complicats. Amb dues germanes adolescents i les del pare, les vacances d’estiu (se m’han acabat les de professora!) es podran resoldre. Hi ha famílies que segur que ho tenen molt més complicat. Infinitament més complicat.

Potser, ben mirat, si els parlamentaris europeus ens assegurassin que ens resolen el tema, tindríem un bon motiu per anar a votar a les europees de 7 de juny. Sens dubte, s’augmentaria, així, la participació, tot i que els grans beneficiats de la conciliació de la vida laboral i familiar, encara no tenguin edat per manifestar-se davant les urnes.

• El pensament ordenat/Opinió
• 23 comentaris

Fa deu anys, es publicava, a la col·lecció “Petit Format” de l’IME, la primera edició de Vida popular del metge Francesc Camps d’Albranca, una biografia escrita per la seva filla, M. Dolors Camps Riudavets. Avui, tenim a les mans una segona edició, revisada i completa, basada, a diferència de la primera, en un text homogeni, trobat fa poc entre els papers i llibres del doctor Camps, que conté, a més, una part dedicada a l’època en què el metge i filòleg estudiava a Barcelona.

La figura de Francesc Camps i Mercadal és tot un referent dins la cultura catalana de Menorca. Destacam la seva dedicació filològica, com a primer col·laborador d’Antoni M. Alcover i com a participant en el I Congrés de la Llengua Catalana (1906). D’altra banda, amb el nom de Francesc d’Albranca,  excel·lí com a folklorista amb l’obra Folklore Menorquí de la pagesia (1918). Ara, amb la biografia escrita per la seva filla, podrem conèixer, a més, la cara més humana de l’erudit.

Així, com molt bé explica Àngel Mifsud a la presentació de l’obra,  es tracta d’un text molt ben construït: “La lectura és fàcil, flueix sense esforç entre canvis compassats i imperceptibles de ritme i de to, talment com si no fóssim nosaltres els qui passam els ulls pel text, sinó que les paraules brollassin d’una veu familiar rere nostre, ara enèrgica, ara xiuxiuejant, de vegades majestuosa, algun cop admonitòria, amarga, fins i tot. Però sempre entenedora i digna.”

La Vida popular del metge Francesc Camps d’Albranca, escrita per la seva filla, M. Dolors Camps Riudavets, és, idò, un llibre molt recomanable tant per als lectors més interessats en la figura de l’erudit com per als que volen llegir un text amable que ens trasllada a una forma de vida senzilla però d’una dignitat envejable. Unes pàgines d’una gran humanitat. La de Francesc Camps i Mercadal i la de la seva filla, que ens sap fer arribar la figura del seu pare d’una forma sòlida, amb anèctodes que ens faran riure o ens emocionaran. Sens dubte, una bona estona de lectura.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris