La meva filla mitjana m’anuncia: per cert, divendres vaig a dormir a la Cala Blanca, a ca una amiga… celebram el “Halloween”. El què?… Idò sí, aquella cosa tan ianqui (sembla que els immigrants irlandesos la van dur als Estats Units a meitat del segle XIX) que es coneix, també, amb el nom de “Nit de les bruixes” i que no acostuma a faltar en les pel·lícules o sèries, normalment de sang i fetge, adreçades al públic adolescent.

Ahir, com cada diumenge, dinar familiar. Discutim sobre el tema. Conclusió: tot perdut, el món globalitzat ens ha ficat el “Kalouin” a casa. Les castanyes, els bunyols amb sucre, mel o arrop i les visites al cementeri per dur flors als nostres morts, han de conviure amb fillets disfressats d’esquelets, de vampirs o de zombis que van de casa en casa demanant caramels.

Els Reis d’Orient de tota la vida pateixen la competència del Pare Noel. Tots Sants del Halloween. Veurem qui acabarà guanyant la batalla. Sort que sempre ens quedaran les festes de poble: Sant Joan, Sant Bartomeu, Gràcia… I, per cert, així com a Menorca la beguda típica de festa és el gin amb llimonada, el “Kalouin” té la seva “Sang de mort”: gel, granadina, curaçao vermell i vermut vermell. A veure qui és el valent, o valenta, que s’atreveix amb el beuratge!

• El pensament ordenat/Opinió
• 42 comentaris

Plou. Una pluja de tardor cau a l’altra banda del vidre. Cau damunt l’aigua del port i damunt l’asfalt. De vegades, m’agrada veure ploure. De vegades, m’ompl de tristesa. Les gotes semblen llàgrimes que s’evaporen lentament i deixen, només, un pòsit imperceptible de dolor. La pluja és l’aigua que purifica. És, també, el foc de la tempesta que només endevinam darrere els núvols grisos que tapen el cel.

Plou. He obert la finestra i, a l’altra banda, he vist el meu fill assegut al seu pupitre. M’ha mirat fixament. No suporta la tristesa i li he somrigut. Record nítidament, com una gota de pluja, el dia que vaig descobrir la tristesa en els ulls de la meva mare. Una dona forta que, de cop, se’m va fer dolorosament fràgil. O una dona fràgil que em semblava la més forta del món. Tant se val.

Plou. L’aigua és un mirall que reflecteix rostres estranys. Veus estranyes. Em costa reconèixer la meva fesomia. Les meves paraules. Al vidre, petites gotes de pluja es resisteixen a desaparèixer. I em mir els ulls i dibuix un somriure: avui, no m’agrada veure ploure. Les gotes de pluja semblen llàgrimes de criatura que s’ha perdut quan tornava a casa. Llàgrimes de tristesa que, en sortir el sol, s’evaporaran lentament.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 9 comentaris

Demà dissabte, dia 17 d’octubre, a les 19,00h, comença a la Casa de Cultura de Ciutadella una aventura literària que em fa molta il·lusió: el grup de lectura “Plaça de Lletres”. Es tracta, com veis, d’un grup de persones que es reuniran, el tercer dissabte de cada mes, després de llegir un mateix llibre, per comentar-lo, de vegades acompanyats de l’autor, la qual cosa afegeix, a la lectura individual, més elements per a la reflexió i per al gaudi.

El nom “Plaça” juga amb el doble sentit de mercat (on s’ubica la Casa de Cultura) i de lloc per al diàleg i l’intercanvi d’idees. Les “lletres”, resulta evident que fan referència a la literatura. La primera trobada serà només per començar a conèixer-nos i per fixar els llibres que voldrem llegir durant el curs. De fet, l’única lectura que ja s’ha establert, per al mes de novembre, és Moro de Rei, de Pau Faner, per una raó molt simple: és el petit homenatge al nostre escriptor més gran. A partir d’aquí, qualsevol obra és possible: només cal proposar-la!

Puc dir per experiència -d’escriptora convidada- que aquestes reunions literàries són un autèntic plaer. Esper, idò, que us animeu a participar-hi. No cal venir cada mes; fins i tot, no és imprescindible  haver llegit l’obra perquè es pot venir a escoltar… I, per cert, després d’aquesta primera trobada, una interessant conferència sobre Baltasar Porcel, a càrrec de Carles Cabrera. Què més voleu?

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris