Diumenge es van lliurar els Premis Ciutat de Palma. Entre els guanyadors, Miquel Mas Ferrà i la seva novel·la El cel dins la memòria, una història ben escrita, que evidencia l’ofici de l’escriptor i en la qual parla d’un tema actual i complex: la incertesa que li produeix Europa. La immigració, l’embranzida de grups d’extrema dreta, la manipulació genètica o, en darrer terme, què hi quedarà, d’aquí a uns anys, de la llibertat de l’individu, són els temes que ens proposa l’autor.

Evidentment, puc opinar d’aquesta novel·la en tant que membre del jurat que li atorgà el premi. Sí, aquest era un dels 27 originals que han ocupat les meves hores de lectura (i de son!) aquests darrers dos mesos. Ara puc dir que ha valgut la pena l’esforç. A la primavera, tindrem un bona novel·la a les llibreries i, en un pla més personal i, si voleu, egoista, a mi m’ha servit per morir-me de ganes de posar-me a escriure la novel·la que tenc començada i que fa mesos que tenc -em dol dir-ho- abandonada.

Com, ser membre d’un jurat de novel·la, pot provocar aquesta reacció? No en tenc ni idea. Només sé que em costa molt, moltíssim, escriure les primeres pàgines d’una novel·la. Fa mesos que tenc un personatge que intent fer-me meu i, la veritat, és esgotador: per què vol fer això i no una altra cosa? Per quin motiu el pot abandonar la seva companya i desaparèixer sense dir res fins al cap d’unes setmanes? Quins amics tindrà? Qui serà la seva família?

No és fàcil, em podeu creure, però això és el millor d’escriure: mai no t’avorreixes, mai no et canses de fer el mateix perquè cada títol nou representa començar de zero. Ara que ja he pogut treure’m del cap els germans Calafat i n’Estrella (de La mort de l’ànima), tornaré a anar companyada per tot arreu. Acompanyada, això sí, d’en Martí i de na Sara (els protagonistes d’aquesta nova novel·la sense títol). I necessit saber d’ells, necessit que m’expliquin la seva història per jo poder-la explicar als altres. Veurem com acaba.

És curiós. Quan vaig agafar La mort de l’ànima -després de mesos de no treballar-hi- per enllestir-la definitivament, va ser un fet casual (i personal) el que va provocar que m’hi posàs amb ràbia fins al final. No va sortir malament. Esper que la història que tenc ara entre mans surti, com a mínim, com aquella. Si és així, tot això hauré d’agrair als premis Ciutat de Palma. I als 27 originals que m’han recordat, pàgina darrere pàgina, que hi ha poques coses que m’apassionin més que crear personatges i muntar històries del no-res.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

L’atzar ha volgut que aquests dies estigui comentant a classe el llibre Cap al tard, de Joan Alcover. I mentre llegia en veu alta aquests versos de “La Balenguera”: “De tradicions i d’esperances / tix la senyera pel jovent”, m’ha vingut al cap un article d’en Nel Martí (“La raó nacional” a nelmarti.cat).

El poema d’Alcover remet clarament a la idea del poeta de captar l’ànima de la col·lectivitat, del nostre poble, a través del paisatge. Un poble que, només clavant les seves arrels dins la terra, podrà enlairar-se fins al cel: “Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar). Així, terra i cel. Tradicions i esperances. Passat i futur. Sentiments i raó, en definitiva, com deia en Nel en el seu escrit:

“En la raó de ser de la nació hi ha sentiment, i clar que sí. I deu ser així d’igual manera per a tothom, per a totes les nacions i per a tots els nacionalismes, amb Estat i sense Estat. El sentiment positiu i racional als elements que identifiquen la comunitat nacional (territori, llengua, valors…) actua de denominador comú de la cohesió social. Però que en l’afirmació nacional hi hagi afecció no ha de voler dir que aquesta sigui la seva raó de ser. El sentiment pot i ha d’acompanyar la nació, però no ha de ser la seva exclusiva raó. De fet, i sense malmetre ni un fil dels elements que ens vinculen afectivament a la nació, reivindic la raó de la nació que es pensa i es projecta col·lectivament.”

Pensar-nos i projectar-nos col·lectivament, aquest és el repte. Reclamar que es reconegui el fet nacional dels pobles que configuren l’actual Estat Espanyol i el seu dret a l’autogovern. Reclamar, també, un tracte igualitari per a totes les llengües i per a totes les cultures. Encara que demà, dia de Sant Antoni, patró de Menorca, celebrem la conquesta catalana de l’illa per part de les tropes d’Alfons III , origen de la nostra identitat lingüística i cultural, amb les notes de l’himne espanyol i amb més d’una bandera “roja y gualda” penjada dels balcons de les cases, en un intent barroer d’amagar quines són les nostres autèntiques senyes d’identitat.

Per cert, l’himne espanyol només hauria de sonar, segons “El REAL DECRETO 1560/1997, de 10 de octubre, por el que se regula el Himno Nacional, su carácter y utilización y establecer, formalmente, la partitura oficial, sus diferentes versiones y las distintas modalidades de interpretación”, si comptàssim amb la presència de Joan Carles i Sofia o del president del govern espanyol, cosa que em sembla que no passarà. Sort que, de moment, ens hem alliberat de la lletra oficial, no fos cas que encara l’haguéssim de cantar.

Tot plegat, seria, certament, descoratjador si no fos que, d’aquí a una estona, podrem escoltar en Jordi Pujol(un nacionalista no d’estat!) al Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella. Tenc la sensació que, una vegada més, semblarà que el conferenciant l’ha triat l’oposició. Pot ser divertit veure segons quines cares. Ja en rallarem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Els tres nominats entren al plató. Focus, càmeres, públic, suor. Es miren de reüll, cadascun d’ells convençut de la seva victòria. El nombre 1 avança amb pas ferm cap al jurat, aclamat per la claca fidel que l’acompanyaria fins a l’infern. De sobte, s’atura: qui és aquest president del jurat? Esblanqueït, descobreix que l’home que li havia assegurat el seu èxit no hi és, ha desaparegut. En el seu lloc, un altre que se’l mirà amb cara de “ja veuràs, ja, quina t’espera”.

Mentrestant, el nombre 2 observa, satisfet, els canvis d’expressió del nombre 1. Ja t’està bé, ja, pensa tot content en veure la cara de desolació del seu rival. Aquesta vegada, estava segur, de res li serviria la seva xerrameca entabanadora. Has begut begut oli, company, murmura fluixet amb un mig somriure: sap que té el president del jurat del seu costat. A més, la seva experiència en concursos similars l’avala, només hi faltaria.

Per la seva banda, el nombre 3, amb el cap cot i sense fer massa renou, es col·loca al costat dels altres dos, que l’ignoren per complet, convençuts que només hi és per donar un poc d’ambient a la vetllada. Si sabessin, però, què amaga davall el seu posat innocent! Ni el nombre 1 ni el nombre 2 s’adonen que el president del jurat fa l’ullet, subtilment, a aquell convidat de pedra. Massa preocupats estan els dos amb les seves cabòries per perdre un minut amb aquell home insignificant.

Els tres nominats estan ja situats al mig del plató. La tensió puja per segons. El públic viu el moment amb emoció. Tot és a punt d’acabar. En només uns instants, el jurat deliberarà, valorarà els pros i contres dels tres homes i emetrà el veredicte final. Inapel·lable. De sobte, esclata la veu del president: el nombre 1 i el nombre 2 han d’abandonar la sala. L’escollit ha estat… el nombre tres!

Un crit punyent se sent dins el plató: són els seguidors del nombre 1 que no poden reprimir les mostres de dolor. Plors, llàgrimes i indignació. És injust, s’esgargamellen. Ha estat víctima d’una llegenda urbana (o deu voler dir urbanística?), exclama la presidenta del seu club de fans, amb la boca petita. Tongo, tongo, criden les seves amigues de l’ànima. Ell, però, molt digne, abandona la sala sense dir ni piu.

El nombre 2 està uns segons a reaccionar: això és un malson, no pot ser cert, diu desolat, a la fi, amb llàgrimes als ulls, a la càmera que l’enfoca. De sobte, fora de si, es posa a córrer cap al president del jurat, cridant com un condemnat: mentider, mentider, m’has enganyat, m’havies dit que seria jo qui guanyaria… Aquest, però, l’esquiva hàbilment.

El president només té ulls per al nombre 3. Ara, li diu, t’has de preparar per entrar, juntament amb els altres 349 concursants seleccionats, a la casa dels lleons. Serà una experiència dura però saps que tens la nostra confiança (ves quin remei, murmura). No ens pots decebre. I el nombre 3, sense acabar-se de creure que ell és el guanyador, no pot amagar la satisfacció que sent: a la fi, se li ha fet justícia, pensa.

El casting (el càstig, segons els nombres 1 i 2) s’ha acabat. S’abaixa el teló.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris