L’hivern ha arribat de cop. Un hivern de calefacció i nòrdic. Lleuger. El fred de quan era petita és aquella sensació d’immobilitat que tenia quan em ficava dins el llit i queia, damunt meu, el pes de les tres o quatre flassades que m’havien d’abrigar. I, així i tot, moltes matinades, encara em 
despertava gelada. Avui, però, quan rallam de mantes, evidentment, no rallam ni d’hivern ni de fred. Tampoc no rallam de criatures tremoloses. Rallam de porqueria. De la porqueria que s’hi amaga davall.
Tothom amenaça amb “estirar de la manta”, una expressió que, tot sigui dit, és un calc del castellà, però ningú no ho fa. Es veu que rallam d’una manta immensa, feixuga. D’una gran manta que cobreix les misèries de la política. D’aquells que embruten la política. Pocs partits se’n salven: si tu no l’aixeques d’aquell capoll, jo no l’aixecaré de l’altre, es diuen els uns als altres. I, mentrestant, els que no amagam res davall la manta, ens desesperam quan veim el grau de corrupció que ens envolta. El grau de corrupció que encara no s’ha destapat.
És cert que la manta té forats: tots els casos que la justícia fa aflorar, en són la prova més evident. Ara bé, aquesta situació produeix una sensació contradictòria. D’una banda, dius bé, molt bé, que els agafin i els jutgin. El sistema funciona. De l’altra, però, no pots evitar pensar quina pena -i quina por- de veure com, a poc a poc, el descrèdit dels partits polítics pot acabar sent el descrèdit de la democràcia.
No sé si hem tocat fons, en el tema de la corrupció. El que sí sé és que si els partits polítics, més enllà de les actuacions de la justícia i de les lleis que es puguin aprovar, no comencen a actuar, de forma clara i decidida, per arbitrar mesures de control i de neteja interna, el panorama és depriment. L’espectacle de veure, a les nostres Illes, senyora i senyors que van de l’escó al jutjat i del jutjat a l’escó és indigne. Potser ha arribat l’hora que els partits amb corruptes -o pressumptes- a les seves files (no és el cas del PSM-EN, el que més propostes fa en aquest sentit!) comencin a “liar-se la manta al cap” i plantin cara a la corrupció. Els ciutadans honrats ho agrairíem. Moltíssim.
Magnificat, Cantates, Concerts… De totes les seves obres, tanmateix, sent predilecció pel “Concert per a dos violins i orquestra en re menor”. Com va dir un estudiós de la seva música, Bach és serenor, emoció, intel·ligència, arquitectura. És, sens dubte, la tècnica i l’espiritualitat.