“M’adono que escriure, per a mi, sempre ha estat transcriure, transliterar, traduir. Fins i tot 
quan ho baso en la invenció, que és una pura transposició acrobàtica d’experiències”, diu Màrius Serra en aquest llibre. Un llibre on no hi ha acrobàcies -ni tan sols literàries- i sí molta vida autèntica, abocada a mans plenes. Perquè, al voltant de Llullu -en Lluís, el fill de l’autor, nascut el 2000 amb una greu encefalopatia-, s’hi concentra tot l’amor, tot el dolor, tota la joia.
Quiet recull, sense seguir un ordre cronològic, escenes concretes de la vida d’en Llullu que el seu pare ens fa arribar amb una naturalitat que corprèn. Entre el mig somiure i l’emoció més profunda, Màrius Serra ens parla de “Paraules”, de “Vergonya”, de “Ràbia” o de “Triomf”. Uns capítols, breus però intensos, a partir dels quals podem resseguir els set primers anys de vida del fillet. D’un fillet que, com diu el seu pare, “no progressa adequadament” però que té el do, al meu parer, de fer progressar d’una forma excel·lent les persones que l’envolten: “Tots els que ens hi mirem (en Llullu) una mica a fons envellim d’una forma diferent”.
Avui dematí, mentre deia adéu al meu fill -nascut, també, el 2000- i l’he vist partir, carrer amunt, cap a l’escola, m’han vingut al cap en Màrius i en Llullu, assegut a la seva cadira de rodes. Els he vist esperant l’autobús, entre els cotxes mal aparcats que omplen la vorera del seu carrer. I he somrigut lleument. I m’he emocionat. Perquè Quiet és, sens dubte, un llibre colpidor, escrit -ja ho sabíem- per un gran escriptor. Escrit, sobretot, per una gran persona. Si Llullu és un mirall per als que l’envolten, Quiet serà un mirall per als lectors. I val la pena emmirallar-nos-hi.
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 4 comentaris
No l’he llegit, però ha de ser un llibre interessantíssim.
Recordo la lectura ja fa uns anys, del llibre “El teu nom és Olga”, de Josep Maria Espinàs, que m’ha vingut a la memòria en llegir aquesta entrada.
enso que aquesta mena de llibres són interessants, ja que, des d’un punt de vista molt proper, poden ajudar al lector no tant sols a sensivilitzar-se respecte com és i què soposa tenir una determinada discapacitat, si no que, a més, ajuden a trencar molts tòpics i, en definitiva, a donar a la societat una visió més real d’aquestes diferències.
És clar que sent invident, com és el meu cas, superar els tòpics i les barreres socials és relativament fàcil, però no puc evitar pensar que, amb uns mitjans adequats, tothom podria i ha d’aspirar a una integració social plena. Potser poc, però crec que aquesta mena de llibres hi ajuden.
Vela, estic segura que el llibre t’agradaria molt. M’ha sorprès saber que tens problemes de visió i, com apuntes, això deu fer que coneguis els tòpics i les barreres socials de primera mà.
Per cert, encara no t’he enviat allò que et dec, però ho tenc present. T’arribarà!
Hole Maite!!
Estaria bé que sa pròxima entrada fos sobre es teatres , cine i cultura en general ( no se s’hi m’esplic ).
Perque un jove avui en dia a Ciutadella no pot tenir plans de futur perque no te on aplicar-los si no es al carrer !!
Calos es s’unic eccenari que tenim a ciutadella PERÒ atenció , es privat !!
Un temps s’ajuntament tenia sa piscina i es poli , pero sel va vendra a una empresa privada ( per variar )
No se si m’has entes el que volia dir…
Una bessada
Remarcant l’escrit d’en Josep a més que el “teatre” de Calos és privat, no compleix amb la llei d’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques. Aprofitant que parles del tema Maite.