El meu home, pacífic i tranquil, avui migdia,  m’ha amenaçat: estic per apuntar-me al feisbuc (tens enveja perquè jo ja ho he fet, he pensat)… i crear un grup de “consorts de polítics”! I de polítics de tots els colors, eh, ha rematat. Davant la meva cara d’estupefacció, i després de fer-li un llistat ràpid de quins podrien ser els seus amics/amigues del club, ho ha intentat compondre: tampoc es tracta d’organitzar sopars, només aprofitaríem per criticar-vos un poc.

Era una amenaça de broma, esclar. Ara bé, pobres consorts de polítics! Perquè ells no han triat el seu paper. Supòs que n’hi ha que ja s’hi troben bé. En general, però, diria que predominen els que tenen la sensació que els ha caigut al damunt una bona terrossada. He de reconèixer que, en el meu cas, renega poc. Poquíssim, pels motius que li don. I que, a més, acostuma a agafar-se les coses amb filosofia: que “tenim”, avui vespre? Però això no treu que la cosa no sigui gens fàcil.

Així que, ben mirat, potser això del feisbuc de consorts podria funcionar bé. Una mena de teràpia de grup molt sana. L’únic problema que li veig són els titulars de premsa que en podrien sortir: “La regidora de cultura manifesta sentir-se molt tranquil·la davant les acusacions de…”. Subtítol via feisbuc: “El seu marit, però, afirma que fa dies que no dorm i que, quan acluca l’ull crida el nom de…”. Us imaginau que el debat del divendres abans de les eleccions, al Cercle Artístic, fos de consorts?

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Diumenge dematí tranquil. Més tranquil que qualsevol altre. Cinquagesma: les filles, a fora. Maig: el petit té una comunió, com cada diumenge d’aquest mes. Des d’on escric, ni tan sols sent passar cap cotxe pel Camí Sant Nicolau. El cel és gris. Grisot, com diria l’imitador de l’home del temps. Tenc ganes d’escriure. A la fi, ja tenc uns personatges que comencen a ser com “de la família”. Uns personatges que m’acompanyen, encara tímidament, per allà on vaig. Pot semblar una bestiesa, però aquest fet és, justament, el que diferencia tenir quatre idees embrionàries, deslligades i amb poc futur, dins el cap, a tenir un projecte novel·lístic carregat de vida.

Embrions i vida. Abusos a criatures. Aquest diumenge gris i tranquil que convida a l’escriptura no em pot fer oblidar, tanmateix, la indignació que encara sent en recordar les paraules del cardenal Cañizares: és més greu l’avortament que la pederàstia. Perquè no em puc imaginar res pitjor que els abusos sexuals a una criatura. Res. Violència, oi, por, brutor i llàgrimes que l’acompanyaran tota la vida. Que li condicionaran, d’una manera o altra, la seva vida adulta. I, d’això, l’església en sap molt.

Ara bé, només m’hi faltava llegir que el senyor Mayor Oreja, del PP, candidat a representar-nos a Europa, ha beneït les paraules indecents del cardenal. Aquí, he de confessar que vaig blasfemar en tots els sentits que admet el diccionari. És cert que després va sortir el seu partit a matisar. Però aquí el tenim, a ell, tan passerell, com si res no hagués dit. Com el cardenal. Vomitius els dos. I, arribats a aquest punt, no puc deixar de pensar en com deuen haver encaixat aquestes paraules les víctimes d’abusos, no només per part de capellans, i les seves famílies. No m’ho vull ni imaginar.

En fi. Tornaré als meus personatges. A la meva omnisciència narrativa que em permet fer i desfer a plaer. Que no m’agrada un personatge? Fora. Que m’acaba enamorant? Idò, moltes més pàgines. Faré de deessa que mou els fils de la seva creació. Una creació que serà millor o pitjor però que, segur, no tindrà personatges que puguin ofendre la dignitat de ningú. Com a mínim sense que, de cop, jo els fulmini amb la tecla supr.

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris

Roma. Hi vaig anar fa un munt d’anys. Viatge de final de curs de COU. Ens acompanyava la professora d’història, Isabel Carmona, i el seu marit. Dues persones excepcionals. Vam riure molt. Moltíssim. Birres a la Plaça Navona. Coliseu. Tendes de roba. Visita al Vaticà sense veure, però, el Papa (tot just acabava de morir Joan Pau I). Monuments i pizzes. Desset anys.

Roma.  Avui la ciutat és plena de seguidors blaugranes. Fins i tot, hi ha qualque mosca del Barça, com la que m’han enviat (gràcies, Maria!). No sé què passarà d’aquí a unes hores. La Copa d’Europa en joc. Sopar a casa. Faig pizzes. I birres a la nevera. Na Carmona es va passar tot el viatge cercant una camiseta d’en Paolo Rossi per al seu fill. No sé si la va arribar a trobar. Roma i futbol.

Roma. El Barça pot guanyar o pot perdre. Ningú ens pot treure, però, la il·lusió dels moments previs. L’emoció dels 90 minuts. Vull que guanyem. Que les camisetes del Barça omplin la ciutat de celebracions i festa. La festa del futbol a la ciutat que, un dia vull tornar a recórrer. Avui, Roma és només un camp de futbol tenyit de blau i de grana. Tota la il·lusió. Tota la emoció.

• El pensament ordenat/Opinió
• 21 comentaris