Publicada el 1955, Lolita és el relat en primera persona del protagonista masculí de l’obra, Humbert Humbert, un professor europeu que arriba a Amèrica per cobrar una herència i que l’atzar el portarà a allotjar-se a casa de la senyora Haze, la filla de la qual, de dotze anys, impactarà de forma colpidora sobre l’home. El matrimoni amb la senyora Haze oferirà a Humbert la possibilitat de restar al costat de l’adolescent i s’iniciarà, així, el viatge angoixant d’HH i Lolita.  Aquesta, conscient del poder que exerceix sobre l’home, es convertirà en una “temptació fatal” per al professor. Seran unes relacions en què amor i odi, desig i repulsió s’aniran alternant en l’adolescent, provocant la desesperació d’Humbert.

Nabòkov va haver de defensar la seva obra de les acusacions, entre altres, d’immoralitat. Res més adient que la descripció de pornografia que el mateix autor ens dóna a “A propòsit de Lolita” per descobrir, justament, tot el que no és la novel·la: “L’obscenitat s’ha d’apariar amb la banalitat i tota mena de fruïció estètica ha de ser substituïda de soca-rel per la simple estimulació sexual(…). Així, a les novel·les pornogràfiques, l’acció s’ha de limitar a una copulació de clixés. L’estil, l’estructura, la imatgeria no han de distreure mai el lector de la seva tèbia concupiscènia.” I és que a Lolita trobarem, per contra, plaer, bellesa, tendresa, detalls, ingenuïtat, seducció, sofriment.

La protagonista, Lolita, pertany a un gènere de nenes precoçment seductores, la naturalesa veritable de les quals “no és humana sinó ninfal (és a dir, demoníaca)”. Precocitat, ardor, despreocupament, vulgaritat, però, també, tendresa i ingenuïtat són alguns dels adjectius que la poden definir. Així, la nimfa desplegarà el seu poder de seducció al llarg de tota la novel·la, deixant només un espai, entre el patètic i el desesperat, per a Humbert.

La lectura d’aquestes pàgines és un autèntic plaer, potser agre-dolç, però, al capdavall, un relat que magnetitza el lector i el fa participar de la “perversitat” dels personatges, en entrar a formar part de tots els seus jocs amorosos i, en un sentit més ampli, de tota la vida que els envolta.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris

Segons el meu diccionari de símbols de capçalera, el de Chevalier i Gheerbrant, el meu és el setè signe del zodiac -Balança-, signe d’equilibri entre els plans còsmic i psíquic. Lligat als conceptes de legalitat i justícia, socials i interiors, indica l’equilibri entre el bé i el mal: per un cantó, tendeix cap a Scorpio (món del desig) i, de l’altre, cap a Virgo (sublimació). Representa l’equitat universal i l’esperit de la justícia, així com l’harmonia social i personal. Avui, les previsions astrològiques del meu signe em diuen que: “Com que el sol i la lluna formaran un bell sextil entre ells, a vosaltres també us arribaran les seves bones vibracions i estareu de bon humor. Celebreu aquesta jornada!”

Estic griposa i tenc mal per tot. Avui vespre -supòs que ja no em trobava bé-, he somiat que estava ingressada en un hospital. Era una habitació immensa i blanca, plena de llits. El meu era al costat d’una finestra i un metge molt amable m’anunciava que m’hi havia d’estar quinze dies. La meva reacció no m’hauria de sorprendre: jo no puc estar tancada aquí quinze dies, he exclamat. No estic tan malament i, a més, tenc moltes coses a fer. El somni acabava que fugia de l’hospital, amb l’ajut inestimable del meu home, que em feia prometre que, quan acabàs tot el que havia de fer, hi tornaria per curar-me.

Esper que cap psicoanalista llegesqui aquest bloc. No sé si estic preparada per enfrontar-me al meu inconscient. Tanmateix, avui dematí, malgrat que Freud va dir que, qualsevol que despert es comportàs com en somnis, seria pres per boig, m’he aixecat del llit, m’he vestit, he pres un ibuprofè i he anat a fer feina amb el cap espès. Perquè tenc moltes coses a fer i no estic prou malament per quedar a casa. Hauré perdut, com diu el pare de la psicoanàlisi, el senderi? Esper que no i que, demà, els astres em siguin més propicis i pugui recuperar l’equilibri sempre tan necessari.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

Tal dia com avui, un 19 de gener de 1809, naixia a Boston l’escriptor Edgar Allan Poe.  Vet aquí el petit homenatge que aquest bloc li vol retre, tot servint-me d’un mots -com sempre, perfectes- de Carles Riba:

“Aquesta delicada i rara presència d’Edgar Allan Poe s’oblidarà, si voleu, moltes vegades: però tantes vegades la vostra sensibilitat us durà per tal camí descurosament, i l’encontrareu allí de bell nou. Aquest és el fat dels autors que han desvelat tot d’una un gran secret: el secret dura, i puny, i abriva a la recerca (…).

“Entraren per una mar de tenebres, per si res hi havia d’explorador.” La més característica -almenys la més famosa- part de l’obra d’Edgar Allan Poe pot explicar-se per aquesta cita, tan cara a aquest singular analista de les sensacions marginals -illes estranyament fèrtils enmig d’una eixorca mar de tenebres.

I, no obstant, digui’s el que es vulgui ell no és, en si, tenebrós. Ho és el viatge: però ell porta una viva llum. Ell, en un mot, és un clàssic. Classicisme no vol dir precisament una restricció de temes, sinó una particular relació entre l’obra i l’artista (…).

Vet aquí el procediment habitual d’Edgar Poe, aquella rigorosa lògica dins la fantasia que l’allibera de caure mai en l’estravagància, això és, en l'”errar fora” del camí; aquella sensació de seguretat, més, de serenitat que en endinsar-se pels freus obacs, o per les dilatades marors de de l'”excepció dins l’ordre moral”, l’acompanya com una intuïció incombatible de camí cert. (…)

Dominador i no dominat de la inspiració, insubornablement lògic, serè, plàsic, sobri i estructurat en el joc dels seus recursos: aquest fill de romàntics té per ventura algun dret d’ésser sospitat de ben clàssic, en rigor.

(Publicat a “La Veu de Catalunya”, 19-VII-1918)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris