Ma mare, gran amant de les flors i les lletres, em va regalar un llibret -deu fer un munt d’anys- que, avui capvespre, remenant llibres entre els prestatges de l’altell, ha anat a caure a les meves mans. Es diu Llegendes i mites de les flors, de Rita Schnitzzer, il·lustrat per Marisa Bendala i editat per 
“Ediciones Elfos”. Quan l’he obert, he vist, amb sorpresa, que la versió catalana és d’Antoni Moll Camps. És, en conjunt, una petita joia de dibuixos i paraules.
Com diu la mateixa autora: “El petit llibret que té el lector en les seves mans, tot espigolant llegendes i mites de diverses cultures, referits a les plantes, intenta d’aclarir el misteriós perquè dels amors, els odis, les gelosies, les venjances o les temences que tixen l’argument d’aquestes bellísimes històries”. Així, es parla del Narcís (vanitat i egoisme), de la Camèlia (penediment), de la Mandràgora (horror), o de la Violeta (modèstia i lleialtat). Aquí teniu el text que he seleccionat:
CARD (Intolerància)
Durant el regnat de Malcolm I d’Escòcia, en el segle X, els normands s’anaven apropant als campaments escocesos a l’ampara de la fosca nocturna, per tal d’atacar-los per sorpresa i obtenir-ne una fàcil victòria. Però un dels intrusos, de sobte, calcigà un card i, incapaç de contenir-se, llançà un crit estrident de dolor. Desvetllats els escocesos i refets del sobresalt, empunyaren les armes i aconseguiren de vèncer els adversaris. D’aquell dia ençà, el card va ser adoptat a Escòcia com emblema nacional.
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 5 comentaris
Coneixia aquesta legenda que a Escòcia és ben present, però no sabia d’aquest llibre que sembla encisador.
.
El Card. The thistle. A Edimburg hi és arreu. “Thistles and Roses” titula un dels seus llibres el poeta escocès Ian Crichton Smith. “A Drunk Man Looks at the Thistle” és l’extens poema del també escocès Hugh MacDiarmid, ple de referències a figures de la seva història nacional :
.
“I felt it turn, and syne I saw
John Knox and Clavers in my raw,
And Mary Queen o’ Scots ana’,
And Rabbie Burns and Weelum Wallace,
And Carlyle lookin’ unco gallus,
And Harry Lauder (to enthrall us)”.
Rabbie Burns, (Robert Burns) el poeta del nacionalisme escocès, l’autor de l'”Auld Lang Syne”, que aqui cantem com “L’hora dels adèus”, cançó que va fer popular el moviment escolta que, per cert, ha nodrit el nacionalisme a la nostra terra.
Robert Burns que va escriure un poema “Comin’ Thro the Rye” que es citat a “El vigilant a el camp de sègol” de Salinger, un llibre que llegeixen els nostres estudiants de secundària.
.
Els símbols són les àncores del passat que ens deixen viure el present i preparar el futur. D’un card, d’una llegenda sobre un card, arribem a l’avui i a l’aquí.
.
Robert Burns, autor de “Scots Wa Hae”, un crit de llibertat, un poema d’exaltació dels herois escocesos William Wallace (Braveheart) i Robert Bruce, un poema que finalitza amb el clam:
.
“Enderroquem els orgullosos ursurpadors!
Caiguin els tirans enemics!
Lllibertat a cada cop!…”
.
Escòcia, tan lluny, però el card escocès té quelcom en comú amb l’ullastre de la nostra Menorca. Símbols.
El carc, l’ullastre. Símbols de resistència. En el cas escocès, el parany per als enemics que aprofiten la fosca nocturna per atacar. Vanitosos que, emparats per les ombres, creuen en una victòria fàcil. Però, de vegades, són les petites coses les que fan tombar la balança. En aquesta plaça, no cal sembrar-hi carcs: cada comentari escrit des de la veritat -amb el nom que sigui- és com una pua que es clava a les ànimes malaltes dels intolerants. Aquesta és la nostra força. La meva, en moments en què tenc ganes de tancar la plaça amb uns murs ben alts. Gràcies, Matilde. Gràcies a tots els que feis que la llibertat es passegi, ufanosa, per aquest espai.
Maite, Matilde, segurament vaig arribar al nacionalisme “polític” per unes raons molt concretes que no venen al cas i segurament vaig arribar al nacionalisme “sentimental” per unes altres raons a les que vaig arribar per mitjà de vivències i experiències que em portaren a unes conviccions. L’escoltisme fou, per mi, un espai de debat, un estímul i un revulsiu comunitari, social, ideològic, personal, educatiu, relacional…l’escoltisme fou, per mí, una esperonada que m’ajudà a arribar on som. Fou un tram del meu camí vital i seguirà essent un bocí del llegat de la meva experiència. Amb aquesta experiència com a coixí, Maite, abans de tancar una porta que deixa passar un oratge molest, pens amb els efectes que pot tenir mantenir oberta la porta. Per bé o per mal quasi sempre la decisió és trencar panys i llençar claus i obrir de bat a bat, tot esperant aquell vent de tramuntana que posarà cada cosa al seu lloc.
L’escoltisme, Matilde, m’ajuda a fer el meu camí; aquest camí, Maite, plè de pols i fang, és el que m’ha portat fins aquí…i crec que ha valgut la pena.
“Fent camí per la vida, ens tocarà menjar la pols
ficar-nos dins el fang com han fet molts…”
I val la pena escoltar la cançó fins el final! salut i ànims!
Maite, és cert que la Clínica Menorca viu de la beneficència del poble de Ciutadella?
Ho dic perquè avui capvespre he duit a patinar els meus fills a la plaça, que d’aquí poc més d’un mes estarà de festa, i he sentit un tros de conversa que parlava de que Clínica Menorca pagava malament els seus treballadors i creditors.
També he sentit que deien que aquesta empresa privada fa gairebé un any que no paga el lloguer ni els serveis que l’Hospital els serveix. Si açò és cert, quantes empreses que no poden fer front al pagament de lloguer ni llum tindrien dret a demanar a l’Ajuntament que se’n faci càrrec? L’Ajuntament té l’obligació de fer-se càrrec de la mala gestió d’una empresa privada que, pel que diuen, ofereix un servei que tan sols està a l’abast d’alguns privilegiats?
Em sap greu haver de fer de card gallofer però és que tot plegat ho he trobat molt gros per un Ajuntament que té dificultats econòmiques tan importants.
Falciot, el tema de la Clínica Menorca és un tema complex. En aquests moments, no sé com està exactament el tema, però m’informaré. Salut!