Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2009

Treball

Feia temps que no assistíem a una celebració de l’1 de maig tan intensa com la d’enguany. Els darrers temps de bonança econòmica van diluir, sens dubte, la càrrega reivindicativa, potser no a un nivell sindical, però sí de percepció ciutadana. Les coses anaven bé. La gent tenia feina i, tot i que, evidentment, la situació no era perfecta (les xifres de sinistralitat laboral en serien un exemple), es respirava un cert optimisme.

En aquests moments, però, la càrrega reivindicativa és dramàtica. La Crisi en majúscules és més que una realitat. Les xifres de l’atur creixen dia a dia. Els serveis socials no donen a l’abast. Són innombrables les famílies que no tenen ni tan sols un subsidi per poder sobreviure. L’especulació financera ha esclatat i ens ha deixat amb les misèries al descobert. No som cap experta en temes econòmics, però som ben conscient que,  pel camí, ens han enganyat (crisi? quina crisi?). O ens han permès estirar més el braç que la màniga (hipoteques, per exemple, que ara són impagables). Perquè, al cap i a la fi, on han anat a parar les grans injeccions de diners públics? Als bancs, esclar.

Segur que els entesos en el tema veuran aquest raonament molt simple però és la percepció que una té. No puc evitar sentir-me com aquells titelles dels quals parlava Salvador Espriu, els fils dels quals són moguts, des de l’ombra, per qui té el poder. Econòmic, en aquest cas. Tanmateix, les conseqüències de tot plegat són ben visibles. Sense anar més enfora, fa uns dies, Càrites feia públic que no s’arreplega prou menjar per cobrir les demandes. Qui ens ho havia de dir, fa uns anys!

Potser les èpoques de crisi serveixen per fer catarsi col·lectiva a tots els nivells. La crisi com a oportunitat per millorar, com apuntava algú en un comentari de fa uns dies. No ho sabria dir del cert.  A la nostra illa, de moment, serveix per fer la demagògia de sempre multiplicada fins a l’infinit: creuers que ens han de treure de la crisi (com a Maó?); camps de golf que fan miracles econòmics (com a Mallorca?); o carreteres desdoblades per poder tenir turisme de qualitat. Només cal recordar quan es va justificar el macro-aeroport actual -buit gairebé tot l’any- perquè havia de suposar més arribada de turistes.

Tanmateix, avui, 1 de maig, voldria sumar-me a les crides dels sindicats perquè no s’oblidi que qui de ver pateix la crisi són les persones a l’atur. Cap a elles hem d’enfocar avui la nostra mirada. Calen polítiques fermes -no de focs d’encenalls- per sortir de la crisi. D’una crisi que algú hauria hagut d’aturar quan encara hi érem a temps. Ara, només ens cal esperar que, com a mínim, hagi servit perquè s’establesqui un control més estricte a les entitats financeres. Perquè no es torni a especular més amb el futur de tots plegats.

Termòmetre

Fins fa un mes, si volia saber com anava d’enfeinada, en tenia prou de mirar-me els ramells de casa. Si començaven a tenir qualque fulla esmusteïda, mal senyal. Perquè -trob que no ho havia dit mai- la meva gran afició és la jardineria. A la terrassa de l’altell, tenc cactus. Al pati, malves, begònies, hortènsies, gessamins, margarites, plantes aromàtiques, una mimosa preciosa… Tot això, sense comptar les plantes d’interior. M’agraden, com veis, les flors de colors i les fulles verdes. Em relaxen. Em permeten desconnectar de tot, mentre les vaig regant amb aigua de pluja, les vaig trasplantant o, senzillament, canviant de lloc.

Així, idò, les meves plantes eren, fins ara, el termòmetre del meu ritme de vida: plantes esponeroses, tranquil·litat; plantes grogoses, no tenc temps de res. Avui, però, he descobert que tenc una altra forma de saber de mi mateixa: aquest bloc. La darrera entrada, de dissabte dematí i amb unes quantes errades que, molt amablement, això sí, em vau fer notar. El darrer comentari que hi vaig deixar és de diumenge a vespre, i era ben bé de circumstàncies.  No he tingut  ni temps de participar en els debats que, per sort, anau encetant, com aquest darrer de les xifres d’atur i de la relació entre crisi i cultura.

En fi, després de dinar, he regat ramells, he llegit els darrers comentaris del bloc i, fins i tot, he tingut temps i ganes de compartir la meva descoberta personal amb tots vosaltres. Amb els companys de bloc a qui també he tingut ben abandonadets aquests darrers dies. Tanmateix, a diferència de les plantes, he vist, amb satisfacció, que us ben espavilau tots sols. Gràcies per mantenir viva la plaça mentre la mestressa dedica el seu temps a… Bé, aquesta és una altra història que, potser, un dia, també explicaré. I, sí, efectivament, amenaç amb un “Mi diario” de regidora”!

Xifres i lletres

No és la meva intenció parlar de l’històric concurs televisiu que duu el mateix nom que aquesta entrada, un concurs del qual, per cert, aquestes darreres setmanes,  s’ha fet córrer la “llegenda urbana” que diu que el seu presentador és mort i que les imatges que es veuen per la televisió són gravades de fa temps. Una forma com una altra, supòs, de fer que se’n parli, després d’anys d’emissió. Una tàctica un poc macabra, tanmateix.

Així, del que volia parlar avui és d’unes xifres i d’unes lletres més properes. Coincidint amb Sant Jordi, s’han fet públics els nombres de l’ajuntament de Ciutadella: 32 milions d’euros de deute (entre préstecs bancaris i pagaments a consorcis diversos) i 4,5 milions d’euros de factures pendents de pagament. Reaccions: el poble indignat i els responsables de tot plegat tirant pilotes fora, en un exercici de cinisme antològic: la situació no és tan dramàtica i, referint-se a l’equip de govern actual, manco plorar i més trobar solucions,  el tema els ve gran, fan oposició de l’oposició, etc, etc. Unes frases que són espasades a l’aire perquè resulta evident que no convencen ningú. Al contrari: fan que la gent encara s’indigni més. La barra de la que ha gastat pels descosits i de la que ha estat incapaç de dur un mínim control econòmic de l’ajuntament és per llogar-hi cadires.

Però bé, avui, i durant dos dies, a Ciutadella, els llibres surten al carrer. Oblidem, per unes hores, els nombres i gaudim de les lletres. A les 12,00h, pregó a càrrec de Jordi Odrí; a les 12, 30, presentació de la narració guanyadora i de les finalistes del premi “9 de Juliol”; a les 13,00h, presentació del llibre Soldats i corsaris menorquins a terres llunyanes de Menorca , de Marc Pallicer; a les 19,30h presentació de El cos deshabitat, d’Esperança Camps; a les 20,00h, presentació de Moro de Rei, de Pau Faner… Llibres i més llibres. La festa de les lletres ompl Ciutadella. Val la pena aprofitar-la i deixar-nos endur per  la màgia de les històries. Dilluns, ja tornarem a la freda realitat de les xifres.

« Anterior - Següent »