Estic farta d’espies aficionats i cutres. De TBO. Jo, com els polítics del PP de Madrid, vull un espia professional al meu servei. Un espia que faci extensos dossiers sobre els meus moviments, amb fotografies incloses captades amb teleobjectiu. Que, a més, sàpiga ficar-se dins el meu correu electrònic (sí, acab de llegir Els homes que no estimaven les dones, d’Stieg Larsonn). Que sigui prou llest per tenir el local del partit ple de micròfons ocults. Que m’hagi punxat el telèfon… Perquè crec que em meresc -perdonau la falta de modèstia- un espia qualificat, intel·ligent i hàbil.
Us demanareu a què ve aquesta demanda. Idò, és molt senzill: vull un espia que ho sàpiga tot, absolutament tot del que dic i faig. Fins i tot, si és possible, del que pens. I, sobretot, vull que després ho expliqui a tothom. Vull acabar d’una vegada amb aquests rumors de poble a l’estil de: he vist na Maite rallant davant la Catedral amb tal i supòs, perquè, esclar, no els vaig sentir, que devien rallar de…; m’han dit que na Maite avui dematí ha entrat al despatx de l’alcalde i segur que hi deu anar a pactar qualque cosa perquè aquesta setmana és la segona vegada que hi va…; avui l’he vista enganxada al telefòn i he pogut sentir que rallava de governar amb cara de terror, perquè tothom sap que té pànic a governar…; que no, que no, que jo sé que ha dit a l’amic del meu vesí que, en el fons, l’únic que vol és ser alcaldessa per poder dir allò tan nostrat de “as Pla hi falta gent!”…
En fi. No tenc el glamour d’una Esperanza Aguirre (excepte quan es disfressa de Lina Morgan, amb faldeta i calcetes blanques incloses), però em sembla que puc reclamar que se m’espïi amb un poc de classe i, sobretot, que la informació que després es filtri sigui la correcta. A Ciutadella, els espies són jubilats o estan pluriocupats. I, per acabar-ho d’adobar, qualcun, fins i tot, va amb mobilette. No cal afegir res més.
- El pensament ordenat/Opinió
- 25 comentaris
Maite, no et preocupis, espies sempre n’hi haura, tant si representes un partit polític com si ets un ciutadà normal del carrer (ho he viscut d’aprop), amb altres aspectes més personals, però ja ho veus estic igual i feliç que abans. Queden més fotuts els que espien que els espiats. Això es que estan avorrits i no saben que fer, i a jo em falten hores del dia de tantes coses que tenc.
Per cert, a jo si que m’agradaria un dia veure que dius “as Pla hi falta gent !”…… Salut.
T’he de confessar que ara mateix m’estic morint de riure gràcies al teu sentit de l’humor i el llenguatge sarcàstic que has utilitzat. Supòs que és la millor manera de sobreviure a tanta vulgaritat…
Dalt sa mobillete, n’Aguirre disfressada de Lina Morgan…me’ls puc imaginar a tots!!! De fet, La Familia Ulisses no hi faria cap mal paper!!!
La manera més intel.ligent és saber estar per sobre de tanta cutreria. Sobretot recorda que sa ignorància és un gran defecte; sa falta d’intel.ligència una desavantatge; sa xuleria i sa sobèrbia, una desgràcia!!!
Ah! Si per aquelles coses de la vida, t’hem de veure dalt es balcó de l’Ajuntament convidant “al meravellós poble de Ciutadella (ala!!!)” als Jocs des Pla recorda que abans haurem de xerrar de s’estilisme. No sigui cas que amb la falta de glamour que es passeja per Dalt la Sala, se’ns contagii el mal gust!!!
Estic d’acord, Bep, que segur que queden més fotuts els espies que els espiats. De moment, més val riure. Com la “mosca (d’hivern)”. Per cert, mosca, fas tard: ja tenc assessora d’imatge i, de moment, pel que cobra, ho fa prou bé. És, també, “pluriempleada” però, això sí, va amb velo (sa vespino, la va retirar fa temps). Bona nit!
Hauràs de llegir-te la bibliografia completa de John Le Carre, Maite. Així aprendràs tècniques de contra-espionatge!.
Si més no, va ser Le Carre que va escriure “Un escriptori és un lloc perillós des d’on observar el món”. Imagina llavors damunt una mobilette!!!.
Fa mil anys -estudiava a Barcelona-, vaig llegir L’espia que arribà del fred, de Le Carré. Potser sí, Matilde, que estaria bé, aprofitant l’avinentesa, de tornar-hi. El problema, però, és que m’acaben de deixar el darrer llibre de Larsson (La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina) i sé que no podré resistir la temptació de començar-lo. Fa hores que me’l mir i dic que no, que no em puc permetre llegir 766 pàgines en quatre dies, que tenc moltes coses a fer… En fi, veurem si som capaç de resistir-me. En qualsevol cas, sempre puc dir que la Salander també em pot mostrar tècniques de contra-espionatge. No ho creus?
Clar que ho crec, encara que tinc un emperò al respecte, però si te’l dic “t’enterraré” el final del llibre. Esper que surti prest la tercera part, ja estic encuriosida per saber qui és la reina d’aquest palau tan ventós.
Maite aimada, com t’atreveixes a dir que n’Espe és més glamourosa que tu?? ella a la seva edat, pel que fa i representa, per la seva “cultura de societat” madrilenya, per la “grandeza de España” que obstenta gràcies al títol nobiliari del seu espòs, ella, sa passarella, hauria d’anar molt més d’acord amb el seu rang. I no em val l’estupidessa de dir que “té estil propi”. L’estil propi es corregeix! vamellara! Glamour no és com vas vestit, si de marca o no, com creues les cames quan t’asseus, el perfum que utilitzes ni les teves relacions socials. El glamour és tenir tanta seguretat en el que fas que no t’importa el que els espies poden dir de tu. Glamour és l’elegància de saber fer el que toca allà on toca, i si no ho fas, que ningú ho cregui una vulgaritat si nó una forma alternativa de fer les coses. Glamour és dir el que penses sense ofendre. És creure i defensar la teva ideologia amb raonaments i seriosament. Glamour és saber riure’s dels aprenents a espies (xafarders) d’aquesta i totes les societats. Glamour, Maite, és saber dir: “me la bufa” quan així és. Perquè el glamour no és imatge i comportament, sinó naturalitat i fermesa en les idees. Defensem el glamour de les ideologies i una política glamourosa, no una política d’espectacle i superficial. El glamour de la política no és el de la societat, tot i que són compatibles (te lo digo yo, te lo digo ya)!. Salut
Silve estimat, t’he de confessar que començava a estar preocupada: una entrada amb la paraula “glamour” i tu sense intervenir? No era possible! M’agrada el sentit que li dones a la paraula. Ja et posaràs d’acord amb la meva assessora d’imatge per mirar de lligar el fons i la forma, que, com bé expliques, ve a ser el mateix. Faríeu un bon tàndem!
Tot aquest moviement espiatori (hi ha estat sempre, potser ara mica més) té, per a mi, una lectura diàfana: preocupació davant el que podría ser un canvi polític proper. La gent n’està farta de la política de paper, de favoritismes, de gestió de l’absurd i de governs que no construeix, sinó que desarticulen projectes seriosos de futur, d’avanç, de progrés i de ciutat.
.
Davant el descrèdit dels actuals governants i de les seves polítiques de fa anys, ells mateixos capten el descontent de la població. Altres (PP) articulen trames per frenar l’esquerra i davant la impotència de fer front amb arguments seriosos, cerquen (ho han fet sempre) la desestabilització dels adversaris. Quan no hi ha arguments que convencin la ciutadania, caldrà ‘ferir’, enderrocar, malmetre la imatge i fins i tot difamar sobre les persones que exerceixen el servei públic amb honestos propòsits. I mirau per on, hem satisfà aquesta ‘preocupació’ perquè és senyal inequívoca que quelcom es mou a les àgores de la ciutat. Em satisfà la preocupació i l’espionatge és un mirall diàfan d’un canvi.
.
Tanmateix, teniu raó que aquest tipus d’espionatge barat i misarable obté un resultat que no és espiar, purament, sinó intentar cercar un xafardeig de desprestigi, de tergiversar les actuacions, els fets, de difamar, com ja he dit, crear una imatge social dolenta de les persones que encapçalen un missatge polític desplegat des de l’honradesa, des del sentit comú i amb la finalitat de dignificar, d’un punyetera vegada el bell exercici de la Política.
Tot i així, i sabent el mal que causen aquests ‘comissaris’ de la vergonya, la gent els comença a fer poc cas.
.
Vull creure que a na Maite el que li fa gran il·lusió no és ‘convidar’ des de la balconada del Consistori al Poble a presenciar els Jocs des Pla, sinó que el Poble, el capvespre de Sant Joan, davalli as Pla, somrient, feliç i orgullós de qui els governa; satisfet de viure a una ciutat digna, amb polítiques dignes i que rere els domassos vermellencs de la Sala no s’hi amagui sospites que incomodin els ciutadans. El que vol na Maite, entenc, és un Poble tranquil, estable i que recuperi, per Sant Joan i la resta de l’any, l’orgull d’un Poble sà.
P.S. Per cert, Maite, en el tema de la ‘Convidada’, hauríeu de mirar de revisar la balconada. Són pedres que tenen molts anys i per Sant Joan s’hi col·loquen allà molts de quilos des de fa un temps. I és que l’Equip de Govern dels darrers 5 anys, és gent de molt de pes. Pel cap prim, aquella balconada de l’Ajuntament deu aguantar uns 1.500 quilos només dels membres de l’equip de govern. Vius que un capvespre de Sant Joan no aneu a parar tots enmig de la plaça!!
Menorquit, totalment d’acord amb el teu comentari. M’agradaria veure una altra Ciutadella. Tanmateix, el cert és que són els ciutadans qui trien els seus representants polítics i, per tant, són ells, sempre, qui tenen la darrera paraula. Esperem que el que hem viscut aquests darrers mesos serveixi per fer obrir els ulls a la gent. Veurem.
Respecte al tema de la balconada, el darrer Sant Joan ja ho vam comentar. Sincerament, no ho veia gens clar, que ens aguantàs a tots. Ja només hi faltaria que se’ns desmuntàs l’ajuntament també en sentit estricte!
.
“M’agradaria veure una altra Ciutadella”, dius Maite? –a mi també.
Però i així, com és que no hi eres tu, ahir, a la important reunió per a canviar Ciutadella?
.
També dius, Maite,
“el cert és que són els ciutadans qui trien els seus representants polítics…”
En Nel i n’Eduard els vam triar els ciutadans per canviar “políticament” Ciutadella?
.
Crec que a qui toca ara decidir el canvi a Ciutadella és a tu, Maite.
No tinguis por. El teu parer és mes legítim que el dels teus companys de partit.
“És la lluita darrera, agrupem-nos germans…” Et sona aquesta lletra?
.
Sempre és la lluita darrera, la lluita contra el capital i els seus adoradors.
Sort i coratge.
.
El Nom Necessari de tan estrambòtic com és resulta, com ja he dit altres vegades, tan i tan divertit !. Citar la Internacional, d’aquesta manera!. Es qualifica sol. A més els seus interrogants són un compendi de l’absurd: “En Nel i n’Eduard els van triar per canviar…?. No, ni n’Andreu Bosch, ni en Florit d’UPCM, ni na Vinent.
De fet, ni a na Maite, ni a na Pilar els va triar ningú per “canviar políticament Ciutadella”. Els van triar per representar els ciutadans i si era el cas governar Ciutadella. La situació excepcional ha posat els partits polítics davant tasques insospitades. Els escollits pels partits polítics, siguin regidors o no, són els que intenten fer front a aquests reptes. Estic segura (segura o segur) que dins cada partit tot es discuteix abans.
.
Estic també convençuda que sota internacionals, sota llepadetes, (això sí ho són!!!) a na Maite, i sota estranyes efusions hi ha qualque tèrbola intenció i qualque tèrbola militància. No s’havia acomiadat per sempre?. Repetesc aquí el que vaig dir-li la darrere vegada que va aparèixer: “el pensament lúcid necessita tant coratge com intel·ligència” (Szasz). No és el cas de Nom Necessari, en cap dels dos conceptes.
.
Maite, per la meva part, no comentaré res de les decisions d’ahir fins que tu no ho facis. No et deixis embullar pels que, amb nom necessari o no, et volen marcar les pautes. Aneu bé. El PSM s’ha convertit en el paradigma del coratge del que parla Ievtushenko, el coratge de la honestetat que un dia farà avergonyir els qui no han estat capaços d’aplicar-se’l. Encara que com també deia la Maintenom, “és preferible el pecat a la hipocresia”. La hipocresia de parar paranys sota paraules falses.
.
Endavant, bona gent del PSM. Ja en parlarem.
.
.
Veig, Nom necessari, que continues insistint en les teves dues fixacions:
1) Na Maite té por.
2) Per què na Maite no ha anat a les reunions per fer un govern de salvació?
La primera, em permetràs que, directament, passi de contestar-te: puc ser moltes coses però sempre he donat la cara. Punt.
La segona, ja vaig explicar els motius per no ser a aquesta reunió en un altre comentari de dia 29 de desembre:
“Hi van en Nel perquè és el secretari de l’agrupació del PSM de Ciutadella i n’Eduard perquè és una persona amb experiència en temes de negociacions. Personalment, i així ho vaig dir en una reunió on hi havia PP, PSOE i UPCM, consider que els regidors és millor que quedin al marge de les negociacions perquè, en cap cas, les friccions que puguin sorgir durant les converses, influesquin damunt les relacions cordials que tenim. A més, consider que, amb el dia a dia de l’ajuntament, jo, personalment, ja en tenc prou, de feina. El PP també ha seguit aquesta línia.”
Finalment, voldria dir-te que, si bé vaig ser jo qui va encapçalar la llista del PSM a Ciutadella, les decisions no les prenc jo: les prenem (càrrecs, militants i simpatitzants) de forma consensuada. Per tant, n’Eduard i en Nel representen, de forma absolutament legítima i a la perfecció, el parer del partit. Un parer que, per decomptat, és, també, el meu. Em sembla que estàs molt interessat a donar la sensació que el PSM va per un camí i na Maite per l’altre. I et puc ben assegurar que això no és, en absolut, així. Com diu la cançó que reprodueixes -que em sona, sí-, els “germans” del PSM, esteim molt units. No has de patir per això.
Mentre escrivia el meu comentari, Matilde de la Mole deixava el seu, molt encertat. Res a afegir. Respecte a les decisions que es van prendre ahir, com sempre, podeu opinar el que vulgueu.
Que consti que m’ha costat tornar escriure res aquí, però encara que fos només per fer botar na Matilde amb aquest seu to una mica emprenyat, ja s’ho val.
.
És fantàstic aquest estil d’escriptura que li surt a na Matilde quan ell/ella tira a ferir.
.
Ho fas molt bé Matilde, m’agradaria saber escriure tan bé com tu, t’ho dic de cor.
.
El què sí he de confessar es que no has aconseguit ferir-me gens ni mica, al contrari, m’encanta el veure que les teves fletxes enverinades me passen de llis.
.
Na Maite Salord té més bona punteria, encara que veig aquí et te molt gelosa i amb dues combregueu en comunió; i l’entenc molt bé na Maite. Què seria d’aquest bloc sense na Matilde de la Mole?
.
Perdonau, m’absentaré per una altra temporadeta.
De tots el tòpics sobre dones, un dels més extesos és el de la rivalitat femenina. Sempre l’he trobat patètic però, en el cas de Matilde de la Mole i una servidora, ja és esperpèntic: esteim geloses, no he entès qui de qui, però!
Avam, Nom necessari, que no deies que era un home, la mademoiselle? Així, potser, més que de gelosia, hauries de rallar d’un “affair” entre aquesta identitat misteriosa i jo. Ens compenetram tan bé (ui, quina paraula més lletja que m’ha sortit!), que jo també sospitaria.
En fi. Em sap greu que ens abandonis una temporadeta. Com a na Matilde (of course), a mi també em resultes molt divertit (o divertida). Això sí, he de confessar públicament que sense na Matilde, però, no podria viure…
Combregar sense comunió és difícil, Nom Necessari.
.
Aquest bloc sense Matilde de la Mole seguiria essent un gran bloc.
.
Jo no m’absent.
.
M’afalaga que, de tot cor, t’agradi com escric, Nom Necessari.
.
No pretenc ferir ningú. Només pretenc dir el que pens i divertir-me.
.
“Una vetlada on tots estan d’acord és una vetlada perduda” (Einstein).
.
A la meva edat ja no “m’empreny” per res.
.
“La maduresa és l’edat en que un no es deixa enganar per si mateix” (R.W. Emerson)
.
Jo no bot.
.
Ironia: “Com a mala persona sóc un complet desastre. Hi ha molta gent que afirma que no he fet res dolent en tota ma vida. Sens dubtes, però, només gosen dir-ho a la meva esquena”. (Wilde)
.
Maite, estimada, avui tu i jo semblem el duo de “La Africana”:
.
” Comprende lo grave
de mi situación,
y escúchame, Vasco,
y ten compasión.
Tranquila he vivido
y honrada y dichosa,
mas ¡ay! que has venido,
y estoy muy nerviosa.
Estoy trastornada,
perdí la chaveta.
Pepito te llamó
cantando el Profeta.
Marchate ya, márchate ya.
Mamá te llora; ve con mamá.”
(Lletra de l’insigne Miguel d’Echegaray)
.
Dedicada al Nom Necessari que s’absenta.
Com la “mosca d’hivern” fa uns dies, jo també m’estic morint de riure. Si continuam així, Matilde, el nivell d’aquest bloc davallarà per moments!
Genial, Matilde!. Ara també saps sarsuela! (ho he cercat al google). Aquest bloc és una caixa de sorpreses. També m’he fet un fart de riure.
A mi tant com va em sembla més patètic, ja em perdonareu.
Si et refereixes a la situació de Ciutadella,Jordi, d’acord. Si fas referència al bloc, només dir-te que la broma no està renyida amb la profunditat i el debat polític no té perquè ser un missa de difunts. Jo també he trobat genial la sortida sarsuelera de na Matilde, com tot el que escriu per altra part.
A la imaginda Plaça salordiana ja m’ho vaig imaginar un dia:
…
“…Passa, de tant en tant, qualcú que vol interrompre les plàcides converses i llança un alei!!, una frase altisonant, fora de lloc i irrespetuosa. Camina amb capulla posada, cap baix i amb les mans dins la butxaca. Ningú sap qui és: “serà del PSOE, o del PP” se sent a dir. Prest fet, tothom atura la conversa, i tot i que hi ha qualque pitada a l’insurrecte, el general missatge és que entri al debat, a la tertúlia, que s’assegui i compartesqui la sana, llatina i mediterrània costum de la conversa, amb respecte i amb un somriure, tot i que no pensi igual que els altres. Alguns d’aquests interceptors accepten, altres giren cua i se’n van pel camí de baix….”.
.
Tanmateix, el nom no és necessari.
Des de fa uns dos anys, em passejo uns tres cops l’any per Ciutadella. Com que m’interessa el que hi passa he xafadejat per diferents blogs i aquest el trobo interessant i de tant en tant el llegeixo.
Veig que no hi ha gaires diferencies amb el meu entorn (deu ser típic de ciutats mitjanes i pobles), ara crec que la nuesa sobre la vida privada té una valor positiu, el veinatge perdut a molts altres llocs aquí em fa l’afecte que encara el conserveu.
Ara bé faig una reflexió. Aquí parleu bastant de cultura (llibres sobretot). Ara bé quan sóc per aquí no aconsegueixo trobar gaires esdeveniments culturals. Potser encara no conec els espais o bé em sembla que a Ciutadella (a part del grup de jotes) no hi ha gaire res més. És curiós que una ciutat tant estimada d’ella mateixa (d’altra banda com tantes altres) doni la sensació de ciutat grisa.
Una abraçada.
Josep, a Ciutadella tenim moltes, moltíssimes mancances en infrastructures culturals: no tenim cap teatre en condicions, l’únic cinema que hi ha està exactament igual de quan jo hi anava (i d’això fa més de trenta anys!)… Ara bé, diria que de vida cultural, vista la situació, no ens podem queixar. S’ha de dir, però, que, sobretot, gràcies a la iniciativa d’entitats que, de forma altruista, organitzen actes que, també és cert, es concentren gairebé tots en cap de setmana. Cercle Artístic, Joventuts Musicals, Sa Nostra… van oferint concerts, conferències, exposicions… que mantenen viva la cultura a Ciutadella, normalment amb el suport -mai no suficient- de les diferents administracions.