LA COPA ÉS BLAUGRANA!
Arxiu per 2009
Fa molts anys, quan estudiava a Barcelona, el 1987, vaig entrar, sense saber ben bé on anava, a una exposició d’Eduard Munch, al Passeig de Sant Joan. Ens l’havia recomanada una professora, Carme Arnau, i he d’admetre que va valer la pena fer-li cas. Em va impactar la força de les pintures que penjaven de les parets. Especialment, el 
quadre “El crit”, aquest que podeu veure entre línies. Avui, m’he sorprès a mi mateixa pensant en aquesta imatge intensa d’un ésser que crida. D’un crit que surt de la tela per endinsar-se dins el nostre cervell.
Per què, he pensat, justament ara m’ha hagut de venir al cap aquesta imatge? La resposta ha estat ben senzilla: potser perquè, durant tot el dia, he tingut unes ganes intenses de cridar. Sí, de cridar, jo que odii els crits. Cridar per alliberar-me. Un “crit d’infern”, com el de la Colometa, per treure de dins tot allò que, per molt que m’hi esforci, no som capaç de digerir. Un crit catàrtic per netejar-me les orelles i l’ànima de tanta hipocresia, de tanta mentida, de tanta demagogia disfressada de bones pràctiques polítiques.
Hi ha polítics barroers fins a la vergonya aliena. Ara, em sap greu, els preferesc infinitament als que vesteixen la seva barroeria amb formes delicades i vestits de puntes. Quan t’has passat hores infinites repassant expedients i projectes plens d’irregularitats; traient de dins els calaixos allò que feia mesos que dormia el son de la ignorància; repassant els nombres per fer-los encaixar de forma miraculosa. Quan has fet tot això, que et venguin, amb tota la barra, a donar-te lliçons de no sé què, sincerament, és per cridar.
Però jo no sé cridar, i així em va. Tenc la sort, però, de tenir quadres que m’alliberen. O llibres que m’aïllen de la mesquinesa. O persones estimades amb qui puc acabar rient de tot allò que feia unes hores em tenia frenètica. O, sobretot, tenc la sort de tenir la fortalesa que et dóna saber que fas les coses amb absoluta transparència i sense enganyar ningú; que toques de peus a terra i no fas volar coloms. Uns coloms que, un dia, si no vas viu, estic segura que t’acaben cagant damunt el cap. O, pitjor encara, atacant-te, com en aquella pel·lícula del Hitchcock. Temps al temps.
No hi ha res més trist que buidar una casa, em va dir, fa poc, una amiga estimada. La casa dels pares. La meva, durant un munt d’anys. Entrar a l’habitació i obrir aquell armari ple de partitures de guitarra i piano, de llibres de solfeig, de llibretes d’harmonia. Carpetes amb les notes de quan, obedient, m’anava a examinar al Liceu. Una postal amb un escrit preciós que mai no vaig enviar i que, ni que em matin, puc recordar a qui anava dirigida. Cartes de les nebodes quan eren petites i jo estudiava a Barcelona. O les cartes dels amics que vaig fer a Cuba, en aquell viatge que em vaig regalar després d’haver aprovat oposicions.És trist buidar una casa. I, tanmateix, hi ha moments per al somriure. Què n’hem de fer, de totes aquestes enciclopèdies? Jo vull aquest tom. Historia de los pueblos del mundo. Mirades d’incomprensió: hi surt el primer home despullat que vaig veure a la vida. Aquell home que, d’amagat, mostrava a les amigues, en sortir de l’escola, assegudes al sofà del carrer Maria Auxiliadora. O les ulleres, enormes, de conxa, de quan anava a l’institut. O un informe psicològic que em van fer als deu anys (espíritu tenaz y perseverante; sentido de la responsabilidad; ánimo impresionable y sensible…).Buidar una casa és trist perquè toques el temps amb les mans. Un temps que, com deia la Colometa de La Plaça del Diamant, no és el temps del pas de les estacions, el que posa i treu les fulles als arbres. És el temps que viu a dins nostre. Bachelard deia que les cases representen l’interior de les persones. Si és així, avui, a dins meu, ressona l’eco d’allò que ja només viu dins la memòria.