LA POMA ESCOLLIDA
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
Els fruits saborosos (1906)
(En el 125è aniversari del naixement “del príncep dels poetes catalans”.)
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 12 comentaris
Les prunes d’or
En un incomparable triomf, Migdia mor.
Passada pel flameig, la terra s’aclivella.
Aglaia seu a l’ombra de la prunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.
Oh cos d’Aglaia, bru com saonada fruita,
cimat de cabellera com d’una nit mortal!
Els llavis se li baden per a la dolça lluita
i té en els ulls un caire brillant com de punyal.
Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.
Són en una illa verda, cenyida de claror;
en el redós, a penes hi ha fesses torbadores:
un fregadís de mates, l’insecte en bonior.
Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam?
I l’aire es torç, ardent d’una flama frisosa,
i la calitja parla d’una terrible fosa.
L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!
Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla…
Superbament s’aixeca, damnant el seu descans,
i enfonsa en la prunera les cobejoses mans
i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.
I l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques
sembla oferir-nos l’or, la mel d’algun pecat,
s’estremeix un moment de la ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.
JORNADES CARNER A L’EDIFICI CARNER (de la UB)
Ui, sí, Maite! El 125è aniversari del naixement del poeta i com no, seminari sobre la seva obra a la Universitat, unes jornades coordinades per Jaume Coll. Del 9 de febrer fins aquest dimecres dia 11 amb les intervencions d’Enric Casasses, Joan Ferrer, Hristina Vasic, Ramon Pla, Enric Cassany, Nin Sauleda, Jaume Subirana, Jordi Cornudella, Pere Ballart, Jaume Pòstulas, Pere Gimferrer, Jaume Aulet, Manel Ollé, Narcís Comadira, Dolors Oller, Jordi Pujol i Marcel Ortín.
Dilluns, a part de la presentació del seminari, es va fer la lectura de “Nocturn” i la del cant sisè de Nabí. Pel que fa a avui matí, “Invenció del bes”, de La paraula en el vent a Ofrena, les figures a la poesia carneriana d’exili i ¿ni capitells amb fum? i Lectura de “Cor fidel” amb Jordi Cornudella.
Et deix per aquí el programa per si algú que visqui a la Ciutat Condal hi està interessat:
DIMARTS 10 DE FEBRER
TARDA
17.30H
La ciutat moderna: “El diumenge del senyor Pere amb Pere Ballart.
18H <> (homèriques) en un poema de Verger de les galanies amb Jaume Pòrtulas.
18.30H El poeta en perspectiva i en retrospectiva amb Pere Gimferrer
DIMECRES 11 DE FEBRER
11.30H D’un senyor a l’altre. Entre l’oreig i la llunyania amb Jaume Aulet.
12H Una prosa clàssica amb Manel Ollé
12.30H Ressons de Hölderlin a “Plany de febrer” i Tots sants amb Narcís Comadira.
17.30 H La poesia, formalització i exemple: “Tardor i Pietat” amb Dolors Oller.
18H Lectura de “Solitud serena” amb Jordi Pujol
18.30H L’argumentació de l’assagista: anàlisi retòrica de “Sucar-hi” amb Marcel Ortín.
No només és interessant veure les flors dedicades a la porta de la Universitat amb la placa de Josep Carner i la seva foto inèdita, al “nou” edifici del C/Aribau, sinó que també el seminari està funcionant força bé. Recomenat 100%.
Ah, sí ara ho oblidava, Maite, molts records de part del Veny des del departament de llengua! Salutacions.
Hola Maite, de nou per aquí, clar està, amb el regust literari de les bones anyades.
.
Josep Carner. Quin home!! un dels quatre noms que engendraren el ‘Noucentisme’ : Prat, Fabra, Ors i Carner. Sabràs millor que jo que Eugeni d’Ors (Xènius) va ser l’introductor del Noucentisme en el seu “Glossari” de 1906. Quin any aquell. L’embranzida literària de l’època es va fer conjuminada amb la político-social. Prat de la Riba va impulsar aquest moviment cultural.
.
Amb Josep Carner reneixen els valors greco-llatins, clàssic i, per tant, mediterranis. Un moviment, el Noucentisme, que pretenia la transformació social, una nova societat fonamentada en la poesia, o bé amb la influència poètica. La moguda arribà també a l’IEC, que impulsà una tasca acedèmica per difondre, mitjançant les seues seccions, l’autoconfirmació d’una indentitat diferenciadora i pròpia. El romanticisme, per a un nou estil de vida va renéixer.
.
Carner va tenir un lligam estètic amb l’Escola Mallorquina i amb els postulats dibuixats per Costa i Llobera, un altre clàssic. La poesia clàssica la reintrodueix Carner amb la publicació del ‘Primer llibre de sonets’.
.
Maite, de la poesia clàssica en som molt partidari i seguidor. Talment va dir Joan Fuster de la poesia noucentista: “pretenia realitzar una poesia que en lloc de l’espontaneïtat, s’erigís artifici com valor propi i bàsic del seu sentit. La poesia, més que inspirada –romànticament inspirada-, serà construïda –clàssicament contruïda-“.
.
De fet, i en aquest sentit, Salvador Oliva al seu llibre “Introducció a la Mètrica” el té com un referent mestre, juntament a Carles Riba, el seu seguidor.
.
Sens dubte que “Els fruits saborosos”, és una obra cabdal de l’autor i que més amunt ja heu citat. Tanmateix, el noucentisme, en el vessant literari, ja tingué antecedents a l’Escola Mallorquina de Costa i Llobera però també en Zanné, Ruyra, etc. Van ser els primer partidaris de la poesia clàssica, i el gènere que havia de dignificar la llengua des de la forma pura de l’expressió. El que passa que Costa i Llobera, tot i el seu convenciment, quedà molt aïllat, fins que Carner, des de Barcelona, aconseguí l’impuls que recuperà la credibilitat de la idea que predicava el poeta mallorquí.
.
Carner va usar, també, molt les metàfores de la naturalesa:
.
“Jo seré com tots els altres,
luna clara de pagès”…
.
“…quan vegi en el silenci
que ta faç s’empalieix,
i s’emporta el vent de l’alba,
las ruixada dels estels…”
Deixa’m, Maite, que acabi aquest honor a Carner amb les seues pròpies paraules:
.
“Tingueu el sentit del vostre llenguatge, i escriviu després com vulgueu”.
.
Un plaer. Salut.
En Jordi ens regala un altre bell poema de Carner i Bep Joan tota una lliçó de poesia. Quan hagi d’explicar el Noucentisme i l’Escola Mallorquina als meus alumnes de 2n de Batxillerat, trob que et faré venir a tu! Per cert, ahir ens va visitar Damià Pons per parlar de Cap al tard, de Joan Alcover, dins un programa de “Sa Nostra”. Va ser, com sempre, un plaer poder-lo escoltar. La seva capacitat de síntesi és impressionant.
I rallant de “mestres”, na Susana em duu salutacions de Joan Veny, sens dubte, un dels professors de la universitat que record amb més afecte. Amb ell, a la classe de dialectologia, vaig començar el meu treball sobre els entremesos de Vicenç Albertí, del qual, per cert, enguany, celebram el 150è aniversari de la seva mort. Un dia d’aquests, en parlaré.
Nooooooo!!!! Maite, de classes res. Ja saps que som un autodidacte, vaig intentar estudiar, vaig accedir a la UIB via examen de majors, però em vaig fondre al segon any. No podia. Però sempre m’agradat la poesia, la llengua, les lletres, l’escriptura.
.
Tanmateix, t’he de dir que em sap greu llegir tan poc (vull dir novel·la, assaig, història, poesia… perquè de llegir, cada dia, si llig). Només quan tenc vacances i puc gaudir d’unes dues setmanes sota els pinars, som capaç de llegir tres llibres en una setmana, després em costa molt començar un llibre, i mira que m’agrada. Açò sí m’encantaria llegir més. Mira! et deman que em donis un consell per motivar-me més a la lectura. Tens qualque tàctica? Secret?
.
De osep Carner en vaig fer un treball, per açò en tenc vague referències. Per cert, la professora Caterina Valriu, em va posar un 6 i va deixar una nota a mà que deia textulment: “Em sembla un treball poc estructurat i un poc confòs, tant per l’estructura com per l’expressió”. Segurament tindria raó. Però afegia: “Voldria que m’entregàssiu l’original dels treballs, no la fotocòpia”. Amb el que em costà redactarun treball de Carner de 19 folis!! Que es pensàs que fos copiat d’altri? Açò si que no!! heheh.
.
Joan Veny, quin altre home!! Avui me’ls endivines, Maite. Ja veus, la dialectologia es dóna a 5è d’Universitat, no? Idò jo ja havia llegit “Els Palars Catalans” de Veny tres o quatre vegades. També m’agrada molt la dialectologia, i per suposat el mallorquí de Campos, de qui vaig apendre molt; com el que els illencs encara mantenim el sistema vocàlic tònic de vuit vocals, sí, per allò de la neutre tònica, que no existeix en el català continental… ni a la part de Llevant de Menorca, ni a la part de Ponent d’Eivissa, ni tampoc a Alaró, Lloseta i Binissalem (els tres únics pobles de Mallorca que pronuncien la ‘è’. Un sistema vocàlic, però, que sí s’emprava a Catalunya el segle XIII.
.
I ja ho veus Maite, un reducte fonètic del catàlà peninsular ben viu a Menorca i Balears. I encara hi ha gent que diu que nosaltres no parlam català… si el català més antic que existeix es parla a Menorca!! … aaaiiiii … ens queda lluita encara!!
.
I… Joan Alcover….Cap al tard, …el de la Balanguera…. quin altre…
.
Bé, Maite, que me’n vaig per on no toca, perdona.
.
Un plaer. Bona nit.
El mallorquí de Camps em referesc a l’autor, no al dialecte.
Salvador Oliva diu: ““El Carner sempre salta més del que ell es proposa, és a dir, no decep mai. I el poema “Nabí” és el gran poema català del segle XX.”
“Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella
al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella
retruny per la ciutat:
“Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:
de tant de pes la meva destra s’ha cansat.”
(Inici de “Nabí”)
,
Si més no, el poema de Carner que més m’arriba és aquest sonet de “El tomb de l’any”.
Cap vent no mou el bri d’una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s’enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys de nit.
.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s’atansa
l’adéu-siau del cos i de l’esprit.
.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m’espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
.
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.
.
(Hi ha qualque poema que en tan poques paraules copsi el que és la vida?)
.
Gràcies, Maite, i amics blocaires per fer que la poesia sigui encara possible.
Tot i que soc més d’altres poetes com Sagarra, Salvat-Papasseit o Espriu, per citar-ne alguns, potser m’arriben més,en desconec el motiu, intento trobar, de cada autor que llegeixo, ni que sigui un poema que m’agradi: és un esforç que considero que val la pena de fer, per què m’obliga a llegir-los a fons i, per tant, malgrat no m’acabi d’agradar l’estil, la temàtica o el que sigui, penso que és un exercici que m’enriqueix.
Amb Carner, no podia ser diferent i m’afegeixo al 125E aniversari del seu naixement amb el poema que més m’agrada dels que n’he llegit:
Hora baixa de desembre
Escampall que va enfosquint-se
de la sang en el ponent,
més enllà d’un flat de vent
i el brancam que se n’esquinça!
¿A on és la poesia
i el delit de llibertat?
El carrer de la ciutat
amb ses ombres m’angunia.
Cada espectre maleït
és imatge de mes penes:
só la vella amb les mitenes
i amb l’esguard esbalaït,
só el monòton fanaler
que il·lumina i estossega,
só la cabra que rosega,
lenta i lassa, un vil paper.
Nota: El cursor m’ha fet una mala jugada i no sé si sortiran signes de més o si els versos hauran quedat ben col·locats, disculpeu les molèsties.
Sincerament, estic començant amb tot això, sobretot a llegir Carner. Així i tot, també m’he apuntat al seu homenatge… De tenir un autor català i que sigui capdavanter d’un moviment com va ser el Noucentisme n’estic orgullós, però sobretot hi estic per anar a classe, dia rere dia, a l’edifici que duu el seu nom. Allà on ell va néixer, a l’edifici del carrer Aribau.
De fet, i seré sincer, encara no he llegit cap obra completa seva, però no estaré gaire perquè a l’assignatura del Modernisme al 1939 hi ha Els fruits saborosos com a lectura obligatòria. Així, idò, esper gaudir tan com ho he fet en els petits tasts com aquest d’aquí dalt.
I, supòs que, del professor Veny, com diu na Susana, no estaré molt a sentir-ne a parlar…
Hola de nou,
Immers encara en l’obra carneriana i repassant textos seus i rellegint poemes, he arribat al Nabí (1941). Matilde, com dius del poema que va citar Oliva en què “és el gran poema català del segle XX”, he trobat una direcció on apareix la lectura del poema recitat ahir (vídeo):
.
http://www.vilaweb.tv/?video=5556
.
Potser t’agradi també escoltar-lo, o també als altres blocaires que els pugui interessar. Açò sí, dura 86 minuts.
.
Guillem, he visitat la teua pàgina web m’ha agradat molt. Ànims (quina enveja em fas a la teva edat i moure’t per entre les parets literàries i llibres dels grans autors! Aprofita-ho, jo no ho vaig saber fer).
.
Bona nit.
Gràcies, amics i amigues, per la vostra resposta literària. Ahir vaig tenir dos regals fantàstics. Dos llibres, un de poesia i una novel·la. El primer, d’un autor de Burgos, que he conegut a través d’aquest bloc, Juan Carlos García Hoyuelos, que m’ha demanat que li traduesqui un poema seu al català per incloure en el pròxim llibre que publicarà (cosa que m’ha fet, tot i les meves reticències inicials, molta il·lusió). L’altra, El cos deshabitat, la darrera novel·la de la meva amiga Esperança Camps. Avui acabaré L’elegància de l’eriçó i la començaré amb moltes ganes. En tindreu notícies, de la meva lectura. Segur. Imagín n’Esperança amb aquella barreja d’emoció i terror que envolta tota obra nova que ofereixes als altres. Estic convençuda, però, que, com sempre, se n’haurà sortit més que bé. Salut!
http://www.vilaweb.tv/?video=5556