En pocs dies, he viscut canvis importants. Pèrdues doloroses de les quals, tanmateix, n’he tret vivències que valor moltíssim. Hores infinites de converses familiars. De records, d’anècdotes, de llàgrimes, de rialles. Hores infinites que confirmen que, més enllà dels anys i de les inevitables distàncies, hi ha lligams afectius que es mantenen inalterables. Aquest és, sens dubte, el llegat més valuós que poden deixar els pares. Una lliçó d’amor de valor incalculable no exempta, però, d’una certa recança. Moments en què el passat s’imposa. “No hi ha més paradisos que els paradisos perduts”, deia Llorenç Villalonga, citant Proust. Segurament. Només sé que, aquests dies, travessant Ciutadella a primera hora del dematí, he pogut recuperar l’olor de la ciutat. Entre el silenci, la colònia del fillet, ben pentinat, que anava cap a l’institut. La de la loció de l’home acabat d’afeitar. La del pa que una dona duia davall el braç. I, sobretot, he recuperat rostres que van acompanyar-me durant tota la meva infantesa.
Aquests dies, som conscient que he tancat una etapa de la meva vida i no ha estat fàcil. I també n’he oberta una altra a nivell, diguem-ne, professional. Després de vint anys, pràcticament sense interrupcions, de donar classes, dilluns deixaré l’institut per dedicar-me, de forma exclusiva, a l’ajuntament. Tampoc serà fàcil. Perquè m’agrada molt ser professora i perquè m’espera -en només uns dies, ja ho sé del cert- una feina molt dura Dalt la Sala. És polit, però, ajudar a construir el teu poble. I, més encara, fent allò que més m’agrada: llibres, teatre, participació ciutadana… I hi ha molta feina, moltíssima, per fer.
Època de canvis. Tanmateix, hi ha coses que voldria que continuassin igual. I, una d’elles, sens dubte, és aquest bloc. Una plaça que s’ha de mantenir viva amb els vostres comentaris. Uns comentaris que, ara, més que mai, valoraré. Encara que siguin crítiques a la gestió que pugui fer. D’això es tracta. De no perdre mai el contacte amb la gent, amb la realitat que es viu al carrer. Perquè un polític ha d’escoltar, ha d’aprendre dels errors. I les vostres aportacions, en aquest sentit, són imprescindibles. Per tant, esper que, en aquests temps de canvis, no perdeu el costum d’arribar-vos fins a la plaça per, amb absoluta naturalitat, continuar parlant, com hem fet fins ara, de tot. I més!
- El pensament ordenat/Opinió
- 14 comentaris
Maite, aquesta setmana he estat fora, més enfora de l’habitual, i dissortadament no he pogut compartir aquests canvis amb tu, ni els agradables ni els coents. Una part d’aquests canvis els he seguits per internet, l’altra part, per mor de les amistats comunes. El procés d’adaptació a un canvi important és el que s’anomena “estrés”; segons com l’afrontes pot ser positiu o negatiu (que és quan perdem els papers). En qualsevol cas, tingues clar que aquest procés l’has de passar, i només de tu depèn estressar-te en positiu o en negatiu. Pensa que cada canvi és una oportunitat i que som afortunats de poder experimentar-los. Anyway, saps que ens podem estressar junts en voler. Salut
Molts d’ànims, Maite!
Silve, ja quedarem per fer una sessió d’estres positiu, que sempre va bé. No sabia que haguessis estat fora. Ja m’ho contaràs.
Guillem, encantada de retrobar-te. Molt bo l’article del teu bloc sobre la manifestació d’estudiants a Barcelona. Veure imatges de la Central em va traslladar a altres èpoques, més tranquil·les, tot sigui dit.
Maite, jo també vull veure aquest bloc viu, per la plaça sempre hi passa algú.
Ara que tindràs més mals de caps i segurament més poc tems, igualment esper gaudir dels teus articles. Anims.
Maite, la voluntat d’escoltar el poble és tot un èxit per als ciutadans. Després d’anys en que l’Ajuntament s’ha convertit en un mur inexpugnable, ara és molt d’agrair que s’obrin portes i finestres per deixar passar la veu de la gent. La política tornarà a ser política, i no despotisme maquillat de democràcia. Un càrrec comporta crítiques, i acceptar-les i raonar-les és el millor que pot fer algú. Aprendre dels errors, ja ho heu dit prou vegades. No dubteu que estarem atents, perquè les expectatives són moltes, el temps poc, però les persones molt valuoses, tu la primera. Endavant, i per favor, no canvieu. Canvieu el poble, les polítiques, les formes, el desastre heredat, però no canvieu voltros. Si la política desbanca la persona, la política queda desbancada.
Maite, no sé si Ciutadella ha guanyat una bona política (encara que sospit que sí), el que sé segur és que l’institut ha perdut una gran professora. D’una banda esper que tornis prest a les aules i de l’altra, que siguis molta estona dalt l’Ajuntament.
Esper que facis tan bona feina per la cultura de Ciutadella com amb els teus alumnes durant tots aquests anys.
Escoltar, acceptar les crítiques amb esportivitat, rectificar si és necessari… Sembla que no hauria de ser tan difícil per a un polític. Tanmateix, ja ho diuen: si vols conèixer una persona, dóna-li “poder” i llavors veuràs realment com és. Esper, “No diré el nom”, que això d’heretar el despatx de l’ex-regidor de cultura i urbanisme o de la portaveu dels “mistos” no m’afecti en cap sentit!
Exalumna, gràcies per les teves paraules. De ser professora, n’he après amb els anys. De fet, encara n’aprenc. Però quan la feina t’agrada -i a mi m’agrada molt- les coses són més fàcils. A partir d’ara, demanaré a l’institut que em fitxin de “professora convidada” per anar a explicar el Modernisme, o la novel.la dels anys 20 i 30, o la poesia d’avantguarda o Villalonga i Rodoreda…
De moment els canvis que anam veient els que ens ho miram tot des d’enfora agraden i il·lusionen. Paraules amb molt de seny que obren camins nous en la manera d’enfocar les coses. Un oratge fresc que convida a l’optimisme, a la sensació de que alguna cosa es mou, a que es comencen a obrir camins que de tant poc transitats estaven tapats de mates i esbarzers.
Gràcies per deixar la plaça oberta i convidar-mos a seguir passejant-hi. Segur que seguirà sent un plaer!
Ànims i enhorabona.
Aqui n’hi ha un que s’ha quedat en paro…
o de sa tant entretinguda i divertida “Estimada Marta”… 😉
sort
Hola Maite. M’han dit que ahir vas acaparar els dos diaris de Menorca amb dues entrevistes, com ho fas? supòs que els periodistes ja deuen tenir ganes d’escoltar paraules amb “seny”. A partir d’ara supòs que a n’aquest bloc ja no hi haurà tantes entrades polítiques perquè la majoria eren pel tema de pactar o no amb el psoe, amb en triay o si governar o no. Anyoraré colque comentari sobretot els de na Matilde de la mole que per cert fa temps que no la senten. A qui donarà caña ara? Matilde, si ets per aquí, què trobes de com s’han fet ses coses, creus que funcionarà? Maite, ara tocarà donarvos un poquet de caña a vosaltres. Au, molta sort i a veure si ho feis bé pes poble.
Àlmax, està bé que anem recuperant la il·lusió. Tanmateix, hi ha tanta feina per fer! Però, bé, a poc a poc, intentarem, com dius tu, obrir camins nous. Uns camins que passen, també, per aquesta plaça.
Espia: es diu atur! Ara, hauràs de venir als plens, si vols continuar amb el recull de frases lapidàries de la teva ex-professora. No sé per què serà que els tecnos 05/06 se’n recorden d’Estimada Marta!
Xandall, fa dies que jo també pens en na Matilde. Fa temps que no ens regala una de les seves anàlisis polítiques tan incisives. Estaria bé, com sempre, saber la seva opinió de tots aquests canvis.
És, certament, un plaer que, després de tants dies de silenci, encara se’m recordi a aquest bloc que al seu moment vais batejar com “salordiana plaça”, una plaça que na Maite manté oberta i viva. Gràcies Maite.
.
Deia Josh Billings que “el silenci és un dels arguments més difícils de refutar”. Vaig optar pel silenci quan, en mig de la tempesta de les negociacions, na Maite va haver d’explicar –per enèsima vegada- que les opinions expressades a la plaça eren responsabilitat de qui les feia, i no d’ella o del PSM.
Em vaig adonar que les meves aportacions pot ser contribuïen a agreujar les dificultats i no a aportar-hi solucions. Estic d’acord amb Disraeli –polític però també novel•lista- en que “després de saber aprofitar una oportunitat el més important és saber renunciar a un avantatge”. Vaig creure que era el moment de renunciar a l’avantatge que m’oferia el fer sentir la meva veu a aquesta plaça.
.
Però, sens dubtes, tinc opinió sobre la situació actual. Tots el que heu seguit aquest bloc coneixeu la meva total i absoluta oposició a un govern que donés poder a Ubú. Tampoc he amagat la meva desconfiança respecte al PSOE, un partit que m’ha decebut profundament.
.
Així i tot vull deixar clar el meu suport, tenyit de temors és cert, a la fórmula del govern progressista en minoria. No oblid ni per un moment, però, els perills i que, malgrat el PSOE celebri amb xampany haver aconseguit la batllia, vindran molts moment durs…deia Goethe que “un sacrifici resulta fàcil, el difícil són els petits i continus sacrificis”. D’aquests n’hi esperen molts al PSM.
Sé però, n’estic convençuda, que se’n sortirà perquè coincidesc amb Luckman, l’arquitecte, que “l’èxit és un vell trio: oportunitat, habilitat i valentia”. La primera el PSM l’ha bastida des de la coherència, les altres dues fa temps que les ha fetes paleses.
.
No defugiré però tampoc les crítiques. Ben cert que en els pocs dies del nou govern algunes decisions del PSOE ja em grinyolen. N’heu parlat abastament d’una. El càrrec adjudicat a una de les seves regidores. No m’empararé en el vell tòpic de “mulier Caesar honeste”, però sí esmentaré altra volta Goethe: “el comportament és un espill en que tothom mostra la seva imatge”. Ni que fos per estètica el PSOE no havia d’haver col•locat a aquesta regidora on ho ha fet. En definitiva, capgirant la frase famosa “nulla etica sine estetica”.
.
Però la responsabilitat té pares. No accept que es faci responsable a qui no ha parit la idea. He llegit, i m’ha quedat ben clar, en aquesta mateixa plaça que el PSM va deixar clara la seva oposició a aquesta decisió. Demaneu, demanem, llavors responsabilitats d’aquesta manca d’estètica, -d’ètica?-, a qui n’és veritablement responsable.
No em fa feliç, els temors m’omplen, el pacte amb el PSOE, però accept la seva inevitabilitat, però de cap de les maneres puc assumir que s’exigeixi al PSM que interioritzi i faci pública expiació dels pecats del seu soci. “Qui és autèntic assumeix la responsabilitat per ser allò que és” (Sartre).
.
Quan jo tronava contra el PSOE (no són de fiar- deia-) molts dels meus companys i companyes de la plaça es mostraven disconformes. Ara veig que alguns demanen que el PSM condicioni el govern a que el PSOE no pregui decisions poc estètiques –poc ètiques?.
Intent ser coherent, vaig advertir el què era el PSOE –partit sense ideologia només mogut per les ànsies de poder- així i tot accept, repetesc, la necessitat del pacte, però sens dubtes no culpabilitzaré el PSM per allò que faci o desfaci el PSOE.
Molt manco ho haurien de fer aquells que acríticament defensaren el pacte com una espècie de noces inevitables. Recordeu que Byron sobre el matrimoni deia que “és a l’amor com el vinagre al vi”. Amb més raó ho hem de dir quan parlem de política.
.
Acab ja, m’he allargat massa, amb una cita del dramaturg italià Ugo Betti: “Les úniques forces que ens afavoreixen són les nostres forces”. Bona gent del PSM, tingueu això ben present.
Matilde, veig que has respost a la crida de xandall i a la meva. Com sempre, un privilegi poder comptar amb la teva presència a la plaça. Segur que hi haurà que trobarà que has fet llarg amb el comentari. Ara bé, aquí la gent diu el que pensa i estaria bé que ens acostumàssim a acceptar les opinions -i les crítiques- dels altres amb esportivitat. Si m’ataquen, ja em defensaré, tranquil·la!