Divendres passat, al Casino 17 de gener, va tenir lloc la presentació de dos llibres de l’escriptor Pau Faner: la quarta edició actualitzada de Moro de rei, premi Ramon Llull 1988; i Pau Faner: la 
força de la imaginació fabuladora, a cura de Joan F. López Casasnovas. L’acte, però, va ser molt més que una simple presentació. Sebastià Serra, president de l’IEB, Joan Lluís Torres, conseller de cultura del CIM, Josefina Salord, autora del pròleg de la novel·la, i Joan F. López, autor dels textos del retrat biogràfic de l’escriptor, sumats a les tres-centes persones que omplien la sala, van retre un homenatge, senzill i emotiu, diria que, fins i tot, no previst, a un escriptor que, sens dubte, ha estat un referent literari, dins i fora de Menorca.
Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora, publicat a la col·lecció Màscares de l’IEB, és un repàs a la vida i a l’obra (literària i pictòrica de l’autor), a través de dades biogràfiques, fotografies i comentaris fets a alguns dels seus llibres i quadres. M’agradaria destacar un fragment de l’apartat “L’escriptor”, en el qual, amb gran encert, Joan F. López ens retrata l’autor: “Pau Faner és un outsider dins la literatura catalana. Ja hem dit abans que és un escriptor solitari, però -si em permeten el joc de paraules- també solidari, molt més del que alguns es creuen, perquè ha sabut establir uns lligans intensos amb el seu poble. Ho fa des de la commoció del fantàstic com un detonant contra la rutina, contra l’alienació que el poder imposa a l’home. I ho escriu amb un llenguatge amb altes cotes d’eficàcia idiomàtica com poques vegades hem trobat en la literatura recent.”
Així, no se m’ocorre una forma millor de sumar-nos al reconeixement que Pau Faner, sens dubte, 
es mereix que llegint -la majoria rellegint- la novel·la Moro de rei, la qual, arran de la commemoració del 450è aniversari de l’assalt turc de Ciutadella, l’autor ha tingut la generositat de permetre que es reeditàs, a més de ser l’autor de la coberta. Es tracta d’una novel·la d’aventures, a l’estil de les de Salgari, segons el mateix Faner, que explica la història d’en Valent, un al·lot menorquí que és fet presoner pels germans Barba-rossa.
En paraules de Josefina Salord, “Moro de rei és, per damunt de tot, una celebració de la literatura que sap polsar els grans temes de la literatura universal: el viatge com aventura vital; l’escissió cultural entre orient i occident; el dilema entre la llar i el món, entre l’illa i la navegació; la recerca de l’amor a través de diferents rostres; la tensió entre crueltat i compassió, entre consciència i oblit, entre pèrdua i reconeixement…”.
Així, enhorabona al mestre, a l’escriptor que va saber situar Menorca en el mapa de la literatura catalana. Que va obrir camí. Tot un referent, no només pel seu impressionant currículum, sinó, i sobretot, per la seva forma de viure la literatura: amb tota l’ambició literària però, també, amb tota la senzillesa i la generositat personal.
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 22 comentaris
Hom pot tenir infinitat de coses millors a fer un diumenge a les 12 del migdia, però poder afegir-me al reconeixement d’en Pau és el millor vermut que puc prendre. Massa vegades cercam enfora allò que tenim a l’abast…i en Pau és abastament a l’abast. Maite, deixam ser, avui, el gel, la llimona o la Flor de Sal del Martini d’en Pau…
Al·lots Silve, estàs fet tot un poeta!
Ja veig que aquí tampoc es xerra d’eleccions avui.
Totalment d’acord amb aquestes magífiques descripcions d’un gran Pau, un gran Pau Faner, el professor d’anglès que sempre recordaré. Però també per la seva pintura i, sobretot, per les seves lletres tan personals.
Una eminència de persona i que ja tenc la sort de tenir uns llibres seus dedicats… he,he!
Que dir d’aquesta foto? que dir d’aquest home disfressat de bohemi! Que dir dels seus escrit i els sus llebre! no xarraré de les seves pintures. AI! he de dir quem sur de l’ànima (tal vegada està morta ja?)
Ai! Guillem, pots exlicar-me el teu record den Pqau com a prfessor d’àngles?
No el llevarè a en Pau el mèrit de ser el primer escriptor de l’illa en gauanyar un premi. La resta … fum de frotmatjades! (iclòs el llibre del premi)
Guillem no comentaré el teu comentari den Pau com a Professor, sobretots els darrers anys.
Salut i seny, molt de seny
No sé què tal era en Pau com a professor d’anglès. Jo, com na Maite, crec, el vaig tenir com a professor de català i de francès. D’aquelles classes em queda el destil·lat. Em queda el gust, la passió per cantautors com Lluís Llach, Bassens o Moustaki, que ens posava amb un magnetofon de cinta oberta, perquè ens acostumessin a escoltar la fonètica. Jo no sé com és la meua fonètica francesa, però sí que sé com és el meu gust per la cançó francesa, pels cantautors catalans, i, sobretot, per la literatura. Sí que sé què vaig sentir llegint els Contes menorquins, i Un Regne per a mi, que mon pare va dur un dia a casa, i em va dir, aquest escriptor és de Ciutadella. Jo encara no el coneixia, encara anava a ca les monges… No sé si l’homenatge de l’altre dia va ser improvisat o preparat, però en tot cas, és del tot merescut i només em sap greu no haver-hi assistit. No conec el llibre que ha fet en Joan F. López, però l’imagin magnífic. M’hi tiraré de cap quan torni a Ciutadella aquest estiu. En Pau i en Joan… parlàvem de gust per la literatura? parlàvem de professors de l’institut?…
Correcte Esperança. Cal que parlin de Pau Faner escriptor, en aquest cas, la seva vessant com professor no és el motiu. El Faner escriptor va ser dels qui en va captivar en el món literari. Record que després de dinar aprofitava el temps lliure per anar a la plaça Farragut, quan la plaça voltava l’estàtua. Allà, amb aquell ‘Fins el cel’ extraordinari consumia el temps llegint al ‘fabulós’ Faner. Com tot, com sempre, aquí es valorarà a Pau Faner d’aquí dos segles. Mentre, seguim llegin ara que podem.
.
Enhorabona Pau pel teu bagatge lterari. Coincidint amb Esperança, sé que si el descriu Joan López, l’haurà encertat ple. Jo tampoc hi vaig poder assistir. Oblidau les males hores de classe i siau feliços llegint a Faner.
Mai he conegut a ningú com en Pau. És, per a mi, una persona excepcional.
Jo vaig tenir es gust d’assistir-hi. Pel contrari, no he tingut es gust de tenir en Pau com a professor ni d’anglès, de francès, català o qualsevol altra llengua. Sí que l’he tingut com a professor de narrativa. Em va mostrar (a mi i altres persones) a escriure, a organitzar idees i posar allò que sents i vols transmetre a quatre fulls de paper.
Sempre recordaré en Pau (quan deim açò a vegades sembla que s’ha mort, i és més viu que mai), no com a professor, sinó com un mestre que camina mirant ses rajoles i que la primera vegada que xerres amb ell sembla que mai t’ha de mirar als ulls.
Llegir una biografia d’un personatge que encara és viu és un poc (si m’ho permeteu) estrany, però m’ha ajudat a comprendre que en Pau no només és el mestre, sinó el pare, l’espòs, el ciutadà, l’escriptor… I ja que hi som posats, s’ha de dir que en Joan López ha tornat a fer una magnífica obra amb “Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora”.
Gràcies Pau per regalar-nos un “Moro de rei” a aquells que no el vam poder llegir.
Bona nit.
PS.: Talvegada (em referesc al comentador, no l’adverbi), el millor den Pau no és el mestre que hi ha dins. De fet ell mateix ho va dir: ser professor no és el que més el fascinava, sinó que el que li agradava era escriure i així ens ho ha mostrat amb els seus llibres i demés.
N’hi ha més d’un d’escriptor que seria millor que deixàs la docència (o no l’hagués exercida mai), i per suposat que no va per tu, Maite.
Idò Júlia pens que per exerci bé una prefessió t’ha de fascinar sobretot si és tan dura i important com la de professor. Estic d’acord amb No vull, però també podrein referir-nos a pintors i altres artistes, que fan ús de la docència de manera mercantilista: una professió amb molt de temps per desenvolupar la seva vena artística, a la vegada que gaudeixen d’un sou digne i segur.
Definitivament he de reconèixer que aquest bloc està molt bé. Potser per l’anonimat dels tertulians aquí surten opinions que crec no podrien veure’s mai en la premsa, p. e.
Idò fantàstic!.
.
Fabulosament ralla i escriu en Pau.
Els sous, açò ja és una altre història; i el que un pot aprendre d’un mestre (professor) potser no hauria de radicar només en la càtedra concreta. O sí?
.
Com ho diria?
Crec que en Pau és més que un professor com en Rubianes era més que un còmic; en Pau fa més que ensenyar com en Rubianes feia més que fer riure.
Pd.,
El programa d’ahir d’en Rubianes a TV-3… fabulós eh.
Per la meva part, jo crec que més d’un que no és escriptor i exerceix la docència també seria millor que la deixàs (o que no l’hagués exercida mai).
Ai, Guillem Guillem, que has armat es jaleo abans d’hora! No he tingut l’honor de conèixer en Pau però aquí només hi ha que precisar una cosa. Una cosa és un mestre i un altra de molt diferent un professor! El primer farda del títol, el segon li fa honor durant tota una vida. El professor ensenya el contingut de l’assignatura i l’altra ensenya el que surt més enllà del llibre. Hi ha qui ensenya coneixements fonamentals o no, per viure (professor) i n’hi ha que tenen la mestria d’ensenyar-te a viure la vida! Un professor no discuteix res, és el que ell diu i prou; i un mestre per lo poc que diu se li pot discutir tot. Un professor no coneix el seu alumnat – entra i se’n va tal qual ha entrat; un mestre entra i l’has d’empènyer perquè surti! Un professor atorga la veritat a allò que està escrit en el manual de classe; el mestre s’ho qüestiona tot i admet els errors. El professor es mira es rellotge cada 15 minuts, el mestre no en duu, de rellotge! Un mestre, estimats, sempre serà un mar de saviesa, un professor pot arribar a ser un autèntic (¿?). Desgraciadament, he trobat molts professors que només van ser alumnes, i pocs que, un dia van ser deixebles i han esdevingut mestres. I són aquests darrers els que han fet que jo sigui a dia d’avui deixeble i tenen tota la meva admiració! I sí, n’hi ha que escriuen i fan bé la seva feina de mestre, vos ho assegur!
És una vergonya per a la carrera docent que tanta gent l’hagi aprofitada per tenir un sou acceptable de per vida i poder-se dedicar als seus hobbies (pintar, escriure narrativa, fer poesia…) Són professors i professores que passen per “cremats” però que mai s’han estimat la feina i que just poden cerquen una plaça a la conselleria, al centre de professors o on sigui per sortir dels instituts. Feu l’esforç de pensar quants poetes, pintors, escriptors, ecologistes etc. en coneixeu i us en sortiran un bon grapat només a Menorca. La llàstima és que els seus alumnes ho han pagat i els seus companys i companyes de feina els han sofert. Maite, de tots ells n’ets l’excepció, en cap cas ho dic per tu; però després de tants anys de dedicar-te a la docencència saps bé de què rall… Salut.
Pot ser ara que es necessita un màster de dos anys per exercir de professor, en surtiran de més decents i convincents i convençuts…dos anys més per acabar en la docència després de cinc anys de carrera serà sinònim de més vocació?? El futur ens ho dirà… però hi ha que dir que, sense consciència del que es fa en una aula, no hi ha masters que hi valguin!
Bona nit. La vàlua literària de Pau Faner és inqüestionable, com la seva generositat. D’altra banda, independentment de si pinten, escriuen, pesquen o sembren patates, fora hores de classe, de professors -com en totes les professions-, n’hi ha de tota qualitat. Personalment, tenc la sort que m’agrada molt donar classes i supòs que açò arriba. Com tothom, però, n’he après, sobretot, a força d’errors. Com em deia l’altre dia un alumne a través del féisbuc: és que els profes també sou humans!
I per cert, jo també he estat alumna d’en Pau: a 2n de BUP, em va donar classe de francès!
Estic totalment d’acord Josep Maria, es nota que ets docent perquè has sabut explicar amb concreció allò que jo volia dir.
No som docent però sent un gran respecte per la professió i estic d’acord amb la teva frase “és una vergonya per a la carrera docent que tanta gent l’hagi aprofitada per tenir un sou acceptable de per vida i poder-se dedicar als seus hobbies (pintar, escriure narrativa, fer poesia…)”. Ara bé per a mi és un acte d’honestitat que aquells professors que se n’adonen que l’ensenyament no els “fascina” cerquin una sortida, ja sigui al centre de professor, ja sigui a la conselleria o allà on sigui. Aquestes sortides duen afegit la pèrdua de alguns dels “privilegis” d’aquells que es dediquen a la docència. I pos cometes als privilegis perquè consider que quan els mestres professors, docents, el que el vulguen dir es prenen la seva tasca de forma seriosa les vacances, els horaris no són cap privilegi. És temps que s’aprofita per formar-se, per cercar solucions als problemes que van sorgint a l’aula, per cercar la manera d’arribar a tots els alumnes i no tan sols aquell que tenen interès. En tantes coses… que mai sobra temps de feina. Evidentment els docents tenen dret a gaudir del seu temps lliure, de les seves vacances…Però si tan sols es preocupen de complir de forma estricta el seu horari… 20 hores lectives a la setmana, 25 hores presencials al centre, i vacances de Nadal, Setmana Santa i estiu, a més de algun dia de propina perquè les seves aficions culturals i/o polítiques són més importants. Si el docent adopta aquesta aptitud després no podrà queixar-se per les crítiques que pugui rebre. Hem de ser conseqüents. Perques que jo sàpiga la seva tasca no és fàcil i si no li dedicat temps es ressentirà
Estic totalment d’acord Josep Maria, es nota que ets docent perquè has sabut explicar amb concreció allò que jo volia dir.
No som docent però sent un gran respecte per la professió i estic d’acord amb la teva frase “és una vergonya per a la carrera docent que tanta gent l’hagi aprofitada per tenir un sou acceptable de per vida i poder-se dedicar als seus hobbies (pintar, escriure narrativa, fer poesia…)”. Ara bé per a mi és un acte d’honestedat que aquells professors que se n’adonen que l’ensenyament no els “fascina” cerquin una sortida, ja sigui al centre de professor, ja sigui a la conselleria o allà on sigui. Aquestes sortides duen afegin la perdua de alguns dels “privilegis” d’aquells que es dediquen a la docència. I pos cometes als privilegis perquè consider que quan els mestres porfessors, docents, el que el volguen dir es prenen la seva tasca de forma seriosa les vacances, els horaris no són cap privilegi. És temps que s’aprofita per formar-se, per cercar solucions als problemes que van sorgint a l’aula, per cercar la manera d’arribar a tots els alumnes i no tan sols aquell que tenen interès. En tantes coses… que mai sobra temps de feina. Evidement els docents tenen dret a gauidir del seu temps lliure, de les seves vacances…Però si tan sols es preocupen de cumplir de forma estricta el seu horar… 20 hores lectives a la semana, 25 hores presencials al centre, i vacances de Nadal, Semana Santa i estiu, a més de algun dia de propina perquè les seves aficcions culturals i/o pilítiques són més importants. Si el docent adopta aquesta aptitud després no podrà queixar-se per les crítiques que pugui rebre. Hem de ser consequents. Perque que jo sapiga la seva tasca no és fàcil i si no li dedicat temps es resentirà.
I per acabar crec que na Susana té raó un master de dos anys no farà que sortint més decents i convincents i convençuts però segur que els llicenciats necessita una formació i conscienciació sobre el que s’ha de fer i com s’ha de fer a les aules. Perquè no dubt que els licenciats tenen els coneixements suficients de la materia que hauran de ensenyar, però quan surten de la facultat els manca coneixements m´nims de didàctica i pedagogia que són imprescindibles i que és tris que s’hagin d’aprendre “sobre la marcha” perquè així els prifessors novats poden aprendre però els alumnes sofreixen les conseqüències i ell no tenen cap culpa. Després serà responsabilitat de cadasqú aplicar els coneixements adquirits o no après al màster. Amés crec que talvegada pugui disuadir a més d’un llicenciat que cerqui una feina amb bon horari i moltes vacacions olvidant-se de la gran rsponsabilitat que du ser mestre
.
Trob que l’ambient de la plaça està un poc crispat i que d’una entrada suposadament literària s’ha posat s’ha entrat en temes un poc farragosos jo, que he de ser sincera, kem reasulta extremadament díficl llegir un poesia vull insertar una de les poques que m’inspiram i son les Coplas a la Merte de mi Padre de Jorge Manrique donen que pensar i us les envio la per mi es de les millores refexions del que és la nostra vida la de tots: efimera
Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte
contemplando
como se pasa la vida, como se viene la muerte
tan callando
cuan presto se va el placer cuando después de acordado
da dolor
como a nuestro parecer cualquiera tiempo pasado
fue mejor
Este mundo es el camino para el otro que es morada
sin pesar
mas cumple tener buen tino para andar esta jornada
sin errar
partimos cuando nacemos, andamos mientras vivimos
y llegamos
al tiempo que fenecemos, así que cuando morimos
descansamos
Los placeres y dulzores de esta vida trabajada
que tenemos
no son sino corredores y la muerte la celada
en que caemos
no mirando a nuestro daño corremos a rienda suelta
sin parar
y es que vemos el engaño y queremos dar la vuelta
no hay lugar
Esos reyes poderosos que vemos por escrituras
ya pasadas
con casos tristes llorosos, fueron sus buenas venturas
trastornadas
así que no ha cosa fuerte, que a papa, emperadores
y prelados
así los trata la muerte como a los pobres pastores
de ganado
Después de puesta la vida tantas veces por su ley
al tablero
después de tan bien servida la corona de su rey
verdadero
después de tanta hazaña a que no puede bastar
cuenta cierta
en la su villa de ocaña vino la muerte a llamar
a su puerta
Diciendo buen caballero dejad el mundo engañoso
y sus halagos
vuestro corazón de acero muestre su esfuerzo famoso
en este trago
y pues de vida y salud hicisteis tan poca cuenta
por la fama
esfuércese la virtud para sufrir esta afrenta
que os llama
Así con tal entender todos sentidos humanos
conservados
cercado de su mujer y de sus hijos y hermanos
y criados
y el alma quien se la dio, la cual la vio en el cielo
en su gloria
y aunque la vida perdió, dejonos harto consuelo
su memoria
Si us interessa hi ha una versió miusicada de Paco ibáñez (supòs que molts asidus d’aquest bloc són massajoves per conèixer-lo però és trob uqe és una bona idea cercar-lo
Salut
Esto se hunde.
De Pau Faner a Jorge Manrique… passant per la revisió de la funció docent dels professors-mestres de les aules i de la vida… Les crítiques d’aquells que sempre bramen davant qualsevol tema que na Maite penji i peguen foc on no hi ha llenya.
.
No tots els prepofessors són iguals… ni els polítics, ni els fusters, ni els missers, ni les alcaldesses, ni els infermers.
.
Maite, la plaça fins i tot serveix per a desfugar ànimes apreses, ves a saber de què. Criticau la literatura de Faner, i deixau de fer de xerxarderes de sa plaça. Vosaltres, de vides i oficis perfectes, tirau la primera pedra.
Pelau avellanes aquests dies, estareu entretinguts!!!
Si Lucrècia, els habituals de la plaça som massa joves per conèixer a Paco Ibáñez (A galopar, a galopar…) També les Coplas a la Muerte de …. “…Avive el seso y despierte..” interpretàvem al sortir de classe de 7è, aquells anys de convulsió política de 1974 ó 75… Quan el Barça de Cruyff, Sotil, Reixac Asensi i Marcial va fer campió de Lliga; quan el Govern d’Arias Navarro va executa a cinc persones i pocs mesos després moria el Paco, Caudillo per què Déu així ho va voler.
.
Joves!! Serà l’eterna joventut acoronada para la màgia que ens porta la festa nostrada, la purificació de l’ànima amb focs de l’estiu (festers) i els banys miraculosos la nit de sant Joan. Visquem!! encara que sigui per llegir Pau Faner, sense oblidar Las Coplas d’en Manrique.
Menorquit,
sort de tu, sempre salves el bloc quan na Maite es veu apurada.