No hi ha res més trist que buidar una casa, em va dir, fa poc, una amiga estimada. La casa dels pares. La meva, durant un munt d’anys. Entrar a l’habitació i obrir aquell armari ple de partitures de guitarra i piano, de llibres de solfeig, de llibretes d’harmonia. Carpetes amb les notes de quan, obedient, m’anava a examinar al Liceu. Una postal amb un escrit preciós que mai no vaig enviar i que, ni que em matin, puc recordar a qui anava dirigida. Cartes de les nebodes quan eren petites i jo estudiava a Barcelona. O les cartes dels amics que vaig fer a Cuba, en aquell viatge que em vaig regalar després d’haver aprovat oposicions.És trist buidar una casa. I, tanmateix, hi ha moments per al somriure. Què n’hem de fer, de totes aquestes enciclopèdies? Jo vull aquest tom. Historia de los pueblos del mundo. Mirades d’incomprensió: hi surt el primer home despullat que vaig veure a la vida. Aquell home que, d’amagat, mostrava a les amigues, en sortir de l’escola, assegudes al sofà del carrer Maria Auxiliadora. O les ulleres, enormes, de conxa, de quan anava a l’institut. O un informe psicològic que em van fer als deu anys (espíritu tenaz y perseverante; sentido de la responsabilidad; ánimo impresionable y sensible…).Buidar una casa és trist perquè toques el temps amb les mans. Un temps que, com deia la Colometa de La Plaça del Diamant, no és el temps del pas de les estacions, el que posa i treu les fulles als arbres. És el temps que viu a dins nostre. Bachelard deia que les cases representen l’interior de les persones. Si és així, avui, a dins meu, ressona l’eco d’allò que ja només viu dins la memòria.
- El pensament ordenat/Opinió
- 22 comentaris
Les cases buides s’anyoren- diuen sempre-, i és ben real. Em va impactar molt veure una casa molt estimada, després d’anys d’estar deshabitada. Estava deteriorada, bruta i buida, totalment buida. Però podia recordar cada moble, cada quadre, cada moment; les fotos, les converses amb les persones que ja no hi són…
Ara m’adonava del pas del temps.
No te res a veure amb el teu escrit, però avui llegint la premsa ma sobtat.
Me podries explicar per quins set sous per sant Joan no podré beure un granissat de gin amb llimonada?
Hi haurà en Tofol Riudavets que anirà de bar en bar amb un termòmetre per mirar si la beguda és massa freda?
Sembla una de les paranoies den Carlos Torrent…..
Joan, pel que sé, el tema és que les gelateries -si només són gelateries- no poden vendre alcohol. Si és un bar qui fa el granissat de gin amb llimonada, no hi ha d’haver cap problema.
Per la informació que donava UH xerrava de bars, una altra cosa és filar tan prim que les gelateries no puguin vendre gin amb llimonada granissada.
Al meu entendre hi ha la gelateria de gelats naturals que fan un gelat de baileis (Wiskie amb nata i altres derivats) per cert molt bo. Trobes que també se’ls hi ha de prohibir? També en fan un altre amb un combinat de fruites i rom.
No sé, trob que es posar-se en camises d’onze vares.
Casa buida. El-ells /ella-elles, els que l’habitaven ja no hi són. Buidar-la és un adeu, després del ADEU. És molt trist, estic d’acord amb la teva amiga.
Fa uns quants anys vaig acompanyar a un nebot a veure una casa per llogar. La casa ens va agradar, però hi havia una habitació tancada amb clau on es guardaven les “coses” de la mare morta anys enrere. El temps s’havia detingut en aquella habitació plena de records fantasmals. Un rellotge on no es marcaven les hores. El temps, ens porta al passat o al futur.
Fa uns quants dies es va morir en Javier Ortiz, un periodista del diari Públic, ell mateix va escriure el seu “obituari” en el mes de gener de 2007. El seu buit va intentar omplir-lo amb les seves paraules.
Fa mig hora, quan arribava a casa pels carrres silenciosos el resó dels meus pasos m’omplen del record d’una amiga que era la persona amb els silencis més calids que he conegut i ara que ja no hi és, sent el seu constant somriure ple de sal-i-sucre.
Aquestes entrades teves Maite m’agraden. Darrerament llegeix molt poc i no sé, omplen una part del buit.
Bona nit. Salut, granissat, imaginació…
Maite, un blocaire habitual d’aquesta plaça, avui al Telediario de TVE1 del migdia. En Silve, prenent cava amb una famosa (no em facis dir el nom per què jo “no soc d’eixe món”).
De fet, Menorquit, avui li he telefonat perquè a UH surt una foto d’en Silve, la meva cunyada i una “famosa”, al Sebime. Semblava l’Hola, el diari, avui!
I, per cert, ningú ha dit res del Barça. No vaig patir gens perquè estava convençuda que marcaríem al darrer minut, com així va ser. Intuïció femenina? Una fe cega en l’equip?
Les persones viuen per sempre més en les habitacions buides, com peixets taronges i blancs en l’aigua calmada dels safareigs.
Ja saps per on vaig.
Habitacions i cases buides, trasllats anímics dels llocs viscuts més propers: pisos del carrer Mandri, del carrer Brucs, del carrer Vallirana i del carrer Jaume Roig de Barcelona, xalet de s’Estany des Peix de Formentera; pis –de quin carrer?- de Sant Antoni de Portmany, de la plaça del Mercat d’Eivissa; de Sant Onofre i Contramurada de Ciutadella, de Sant Sebastià de Maó; carrer Andreu Feliu i carrer Brondo de Palma…
Quina tranquilitat el fet de no patir el dia del Chelsea. Davies ser l’única en no patir. El partit d’ahir contra el Vila-real… una llàstima. Bé, no hem perdut res, només que la celebració del títol de Lliga s’ajorna una setmana. Si no em dit res del Barça és pequè supòs que tothom vol assegurar-se de tenir els títols aconseguits, no sigui que celebrem i ens quedem sense res. Serà després quan esperarem les teves ‘entregues’ barcelonistes a aquesta plaça. Ja hi pots tornar a col·locar les porteries a la plaça! Ha de ser una setmana blaugrana a l’espera de la final Champions de final de maig.
.
Mai una casa que s’ha habitat quedarà buida del tot, la memòria l’emplena de vida.
M’hi disculparàs les faltes, Maite, Mare de Déu! quin dilluns!
Maite,
Quina alegria llegir avui llegir a UH les teves intencions d’avançar en el penós camí cap a la Normalització.
Encara m’emocionen un poc llegir notícies així. Gràcies.
.
…Si Ciutadella ho fos “una casa”, potser la tindríem un poc buida, lingüísticament.
.
…però “Casa buida” ara, pel que dius és la que tens a la memòria, buida però plena de records; records per un somriure d’avui o d’ahir?.
És igual Maite, no cal que em contestis, com deia Borges “si no tingués memòria no podria imaginar”.
.
Sort en tenim de la “Memòria”. Sort en tenim de la vostra memòria, la dels escriptors amb imaginació.
.
.
M’hi disculparàs les faltes, Maite, Mare de Déu! quin dilluns!
Menorquit, ja tenc la primera entrada -molt gràfica i subtil- del Barça a punt. Ahir vespre, quan m’anava a aixecar per publicar-la, va i ens fan l’empat. Bé, dimecres canviaré la paraula “lliga” per “copa” i l’aprofitaré igual!
Nom Necessari: el camí cap a la Normalització és ple de dificultats i de… sensacionalismes. L’únic que he fet ha estar “recordar” als treballadors de l’ajuntament que tenim un reglament d’ús de la llengua catalana, el qual des dels anys 90, s’aplica sense cap problema. El cert és que el sentit de la carta enviada era, sobretot, recordar que tenim un servei de correcció per tal d’evitar que els textos de l’ajuntament surtin amb errades ortogràfiques. Com veus, la professora s’imposa, en aquest cas, a la política. Tanmateix, com que aquest segon punt no “ven”, la premsa l’ha obviat sense cap problema.
Gràcies Maite per no deixar de fer de mestre dins l’àmbit de la política. Gràcies per recordar que l’ús de la llengua catalana ha d’estar present dins s’Ajuntament de Ciutadella i gràcies per dir, abans que jo ,que la premsa ha de vendre i (això ja ho dic jo) ha tret un titular d’una tonalitat més tirant a impositora que normalitzadora de la nostra llengua. Sort que hi ha gent que ho ha sabut llegir correctament. En fi, fan de la notícia el que volen! (i no, una notícia de res, perquè és una bona notícia o almenys per a mi i per a molts que ho han llegit al meu costat). És un fet que una cosa és la teoria i l’altra molt diferent, la pràctica. Per això i,perquè tothom sabem con van aquestes coses, em sembla fantàstic aquest recordatori. Però ja saps, s’ha de fer una muntanya de tot i treure coses d’allà on no n’hi ha.
Esper que puguis penjar s’escrit del Barça…encara que els veïns de l’Eixample i Canaletes no dormiguem en tota la nit de l’escàndol. Però el motiu s’ho mereix!!!
Salutacions des de BCN!!!
Pd: dia 14 a partir de les 9h. a la UB celebrem unes jornades a la memòria d’en Pere Farrés, t’ho comunic simplement perquè segur que l’has conegut.
Nom Necessari, vas de conya!!! en repetir-me. M’escarneixes?
És una pregunta
No, no t’ho prenguis malament, Menorquit, només que en veure que jo també havia fet faltes he volgut dir el mateix que tu has dit. I sí, he “copiat i aferrat” la teva frase.
…Jo en aço de “Mare de Déu” hi haguera afegit “del Toro”, però ja m’ha servit copiar-te.
Perdona’m si no t’ha agradat. No ho faré més.
He llegit la noticia de la circular a UH i m’ha sorprès perquè se cert que fa molt temps que a l’ajuntament de Ciutadella es fa ús del català a tots els departaments.
Ara entenc els sentit de la circular i em sembla molt bé.
És lamentable veure escrits plens de faltes d’ortografia. Açò sempre m’ha semblat una falta de respecte cap a la persona que va dirigit l’escrit. Sembla que dius ” ets tan poca cosa que ni tan sols em pren la molèstia de revisar el meu escrit” o bé cap a la llengua que escrius, “m’importa tan poc que és igual si la escric malament”. Tots dos casos es podem donar a la vegada, amb la qual cosa ja… pot ser el no va més de la mala educació.
Bé segur que en trobareu alguna falta a aquest escrit. M’agradaria que m’ho diguessiu i així perfecionar la meva escriptura.
El que a mi em sembla vergonyós no és si el que et donen escrit en la nostra llengua està ben escrit o no, el que a mi em fa més ràbia és saber cert que si t’ho escrivissin en castellà no en farien de faltes i ho escriurien en un perfecte i acadèmic llenguatge.
.
Perquè hem de ser a ca nostra tan inferiors lingüísticament?? Açò és el que em fa més mal.
Noltros també hauríem de tenir dret a una llengua sense problemes; així de senzill.
.
Bona nit.
Nom Necessari,
El victimisme no dur a enlloc.
L’incultura, la falta d’interés per fer bé les coses, la mala educació… tot açò es dóna per tot arreu. En castellà també. Que hem de fer, cadascú ha de ocupar-se del seu troç d’hort i procurar que les malesherbes no arribin a crèixer. Cerca i veuràs com el que et dic és ben cert. L’ortografia no està de moda. Una llàstima.
Salut
Nom Necessari, no m’ha molestat el ‘copiat’. Només que no sabia com ho havia d’agafar. Cap problema si és fa amb bon ‘rotllo’.
.
Talvegada, dius, -És lamentable veure escrits plens de faltes d’ortografia. Açò sempre m’ha semblat una falta de respecte cap a la persona que va dirigit l’escrit. Sembla que dius ” ets tan poca cosa que ni tan sols em pren la molèstia de revisar el meu escrit” o bé cap a la llengua que escrius, “m’importa tan poc que és igual si la escric malament”-
.
Supòs que faltes al respecte a qui et dirigeixes, tot i que deu ser inconscientment. Si no és així que fas, provoques?
.
“L’incultura, la falta d’interés per fer bé les coses, la mala educació… L’ortografia no està de moda…” Ben cert. Aquí no estam per corregir a qui escriu. Jo faig tantes o més faltes que tu, però no pretenc falta a ningú, ni crec que sigui de mala educació no repassar un text.
.
No ho sé, no he acabat d’entendre del tot el teu escrit, … Pel tema de les faltes, la professora Maite et dirà on són. Potser tengui un mal… tambñe hi entra…
.
Potser convindràs amb mi, Nom Necessari, que millor anem a cercar el dimarts. Mare de Déu del Toro! quin dilluns!
.
M’explicaré,
Quan dic que m’importa menys si em donen un escrit amb faltes, vull dir que el problema no rau només en la persona qui me’l dirigeix l’escrit; el problema de fons que veig és, precisament, el constatar la inferioritat de condicions en que, encara avui, es troba la nostra llengua.
.
“Talvegada”, la mala educació és precisament açò una educació que va ser dolenta (mala).
.
No ho sé, crec que tot el que puguem fer substituint la llengua invasora (el castellà), amb faltes o sense, ja serà un avanç; perquè crec que el Català a ca nostra sols té un gran problema: el castellà.
Bon dia.