LA LLIGA TAMBÉ ÉS BLAUGRANA!
Arxiu de maig 2009
No sé si això de tenir bisbe menorquí hi ha influït, però, aquests darrers dies, en sis ocasions, sis!, he sentit frases com: “som davant sa catedral”, “es casa a sa catedral”, etc, etc. De cop i volta, sembla que, entre la gent més jove, s’està imposant la moda lingüística de fer desaparèixer l’article literari del nostre dialecte. Un dialecte que, tot i tenir com a tret característic més destacat l’article derivat del llatí IPSU, l’article que es coneix més popularment amb el nom d'”article salat”, empra l’article literari en no poques ocasions. Potser convé recordar aquests casos.
Com molt bé explica el mestre Joan Veny en els seus estudis sobre dialectologia, en el dialecte balear trobam l’article literari davant els noms de les hores (la una, les tres); davant noms de classes o modalitats de producte, costums, etc (peres de la nau); dins frases fetes (a la fresca, a les bones); en alguns topònims (La Mola, El Toro); i en noms referits a coses o éssers únics caracteritzats pel seu volum, grandesa o respecte (el món, la Mare de Déu, el bisbe, el dimoni, el cel, la mar…). Es tracta, per tant, d’una característica ben pròpia del català que rallam a Menorca i que, pel que sembla, es va perdent entre els parlants més joves.
Després de donar-hi unes quantes voltes, he arribat a la conclusió que aquest fenomen lingüístic és, sobretot, un fenomen ideològic: el bombardeig que, des de la dreta, rebem, dia sí, dia també, sobre la “defensa de les varietats insulars” ha provocat el rebuig -conscient o inconscient- de qualsevol cosa que faci olor de ser “catalana”. L’article literari, en aquest cas. Un greu error perquè, com he explicat més amunt, l’ús d’aquest article, en segons quins casos, és una característica ben pròpia del nostre dialecte.
Així, idò, si sempre hem dit “la” catedral o “el” cel, convindria que, entre tots, ens esforçàssim a mantenir aquest tret que, com l’article salat, ens caracteritza com a parlants del català que es ralla a Menorca. No ens hem de deixar confondre pels grans defensors de les varietats dialectals, per aquells que diuen “fer hincapié” i “menys”: “cal insistir” en aquests aspectes lingüístics perquè, ni molt “manco”, són tan innocents com poden semblar a primer cop d’ull.
LA COPA ÉS BLAUGRANA!
