Fa molts anys, quan estudiava a Barcelona, el 1987, vaig entrar, sense saber ben bé on anava, a una exposició d’Eduard Munch, al Passeig de Sant Joan. Ens l’havia recomanada una professora, Carme Arnau, i he d’admetre que va valer la pena fer-li cas. Em va impactar la força de les pintures que penjaven de les parets. Especialment, el quadre “El crit”, aquest que podeu veure entre línies. Avui, m’he sorprès a mi mateixa pensant en aquesta imatge intensa d’un ésser que crida. D’un crit que surt de la tela per endinsar-se dins el nostre cervell.

Per què, he pensat, justament ara m’ha hagut de venir al cap aquesta imatge? La resposta ha estat ben senzilla: potser perquè, durant tot el dia, he tingut unes ganes intenses de cridar. Sí, de cridar, jo que odii els crits. Cridar per alliberar-me. Un “crit d’infern”, com el de la Colometa, per treure de dins tot allò que, per molt que m’hi esforci, no som capaç de digerir. Un crit catàrtic per netejar-me les orelles i l’ànima de tanta hipocresia, de tanta mentida, de tanta demagogia disfressada de bones pràctiques polítiques.

Hi ha polítics barroers fins a la vergonya aliena. Ara, em sap greu, els preferesc infinitament als que vesteixen la seva barroeria amb formes delicades i vestits de puntes. Quan t’has passat hores infinites repassant expedients i projectes plens d’irregularitats; traient de dins els calaixos allò que feia mesos que dormia el son de la ignorància; repassant els nombres per fer-los encaixar de forma miraculosa. Quan has fet tot això, que et venguin, amb tota la barra, a donar-te lliçons de no sé què, sincerament, és per cridar.

Però jo no sé cridar, i així em va. Tenc la sort, però, de tenir quadres que m’alliberen. O llibres que m’aïllen de la mesquinesa. O persones estimades amb qui puc acabar rient de tot allò que feia unes hores em tenia frenètica. O, sobretot, tenc la sort de tenir la fortalesa que et dóna saber que fas les coses amb absoluta transparència i sense enganyar ningú; que toques de peus a terra i no fas volar coloms. Uns coloms que, un dia, si no vas viu, estic segura que t’acaben cagant damunt el cap. O, pitjor encara, atacant-te, com en aquella pel·lícula del Hitchcock. Temps al temps.

• El pensament ordenat/Opinió
• 25 comentaris

No hi ha res més trist que buidar una casa, em va dir, fa poc, una amiga estimada. La casa dels pares. La meva, durant un munt d’anys. Entrar a l’habitació i obrir aquell armari ple de partitures de guitarra i piano, de llibres de solfeig, de llibretes d’harmonia. Carpetes amb les notes de quan, obedient, m’anava a examinar al Liceu. Una postal amb un escrit preciós que mai no vaig enviar i que, ni que em matin, puc recordar a qui anava dirigida. Cartes de les nebodes quan eren petites i jo estudiava a Barcelona. O les cartes dels amics que vaig fer a Cuba, en aquell viatge que em vaig regalar després d’haver aprovat oposicions.És trist buidar una casa. I, tanmateix, hi ha moments per al somriure. Què n’hem de fer, de totes aquestes enciclopèdies? Jo vull aquest tom. Historia de los pueblos del mundo. Mirades d’incomprensió: hi surt el primer home despullat que vaig veure a la vida. Aquell home que, d’amagat, mostrava a les amigues, en sortir de l’escola, assegudes al sofà del carrer Maria Auxiliadora. O les ulleres, enormes, de conxa, de quan anava a l’institut. O un informe psicològic que em van fer als deu anys (espíritu tenaz y perseverante; sentido de la responsabilidad; ánimo impresionable y sensible…).Buidar una casa és trist perquè toques el temps amb les mans. Un temps que, com deia la Colometa de La Plaça del Diamant, no és el temps del pas de les estacions, el que posa i treu les fulles als arbres. És el temps que viu a dins nostre. Bachelard deia que les cases representen l’interior de les persones. Si és així, avui, a dins meu, ressona l’eco d’allò que ja només viu dins la memòria.

• El pensament ordenat/Opinió
• 22 comentaris

Feia temps que no assistíem a una celebració de l’1 de maig tan intensa com la d’enguany. Els darrers temps de bonança econòmica van diluir, sens dubte, la càrrega reivindicativa, potser no a un nivell sindical, però sí de percepció ciutadana. Les coses anaven bé. La gent tenia feina i, tot i que, evidentment, la situació no era perfecta (les xifres de sinistralitat laboral en serien un exemple), es respirava un cert optimisme.

En aquests moments, però, la càrrega reivindicativa és dramàtica. La Crisi en majúscules és més que una realitat. Les xifres de l’atur creixen dia a dia. Els serveis socials no donen a l’abast. Són innombrables les famílies que no tenen ni tan sols un subsidi per poder sobreviure. L’especulació financera ha esclatat i ens ha deixat amb les misèries al descobert. No som cap experta en temes econòmics, però som ben conscient que,  pel camí, ens han enganyat (crisi? quina crisi?). O ens han permès estirar més el braç que la màniga (hipoteques, per exemple, que ara són impagables). Perquè, al cap i a la fi, on han anat a parar les grans injeccions de diners públics? Als bancs, esclar.

Segur que els entesos en el tema veuran aquest raonament molt simple però és la percepció que una té. No puc evitar sentir-me com aquells titelles dels quals parlava Salvador Espriu, els fils dels quals són moguts, des de l’ombra, per qui té el poder. Econòmic, en aquest cas. Tanmateix, les conseqüències de tot plegat són ben visibles. Sense anar més enfora, fa uns dies, Càrites feia públic que no s’arreplega prou menjar per cobrir les demandes. Qui ens ho havia de dir, fa uns anys!

Potser les èpoques de crisi serveixen per fer catarsi col·lectiva a tots els nivells. La crisi com a oportunitat per millorar, com apuntava algú en un comentari de fa uns dies. No ho sabria dir del cert.  A la nostra illa, de moment, serveix per fer la demagògia de sempre multiplicada fins a l’infinit: creuers que ens han de treure de la crisi (com a Maó?); camps de golf que fan miracles econòmics (com a Mallorca?); o carreteres desdoblades per poder tenir turisme de qualitat. Només cal recordar quan es va justificar el macro-aeroport actual -buit gairebé tot l’any- perquè havia de suposar més arribada de turistes.

Tanmateix, avui, 1 de maig, voldria sumar-me a les crides dels sindicats perquè no s’oblidi que qui de ver pateix la crisi són les persones a l’atur. Cap a elles hem d’enfocar avui la nostra mirada. Calen polítiques fermes -no de focs d’encenalls- per sortir de la crisi. D’una crisi que algú hauria hagut d’aturar quan encara hi érem a temps. Ara, només ens cal esperar que, com a mínim, hagi servit perquè s’establesqui un control més estricte a les entitats financeres. Perquè no es torni a especular més amb el futur de tots plegats.

• El pensament ordenat/Opinió
• 23 comentaris