Feia temps que no assistíem a una celebració de l’1 de maig tan intensa com la d’enguany. Els darrers temps de bonança econòmica van diluir, sens dubte, la càrrega reivindicativa, potser no a un nivell sindical, però sí de percepció ciutadana. Les coses anaven bé. La gent tenia feina i, tot i que, evidentment, la situació no era perfecta (les xifres de sinistralitat laboral en serien un exemple), es respirava un cert optimisme.
En aquests moments, però, la càrrega reivindicativa és dramàtica. La Crisi en majúscules és més que una realitat. Les xifres de l’atur creixen dia a dia. Els serveis socials no donen a l’abast. Són innombrables les famílies que no tenen ni tan sols un subsidi per poder sobreviure. L’especulació financera ha esclatat i ens ha deixat amb les misèries al descobert. No som cap experta en temes econòmics, però som ben conscient que, pel camí, ens han enganyat (crisi? quina crisi?). O ens han permès estirar més el braç que la màniga (hipoteques, per exemple, que ara són impagables). Perquè, al cap i a la fi, on han anat a parar les grans injeccions de diners públics? Als bancs, esclar.
Segur que els entesos en el tema veuran aquest raonament molt simple però és la percepció que una té. No puc evitar sentir-me com aquells titelles dels quals parlava Salvador Espriu, els fils dels quals són moguts, des de l’ombra, per qui té el poder. Econòmic, en aquest cas. Tanmateix, les conseqüències de tot plegat són ben visibles. Sense anar més enfora, fa uns dies, Càrites feia públic que no s’arreplega prou menjar per cobrir les demandes. Qui ens ho havia de dir, fa uns anys!
Potser les èpoques de crisi serveixen per fer catarsi col·lectiva a tots els nivells. La crisi com a oportunitat per millorar, com apuntava algú en un comentari de fa uns dies. No ho sabria dir del cert. A la nostra illa, de moment, serveix per fer la demagògia de sempre multiplicada fins a l’infinit: creuers que ens han de treure de la crisi (com a Maó?); camps de golf que fan miracles econòmics (com a Mallorca?); o carreteres desdoblades per poder tenir turisme de qualitat. Només cal recordar quan es va justificar el macro-aeroport actual -buit gairebé tot l’any- perquè havia de suposar més arribada de turistes.
Tanmateix, avui, 1 de maig, voldria sumar-me a les crides dels sindicats perquè no s’oblidi que qui de ver pateix la crisi són les persones a l’atur. Cap a elles hem d’enfocar avui la nostra mirada. Calen polítiques fermes -no de focs d’encenalls- per sortir de la crisi. D’una crisi que algú hauria hagut d’aturar quan encara hi érem a temps. Ara, només ens cal esperar que, com a mínim, hagi servit perquè s’establesqui un control més estricte a les entitats financeres. Perquè no es torni a especular més amb el futur de tots plegats.