Carme Riera va irrompre amb força en el món literari català amb dos reculls de narracions: Et deix, amor, la mar com a penyora (1975) i, dos anys després, amb Jo pos per testimoni les gavines, dues obres que destaquen per la seva prosa suggerent, carregada de sensualitat, i per uns personatges que dibuixen la seva vida amb absoluta llibertat. Em sembla que no és anecdòtic destacar que, en algunes d’aquestes narracions, na Carme Riera aborda, a meitat dels anys setanta, un tema tan esquiu en literatura, encara ara, com és el de la relació, l’amor, entre dones, la qual cosa posava ja en evidència que ens trobàvem davant una narradora oberta a tota la complexitat de la vida, que és, també i sobretot , la complexitat de la literatura.

Amb Epitelis tendríssims (1981), continua amb el gènere del relat amb uns textos que recorren, amb més força que mai, el camí de l’erotisme amb un autèntic domini del llenguatge. El mateix any publica la novel•la Una primavera per a Domenico Guarini, premi Prudenci Bertrana 1980, un autèntic exercici lingüístic sobre el difícil repte de la transformació humana, i el 1989 l’obra Jocs de miralls, amb la qual va obtenir el premi Ramon Llull, i que planteja un tema apassionant, i sempre d’actualitat, com és el de la realitat i les falses aparences.

A partir d’aquest moment, entre moltes altres propostes, Carme Riera s’endinsarà dins el gènere de la novel•la històrica amb dues obres que han rebut els reconeixements unànimes de crítica i públic. M’estic referint, en primer lloc, a Dins el darrer blau, que va guanyar els premis Josep Pla del 1994, el premi Joan Crexells, el premi Lletra d’Or i el Premi Nacional de Narrativa, aquests darrers de l’any 1995. Dins el darrer  blau és, sens dubte, aquella novel•la que reclamava Llorenç Villalonga en les seves falses memòries quan deia que “la vertadera història d’aquesta casta, tan intel•ligent i sensible, dels xuetes o jueus conversos, està per escriure”. Perquè, efectivament, l’obra recrea, d’una manera brillant, el tema dels processos, amb ajusticiament, que patiren els jueus a Mallorca durant el segle XVII. Com la mateixa autora ha manifestat, ”és la història d’una marginació i probablement l’he escrit perquè he estat dona, ja que com a dona em puc haver sentit marginada”. L’any 2000, aquesta novel•la va rebre el premi Elio Vittorini que concedeix el Departament de Turisme de Siracusa al millor autor estranger -en aquest cas autora- traduït a l’italià. L’altra novel•la històrica a què em referia més amunt és Cap al cel obert, publicada l’any 2000 i que fou guardonada amb el premi “Crítica Serra d’Or”, ambientada a l’Havana del segle XIX i que fa referència, també, als jueus conversos mallorquins. Una novel•la que ha estat definida per Xulio Ricardo Trigo com “una novel•la clàssica des del llenguatge i les perspectives de la modernitat”.

Després de rebre, l’any 2001, el Premi Nacional de Cultura, el 2003, Carme Riera guanya el premi “Sant Jordi” amb  La meitat de l’ànima, una novel•la en la qual, a través d’una veu narrativa que cerca la seva identitat, ens dibuixa el món dramàtic de la postguerra espanyola per posar-nos en evidència la necessitat de no caure en l’oblit, en un oblit imposat i, en el fons, impossible. Si, com deia Mercè Rodoreda, “una novel•la són paraules”, les de La meitat de l’anima són un autèntic clam a la memòria. Dibuixant les vides d’aquells que només formen part de la petita història, d’aquella que mai no s’explica, per convertir-los en els autèntics protagonistes de la veritat, iniciam  l’únic camí possible per aconseguir saber, tal i com pretén la protagonista de la novel•la, quina és la nostra autèntica identitat. Perquè el record i la memòria són la nostra meitat de l’ànima.

Finalment, dins aquesta trajectòria tan sòlida, Carme Riera escriu L’estiu de l’anglès , un text diferent, una novel•la que ella mateixa ha definit com un “divertimento”. Unes pàgines iròniques i divertides que, tanmateix, presenten una tècnica narrativa no tan diferent a la de La meitat de l’anima: una primera persona que involucra el lector en la història des de la primera pàgina fins a la darrera. Si a La meitat de l’ànima, la narradora és incapaç de construir amb certesa la figura de la seva mare (una lluitadora antifranquista o una agent doble a favor de Franco), deixant, així, un interrogant obert als lectors, un interrogant que, segons Àlex Broch, es pot fer extensiu a tota una generació, la que va viure el franquisme, a L’estiu de l’anglès, el lector es queda també amb un interrogant final, amb una història que també permet lectures diferents des del moment que ens és explicada per un únic punt de vista.

Per tant, una mateixa tècnica narrativa, això sí, al servei d’un objectiu ben diferent. Si a La meitat de l’ànima el que es revisava era un dels períodes més foscos i cruels de la nostra història, L’estiu de l’anglès fixa la seva mirada en l’actualitat, amb els atemptats del juliol del 2005 a Londres com a rerefons, i es tracta d’una mirada, la de la narradora, irònica, crítica. Divertida. Podem dir, per tant, que ens trobam davant una novel•la que ens farà passar una bona estona. Una novel•la que vol entretenir però no a qualsevol preu: és una novel•la de Carme Riera i, encara que això que acab de dir pot semblar una obvietat, en aquest cas, és la seva millor carta de presentació.

Esperam la pròxima.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 2 comentaris