No és la primera vegada que escric en aquest bloc que consider que vivim en un país de democràcia més tost justeta: no podem escollir el cap de l’estat, no tenim dret a decidir què volem ser com a poble, no podem criticar la monarquia (ni tan sols podem saber en què gasta exactament els prop de 9 milions d’euros anuals que li donam), tenim una Constitució que deixa ben clar que hi ha una llengua que està per damunt de totes les altres (i, evidentment, aquesta, no és la meva), etc, etc. De tot, però, el que em sembla més greu és el camí que els dos grans partits estatals -aquells que en teoria són tan diferents però que, quan els toquen la “unidad”, fins i tot poden arribar a governar junts- fa temps que segueixen i que acaba sempre allà  mateix: la il·legalització de les idees.

Arran de les eleccions europees, hem assistit a un nou acte del drama. I no dic tragèdia -democràtica- perquè, al final, ha acabat bé. M’estic referint, esclar, als intents d’arraconar del panorama polític “Iniciativa Internacionalista”, el capdavanter de la qual és l’autor teatral Alfonso Sastre, representant destacat de la Generació de 1955 i Premi Nacional de Literatura, en la modalitat de literatura dramàtica, l’any 1993. Per curiositat, he anat a la pàgina web del partit i he pogut llegir el Manifest en el qual exposen les seves idees. Unes idees que parteixen de quatre eixos bàsics: justícia social; llibertats democràtiques plenes; no a la discriminació de gènere; drets polítics (com el de l’autodeterminació); i la defensa de l’Europa dels pobles per davant de l’Europa del capital. A més, fa uns dies, va presentar un recurs al Constitucional en què feia una condemna expressa de l’ús de la violència per a fins polítics.

Resulta evident, idò, que, com així ho ha hagut d’admetre  la justícia, no hi ha motius per il·legalitzar aquest partit. Al meu parer, no n’hi havia, tampoc, abans de presentar el recurs. S’han de jutjar els actes però no les idees. Com sí passa en el cas d’aquest altre “sastre”, en minúscules, que ha posat el “Camps”, en majúscules, contra les cordes, tot i que el seu partit, que semblava tan preocupat per fer complir la llei de forma estricta, s’ha dedicat a muntar-li una campanya de suport tan vergonyosa que, en un moment de debilitat, m’he descobert pensant si no hauríem d’anar a tocar la porta del Constitucional. Ha estat, però, només un momentet.

• El pensament ordenat/Opinió
• 21 comentaris

LA LLIGA TAMBÉ ÉS BLAUGRANA!

• El pensament ordenat/Opinió
• 14 comentaris

No sé si això de tenir bisbe menorquí hi ha influït, però, aquests darrers dies, en sis ocasions, sis!, he sentit frases com: “som davant sa catedral”, “es casa a sa catedral”, etc, etc. De cop i volta, sembla que, entre la gent més jove, s’està imposant la moda lingüística de fer desaparèixer l’article literari del nostre dialecte. Un dialecte que, tot i tenir com a tret característic més destacat l’article derivat del llatí IPSU, l’article que es coneix més popularment amb el nom d'”article salat”, empra l’article literari en no poques ocasions. Potser convé recordar aquests casos.

Com molt bé explica el mestre Joan Veny en els seus estudis sobre dialectologia, en el dialecte balear trobam l’article literari davant els noms de les hores (la una, les tres); davant noms de classes o modalitats de producte, costums, etc (peres de la nau); dins frases fetes (a la fresca, a les bones); en alguns topònims (La Mola, El Toro); i en noms referits a coses o éssers únics caracteritzats pel seu volum, grandesa o respecte (el món, la Mare de Déu, el bisbe, el dimoni, el cel, la mar…). Es tracta, per tant, d’una característica ben pròpia del català que rallam a Menorca i que, pel que sembla, es va perdent entre els parlants més joves.

Després de donar-hi unes quantes voltes, he arribat a la conclusió que aquest fenomen lingüístic és, sobretot, un fenomen ideològic: el bombardeig que, des de la dreta, rebem, dia sí, dia també, sobre la “defensa de les varietats insulars” ha provocat el rebuig -conscient o inconscient- de qualsevol cosa que faci olor de ser “catalana”. L’article literari, en aquest cas. Un greu error perquè, com he explicat més amunt, l’ús d’aquest article, en segons quins casos, és una característica ben pròpia del nostre dialecte.

Així, idò,  si sempre hem dit “la” catedral o “el” cel, convindria que, entre tots, ens esforçàssim a mantenir aquest tret que, com l’article salat, ens caracteritza com a parlants del català que es ralla a Menorca. No ens hem de deixar confondre pels grans defensors de les varietats dialectals, per aquells que diuen “fer hincapié” i “menys”:  “cal insistir” en aquests aspectes lingüístics perquè, ni molt “manco”, són tan innocents com poden semblar a primer cop d’ull.

• El pensament ordenat/Opinió
• 30 comentaris