Ma mare, gran amant de les flors i les lletres, em va regalar un llibret -deu fer un munt d’anys- que, avui capvespre, remenant llibres entre els prestatges de l’altell, ha anat a caure a les meves mans. Es diu Llegendes i mites de les flors, de Rita Schnitzzer, il·lustrat per Marisa Bendala i editat per “Ediciones Elfos”. Quan l’he obert, he vist, amb sorpresa, que la versió catalana és d’Antoni Moll Camps. És, en conjunt, una petita joia de dibuixos i paraules.

Com diu la mateixa autora: “El petit llibret que té el lector en les seves mans, tot espigolant llegendes i mites de diverses cultures, referits a les plantes, intenta d’aclarir el misteriós perquè dels amors, els odis, les gelosies, les venjances o les temences que tixen l’argument d’aquestes bellísimes històries”. Així, es parla del Narcís (vanitat i egoisme), de la Camèlia (penediment), de la Mandràgora (horror), o de la Violeta (modèstia i lleialtat). Aquí teniu el text que he seleccionat:

CARD (Intolerància)

Durant el regnat de Malcolm I d’Escòcia, en el segle X, els normands s’anaven apropant als campaments escocesos a l’ampara de la fosca nocturna, per tal d’atacar-los per sorpresa i obtenir-ne una fàcil victòria. Però un dels intrusos, de sobte, calcigà un card i, incapaç de contenir-se, llançà un crit estrident de dolor. Desvetllats els escocesos i refets del sobresalt, empunyaren les armes i aconseguiren de vèncer els adversaris. D’aquell dia ençà, el card va ser adoptat a Escòcia com emblema nacional.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Fa temps que no faig cap entrada sobre llibres. La darrera va ser la de dia 24 de setembre, dedicada a Víctor Català. I no és que no llegesqui. Ja sabeu que això és impossible. El que passa és que tenc un moment lector molt dispers. M’explic: tenc un munt de llibres començats -cosa que no m’agrada gens- i vaig llegint en funció de les circumstàncies.

Així, després de ser jurat dels premis Pollença i, per tant, només llegir originals, vaig agafar Lluvia roja, de Cees Nooteboom, un escriptor holandès, etern candidat al Nobel de literatura, que passa els estius a Sant Lluís. He llegit la meitat d’aquest conjunt de textos que parlen de Menorca, de viatges, de la vida. El vaig haver de deixar, però, per rellegir Moro de rei, de Pau Faner, la lectura que, avui capvespre, hem de comentar a “Plaça de Lletres”. Però, després, vaig anar a la presentació del seu nou llibre, El Cant de l’alosa, i no vaig poder resisitir la temptació de començar-lo. Mentre el llegia, un antic alumne em va comentar que anava a classe amb un al·lot que havia escrit un llibre i, per les indicacions que em va donar, vaig veure que era Albert Casals, l’autor de El món sobre rodes, i vaig recordar que la meva filla l’havia comprat i, lògicament, en vaig haver de llegir un quants capítols fins que, arran dels Premis Born de teatre, em van convidar a una lectura de la darrera obra guanyadora, Oblidar Barcelona, de Carles Batlle, i, esclar, el vaig haver de llegir, també. Però és que, entremig de tot aquest desgavell lector, la meva germana em va regalar El Baró, la traducció que Vicenç Albertí i Vidal va fer de l’obra de Moratín, i que ara ha publicat l’IME a la col·lecció “Capcer”  i també vaig començar a fullejar-lo…

En fi. Avui, encara no he acabat Moro de rei (però ho faré!). I, el que és pitjor de tot, quin llibre agaf avui vespre de tots aquests que fan equilibris damunt la tauleta de nit? Perquè, a més dels començats, n’hi ha encara sense obrir: Històries de Menorca, de Lothar Pabst, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer, La dona en la indústria menorquina, de Montse Marquès…

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 28 comentaris

Els tertulians, a l’hora en punt, entren, un darrere l’altre, perfectament abillats per a l’ocasió, dins el plató. Les càmeres, els enfoquen; els llums, els il·luminen; el públic, els segueix amb la mirada. La presentadora agafa el micròfon i dóna el tret de sortida. Al principi, res destacable. Tothom segueix el guió establert. Comentari de temes menors que susciten poca controvèrsia. L’ambient és relaxat. El temps, però, va passant i cal fer una pausa per a la publicitat.

En el descans, anades i vingudes al lavabo, un mínim ressopó, un cafè o un glop d’aigua, comentari de les diverses opinions sobre els temes que s’han de tractar més tard… Res nou. Fins que es reprèn l’espectacle. Llavors, en un in crescendo lent però imparable, els tertulians entren en una espiral d’insults i insinuacions malèvoles que el presentador intenta controlar com pot: centrem-nos en el tema, moderem el llenguatge, respectem els torns de paraula… Tothom, però, sembla anar per lliure. Fins i tot, hi ha amenaces d’abandonar el plató (no seria la primera vegada que passa) i d’acabar davant d’un jutge.

A fora, la nit més tancada. Els carrers regalimen humitat. No hi ha una ànima. La presentadora ha deixat continuar l’espectacle fins a la matinada. Fins que els tertulians han acabat de discutir els temes que havien posat damunt la taula. El plató, llavors, queda buit. L’Ajuntament resta silenciós i buit després d’hores de buidor i espectacle. Fins al mes vinent.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris