Fa un parell de dies, vaig llegir a l'”Avui” un article petit, que podia passar fàcilment desapercebut entre altres notícies més “importants” sobre les properes eleccions als Estats Units, però que vaig haver de llegir perquè no em podia creure el titular: “Bush va dir 935 mentides en dos anys sobre l’Iraq” (!).

La primera sorpresa va ser la precisió de la xifra. Per què 935 i no 840 0 2176? Idò bé, resulta que, segons els estudis fets per dues organitzacions nordamericanes (el Centre per a la Integritat Pública i la Fundació per a la Independència del Periodisme) aquest és el nombre exacte de comunicats falsos sobre l’amenaça que suposava el règim iraquià per a la seguretat nacional. Quasi res. Minúcies per a un presidents dels Estats Units, deu pensar ell. I aquí ve, lògicament, la segona sorpresa: i aquest “senyor president” pot continuar anant pel món com si res?

Si la sinceritat és un valor que totes les persones hauríem de practicar sense excuses, en el cas dels polítics no només això: és una obligació perquè, justament, no ho oblidem mai, el polític ho és en tant que els ciutadans han dipositat en ell la seva confiança. I mentir és trair la confiança dels electors i això, representa, a la llarga, dinamitar les bases més elementals del sistema democràtic. De la mentida d’uns pocs a “tots el polítics són iguals” i “no val la pena anar a votar” hi ha una passa molt petita.

Supòs que és per això que ahir, llegint l’entrevista que Última Hora feia a l’exregidor de cultura i urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, vaig tenir la mateixa sensació d’incredulitat que llegint l’article de les mentides de Bush: “La compra del Palau Saura Morell va ser una operació molt avantatjosa. Va sortir a preu de ganga”. Els record que, en un any, “Nerer” va guanyar prop d’un milio d’euros amb aquesta permuta: va comprar el Saura Morell a “Prominmo”el juliol del 2004 per 2 milions d’euros i, el juliol del 2005, el ven a l’ajuntament de Ciutadella per 2,8 milions. Operació rodona!

En fi, sembla que hi ha polítics que no seran les mentides que els facin dimitir o, com a mínim, desaparèixer del mapa de la vida política. Són polítics que, diguin el que diguin (fins i tot els seus!),  ho seran fins a la mort. Fins que el pes de la llosa els caigui damunt. Una imatge fabulosa si no fos que, a part de la justícia divina, a la terra, en tenim una altra que, si es dóna el cas,  pot ser bastant, bastant feixuga.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

És sempre un plaer tenir un nou llibre d’en Toni Moll Camps entre les mans perquè, davall el seu posat discret, s’amaga un escriptor amb molta força. Un escriptor amb l’ofici ben après. A les “Divagacions entorn del vers i els relats d’intriga” que encapçalen la seva darrera novel•la, La noia que sortí del mirall, en Toni parla de la seva dedicació a la poesia –lligada sempre a la figura de la mare-, però, sobretot, de la fascinació que sent pels relats d’intriga –en aquest cas, una herència paterna- com és aquesta novel•la que avui propòs.

La qualitat de la prosa literària d’en Toni Moll és indiscutible. He de confessar que el seu llibre Inventari de minyonia, un text preciós en el qual aboca els records d’infantesa, em té el cor robat des de la primera vegada que el vaig llegir i, per això, és un llibre que no em cans mai de recomanar. Tanmateix, la seva darrera novel•la seria, com ja he dit, un relat d’intriga, un gènere que ja va conrear en el conjunt de relats aplegats sota el títol Lluna d’octubre (1996), unes pàgines en les quals ja es posa en evidència la capacitat de l’autor per teixir històries, dibuixar personatges i, sobretot, per crear un clima de tensió que fa que el lector no pugui abandonar la narració.
Així, La noia que sortí del mirall, a cavall entre Barcelona i Menorca, és una novel•la explicada en primera persona a través de les cartes de tres personatges diferents que, d’una manera o altra, s’han vist implicats en la mort “accidental” d’una dona, na Pepa Caimaris: les que envia el narrador, Marcel Quintana, al seu amic Artur Ponset, comissari de policia de Maó, i les respostes d’aquest; i la carta que envia Àgata Caimaris, neboda de la morta, a Marcel.
Tanmateix, el pes de la història el duu el narrador, un escriptor o “un home a qui li agrada inventar-se històries”, com diu ell mateix, que viu de fer de corrector i a qui, en un gest ben irònic per part de l’autor, el comissari li deixa anar: “Em plau comunicar-te que el teu relat m’ha semblat prou reeixit. Al llarg de més d’un centenar de pàgines, saps mantenir l’interès i, al capdavall, et treus de la màniga un original desenllaç”. Jo no ho hauria pogut resumir millor. Llegiu, llegiu La noia que sortí del mirall si voleu saber qui va provocar l’”accident” de na Pepa Caimaris.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

(Aquest text és l’inici de la conferència que vaig donar as Migjorn Gran l’11 de gener de 2008)

Una ILLA és un lloc on només s’arriba navegant o amb un vol. Una illa evoca
sempre la idea de descoberta, de somnis i de desitjos que malden per fer-se realitat.
Una illa va lligada, també, a la idea de refugi. Potser per això, moltes vegades, s’ha
relacionat l’illa amb la feminitat. L’illa, la dona, el primer recer de l’ésser humà. Només
cal recordar l’Odissea d’Homer per veure com les illes van lligades a dones: a Circe, a
Nausica, a Calipso, a Penèlope. Terra i aigua: matrius de vida. Matrius de literatura,
també.

Així, Menorca, la nostra illa -el seu paisatge-, ha esdevingut un espai literari
per a molts escriptors, illencs i no illencs. Un espai que va molt més enllà del que
podem captar amb els sentits. Un món petit, rodejat d’aigua, que permet, tanmateix,
arribar a la complexitat de la Vida en majúscules. Per dir-ho amb paraules de Llorenç
Soldevila:

“El paisatge modela qui hi habita i, en bona part, “decideix” com s’habita. Per aquest
motiu, l’aprehensió intel·lectual d’un paisatge pot ser quelcom que va més enllà d’una
simple visió fugaç, sobretot si es fa des de l’àmbit de la literatura. Pot ser font del profund
coneixement del món que hem descobert. O del món del qual formem part.”

Segueix llegint »

• Conferències
• 1 comentari