DIVISA
L’estel d’un esguard
i el d’una senyera.
La guerra i l’amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l’espasa ferma.
Joan Salvat-Papasseit, La gesta dels estels
(Imatge, Ràfols Casamada)
Arxiu de desembre 2009
Quan encara no havíem acabat de digerir la moguda que s’ha muntat al voltant de l’operació de nas de la Betlem Esteve (incís: mai no agrairem prou al diari UH que els diumenges ens regali la 
revista Pronto per posar-nos al dia dels temes realment importants en aquest país), ja n’ha esclatat una altra de dimensions, això sí, més reduïdes en l’espai, però d’una profunditat pregona: què ha passat amb el betlem de cartó-pedra, de dimensions humanes, que l’ajuntament de Ciutadella col·locava cada any? Gran pregunta, sí senyors.
Una servidora -i servidora del poble com som, valgui la redundància- ha investigat un poc i em sembla que estic en condicions de resoldre el misteri. Resulta que, amb els anys (el betlem es va comprar el 2004), el conjunt en qüestió es va anar deteriorant fins al punt que es feia necessària una, diguem-ne, restauració. Per aquest motiu, l’any passat (quan encara no governava l’esquerra sectària de la qual form part), si no m’han informat malament perquè, francament, no me’n record, ja no es va poder posar. Misteri resolt. Quin betlem s’ha muntat per ben poca cosa!
Tanmateix, he de dir que trobava el betlem en qüestió més tost lleig, sense cap gràcia, tot i que, el 2004, ens va costar 8000€. Poca broma. A més, hi hem d’afegir les despeses que, any rere any, hi ha hagut de seguretat, cosa que no ha impedit, però, que Sant Josep es passejàs per Baixamar o que la imatge de Jesús desaparegués durant uns quants dies. Dit tot això, em permetreu una recomanació: si qualcú vol veure betlems polits, que vagi al convent de Santa Clara o a Sant Miquel. Jo hi vaig cada any: el meu sectarisme en contra de tot el religiós m’ho permet, pot estar tranquil el seguidor de l’obra divina. L’únic que no em permet posar-ne un a casa és el moix. Però aquesta és una altra història.
(Fotografia Antoni Cladera)
CIUTADELLA DE MENORCA
Aquí la llum és una carretel•la
guarnida d’amorells. Jo sempre deia
que habitaria una ciutat tancada
dins un cofre de sàndal, amb alcoves
o records esmortits sota els tapissos.
Una ciutat amb comtes i captaires
i un reposat capítol de canonges
de porcellana de Sèvres…
Les aures
acaronen jardins i la remota
epopeia polsosa -usque ad mortem
sustinuimus pro aris et focis-
mentre les ombres cauen.
Sempre deia
que habitaria una ciutat marcida,
amb sospirs vellutats, palaus i músiques,
on el temps perduràs com una rosa,
presa en els fulls d’un devocionari.
Josep M. LLOMPART, La terra d’Argensa