Qualsevol moment de crisi absoluta -tocar fons, per dir-ho de forma gràfica- pot ser, hauria de ser, una oportunitat per, partint de zero, redreçar la situació. Aquesta és, a grans trets, la idea que  hi ha en el fons del que s’anomena l'”ètica de l’autorealització” que podem trobar a tota la narrativa modernista catalana: uns personatges en una situació límit que, fugint del victimisme, opten per agafar les regnes de la seva vida i dominar, així, el seu propi destí. De tarannà optimista, estic convençuda que aquest és l’únic camí possible davant les adversitats de la vida.

Arribats a aquest punt, potser us demanareu a què ve tot aquest discurs filosòfic. Molts, però, ja haureu endevinat que, de qualque manera, m’estic referint a la situació crítica que vivim a Ciutadella. L’ajuntament, la institució que ens representa a tots els ciutadans, ha tocat fons. La situació econòmica és insostenible i, malgrat els deutes milionaris, no tenim teatres, cinemes, escola de música, aparcaments… D’altra banda, la situació política és encara més depriment: un govern moralment il·legítim, rancúnies personals entre regidors, ciutadans que insulten l’alcalde… Com deia, a Ciutadella, hem tocat fons. A partir d’quí, des del meu modest punt de vista, només podem intentar, mirant al futur, sortir del clot. I com es pot fer? No és fàcil, certament. Ara bé, el que és evident és que qualsevol solució que no  impliqui a tots, a tots els partits polítics i, per tant, a la gran majoria de ciutadans, no serà una veritable solució.

L’altre dia, em va aturar un senyor que va ser regidor de l’ajuntament als anys 80 i em va fer una reflexió que, com veis, m’ha fet pensar molt: esclar que ens barallàvem, llavors, també, però, després dels plens, anàvem a fer un vermut junts o unes canyes, em va dir.  I va concloure: a Ciutadella, a diferència de Maó, no sabem anar a la una i ara teniu l’oportunitat de demostrar que tots, tots, podeu fer feina junts per fer avançar el poble. I pens que té raó: la situació és excepcional i reclama un govern excepcional. Un govern de tots, mirant cap al futur. Si no ho feim possible, perdrem l’oportunitat de donar a Ciutadella un govern estable el que resta de mandat. Perdrem una oportunitat única de recuperar la confiança dels ciutadans en els seus representants polítics.  La base, no ho oblidem, de la democràcia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 64 comentaris

“M’adono que escriure, per a mi, sempre ha estat transcriure, transliterar, traduir. Fins i tot quan ho baso en la invenció, que és una pura transposició acrobàtica d’experiències”, diu Màrius Serra en aquest llibre. Un llibre on no hi ha acrobàcies -ni tan sols literàries- i sí molta vida autèntica, abocada a mans plenes. Perquè, al voltant de Llullu -en Lluís, el fill de l’autor, nascut el 2000 amb una greu encefalopatia-, s’hi concentra tot  l’amor, tot el dolor, tota la joia.

Quiet recull, sense seguir un ordre cronològic, escenes concretes de la vida d’en Llullu que el seu pare ens fa arribar amb una naturalitat que corprèn. Entre el mig somiure i l’emoció més profunda, Màrius Serra ens parla de “Paraules”, de “Vergonya”, de “Ràbia” o de “Triomf”. Uns capítols, breus però intensos, a partir dels quals podem resseguir els set primers anys de vida del fillet. D’un fillet que, com diu el seu pare, “no progressa adequadament” però que té el do, al meu parer, de fer progressar d’una forma excel·lent les persones que l’envolten: “Tots els que ens hi mirem (en Llullu) una mica a fons envellim d’una forma diferent”.

Avui dematí, mentre deia adéu al meu fill -nascut, també, el 2000- i l’he vist partir, carrer amunt,  cap a l’escola, m’han vingut al cap  en Màrius i en Llullu, assegut a la seva cadira de rodes. Els he vist esperant l’autobús, entre els cotxes mal aparcats que omplen la vorera del seu carrer. I he somrigut lleument. I m’he emocionat. Perquè Quiet és, sens dubte, un llibre colpidor, escrit -ja ho sabíem- per un gran escriptor. Escrit, sobretot, per una gran persona. Si Llullu és un mirall per als que l’envolten, Quiet serà un mirall per als lectors. I val la pena emmirallar-nos-hi.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris

El Consell d’Europa -una organització internacional amb seu a Estrasburg la finalitat de la qual és defensar els drets humans i les democràcies parlamentàries, així com potenciar la identitat europea-, a través del seu Consell de Ministres, va proposar al govern espanyol, en un informe fet públic fa uns dies, que desenvolupàs un model d’immersió lingüística en les llengües territorials cooficials (gallec, basc i català), tot basant-se en l’avaluació feta per un grup d’experts de les llengües “regionals o minoritàries” a l’Estat espanyol.

Es tracta d’una excel•lent notícia que avala que, als centres educatius, la llengua vehicular de l’ensenyament hauria de ser la pròpia del territori, en el nostre cas, la catalana, tal i com recomana la Carta Europea de les Llengües aprovada el 1992 i ratificada per Espanya el 2001. Les metodologies pròpies dels programes d’immersió lingüística, per tant, s’aplicarien en els casos en què la majoria de l’alumnat desconeix la llengua catalana i tindrien l’objectiu d’assegurar el ràpid aprenentatge d’aquesta llengua quan no coincideix amb la llengua familiar, amb una finalitat clara: la seva integració dins la comunitat.

En el cas de les Illes Balears, la immersió lingüística no és obligatòria ja que ens regim per un “Decret de mínims” que fixa que, a tot l’ensenyament no universitari, els centres han d’assegurar, com a mínim, el 50% del currículum en llengua catalana, tot i que hi ha molts de centres que, a través del seu projecte lingüístic, opten per la via de la immersió. Tanmateix, i tal com recrimina l’esmentat informe, això provoca que, en moltes ocasions, no s’imparteix “una part important de l’ensenyament en català”. En tot cas, queda clar que, si l’objectiu és arribar a la plena normalització lingüística d’una llengua que ha patit un clar retrocés al llarg dels anys, a aquest objectiu només s’hi arribarà a través d’actuacions clares i decidides a favor de l’ús social d’aquesta llengua. D’altra banda, la integració de qui desconeix la llengua pròpia del territori passa, indefugiblement, per conèixer-la, si no volem crear grups socials en funció de la llengua parlada. La immersió lingüística, avalada pel Consell d’Europa, per tant, cobreix els dos objectius.

Així, la prioritat és aconseguir que la nostra llengua, la llengua catalana pròpia de les Illes Balears, s’usi amb normalitat en tots els àmbits: a casa, a l’ensenyament, al carrer, als mitjans de comunicació, cosa que, a dia d’avui, i malgrat les andanades que, des de certs sectors espanyolistes, esteim acostumats a sentir, no és possible. Perquè, avui, no és possible viure en català a la nostra àrea lingüística, fet aquest que també es reflecteix a l’informe del Consell d’Europa. En aquest sentit, els àmbits més criticats són els de la justícia, en què la presència de jutges, magistrats i personal en general que coneix les dues llengües oficials és baixíssim, i l’àmbit dels serveis públics (Renfe, Correus).

Cal, idò, avançar cap a la línia que marca l’informe del Consell d’Europa. Cal fer del català la llengua vehicular dels aprenentatges educatius, assegurant sempre que l’alumnat sigui competent en les dues llengües oficials del territori, perquè aquest és el millor camí cap a la normalització de la nostra llengua i cap a la plena integració dels ciutadans de les Illes, sigui quina sigui la seva llengua familiar. I no ho deim els de sempre: ho diu el Consell d’Europa!

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris