La recomanació literària d’aquesta setmana canvia de gènere: un recull de poemes de 29 
poetes de Menorca, editat per Amnistia Internacional, que gira al voltant dels drets humans i de la defensa d’una vida digna. És un llibret molt ben fet –es nota la mà del coordinador, d’en Pere Gomila-, que combina la poesia amb les il•lustracions de Dolores Boettscher, la presentació del qual, en forma de microrelats que comencen amb les tretze paraules que formen l’article 1 de la “Declaració Universal dels Drets Humans” (“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”), vaig tenir el privilegi de fer.
A Tots els éssers, hi podreu trobar les paraules ben dites de -m’atreviria a dir- tots els poetes de la nostra illa que, de qualque manera, han fet pública la seva obra. Hi ha versos que parlen del “fred d’un camp de refugiats”; del “poder infame dels tirans”; de la defensa d’una mort digna per tots els que duen “deu anys de sofriment en el llit de la ciència”; de quan “la paraula esdevé covarda”; de campaments “on s’enlairen veus, veus ferides, veus d’anhel pel retrobament”; de la “pau escrita amb sang”; del miserable que “no hagi portat un déu de llum a les espatlles”; d’un ametller que “potser no sap que el fat el condemna a llenyada”; d’un presoner que, en sentir uns trets a trenc d’alba, “pensa qui serà el captiu que ha entrat a la nit més llarga”; dels dies que “ens esclaten de grisor, de fúries i d’angoixa i de combat”; d’una “paraula que duu llibertat per nom”; de llàgrimes eixugades “a cop d’amor”; de “quin sentit té la consciència”; de la por, que “a ningú no ha salvat mai”; dels humans, que “som responsables del que al món passi”; de desitjos de “la pau i la paraula”, de terres “on el lament es torna cant”; del “cop de fuet”; de bombes que “colguen les llars davall l’arena del desert”; del “temps dels assassins” del paisatge i de la llengua; de com “són feixugues les cadenes”; d’un “temps de lleganyes als cors i euros als cervells”; del presidi “de les barres i estrelles”; del “dret a agafar la falç del mot i abatre les murades”; de la necessitat de “tornar-se a jugar la vida com un nin”; del sofriment de “les dones i els infants que s’arreceren al portal de l’alba”; i “dels enemics d’avui que tenim ben dedins de les nostres muralles”.
Esper que aquest tast de versos que acabau de llegir us hagi obert la gana: teniu tot el llibre al vostre abast per omplir-vos de bona literatura i, a la vegada, per agrair a tantes persones la feina que duen a terme, de forma absolutament desinteressada, a favor del drets humans.
Arxiu per 2008
Aquests darrers mesos, he tingut l’oportunitat de compartir tertúlia literària amb els grups de lectura d’Alaior i Ferreries. És sempre un moment agradable i enriquidor perquè mai no em deixa de sorprendre allò que un dia li vaig sentir a dir a n’Esperança Camps: tu escrius una novel·la i, cada lector, te’n torna una de diferent. Una nova novel·la feta de matisos, d’interrogants o d’episodis que agafen força en funció de l’experiència personal de cada lector.
Durant aquesta conversa, és sempre inevitable que surti el tema de com es comença una novel·la i, la veritat, no resulta fàcil d’explicar. D’entrada has de tenir un personatge que fa qualque cosa. En el cas de La mort de l’ànima, un Andreu Calafat que torna a Menorca després de cinquanta anys. A partir d’aquí, es tracta d’anar, a poc a poc, construint la seva història. Per què se’n va, per què torna…
Amb tot, el que a mi se’m fa més difícil sempre és trobar el “to” del text. I què és això del to, us demanareu? Doncs, en el meu cas, llegir els primers paràgrafs de la novel·la i reconèixer-hi una música de paraules que no desafini. Unes paraules que delimitin perfectament quina serà l’atmosfera de la novel·la. I, encara que pugui semblar exagerat, una paraula concreta pot rompre, de cop, aquesta atmosfera. És per això que em costa tant començar una novel·la nova i puc passar-me dies i dies cercant aquell paràgraf amb què ha de començar. Aquelles paraules que després hauran d’arrossegar la resta fins a completar tota la novel·la.
Trobar el to. Aquesta és la clau. Però no només en literatura: en política em sembla que és també importantíssim. Tot es pot dir, tot s’ha de dir però sabent trobar el to adequat. El fons fa la forma, i a l’inrevés, em deia l’altre dia un escriptor valencià amb qui vaig coincidir a Palma. I té raó. Per això, opinions carregades de veritat es poden arribar a fer tan desagrables pel to amb què es diuen que acabes per no donar credibilitat al que diuen. És així.
Sempre he defensat -ves quin remei!- que la feina de l’oposició política és, a més de fer propostes positives que contribuesquin a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, marcar de prop la feina de qui governa i denunciar públicament allò que consideres que no es fa bé. Ara, sense desafinar. Des de la correcció de les formes i mai sense passar la frontera del que és la part humana i personal del càrrec polític.
Supòs que és per això que, fa uns dies, em va doldre llegir una carta que l’oposició des Migjorn dirigia a na Puri Mira a través de la premsa local. Conec poc na Puri (hem coincidit tot just un parell de vegades) i desconec, en part, si les acusacions que li llancen són certes. Ara, la veritat, m’importa poc. El to és tan desagrable i ofensiu, tan prepotent, que, al meu parer, anul·la la raó que puguin tenir. Per la meva part, només puc dir que va ser un plaer que l’ajuntament des Migjorn em convidàs a fer la conferència de Sant Antoni (i que trobareu penjada en aquest bloc). Em vaig trobar amb un públic atent i agraït i amb una regidora i un alcalde que em tractaren més que bé. I, per cert, em sembla recordar que no hi havia cap representant de l’oposició.
Es nota que s’atraquen eleccions generals. Els ciutadans assistim al·lucinats ( o no?) a les promeses econòmiques que, cada dia, ens van llançant els partits majoritaris. PP i PSOE han iniciat una carrera esbojarrada per avam qui és capaç d’oferir més. Que en Zapatero anuncia que augmentarà el salari mínim interprofessional fins als 800 euros, en Rajoy diu que ell 150 euros les pensions mínimes i de viudetat; que en Rajoy diu que reduïrà un 16% de mitjana l’IRPF, en Zapatero que tornarà 400 euros a cada contribuent en la declaració de la renda a partir del 2008. Etc, etc.
Tanmateix, enmig d’aquesta allau de xifres entabanadores, una notícia que ens fa tocar de peus a terra: una plataforma cívica, integrada per les entitats econòmiques i col·legis professionals de les Illes, denuncia que l’actual model de finançament de les autonomies discrimina Balears. Segons va explicar el seu president, acompanyat de Guillem López Casasnovas, som la comunitat que més aporta a l’Estat i la que rep més poc . Això vol dir que les inversions que es fan a les Illes són mínimes: esteim a la coa, per exemple, de llits hospitalaris i de mestres per habitants, per no parlar de temes com el cost de la insularitat o del transport.
El tema del finançament no és, certament, nou (en aquest sentit, us recoman, la lectura dels articles de Talaiòtic sobre “Espoli econòmic”). El que sí que és una novetat, i una excel·lent notícia, és que s’hagin unit veus de pes per denunciar que tenim un sistema de finançament injust que no podem -no ens podem- permetre.
A les Illes, per tant, no volem que se’ns facin regals electoralistes. Només volem el que és just: la superació de l’espoli fiscal a què ens veim sotmesos i que afecta de forma molt negativa la nostra qualitat de vida. No acceptam que ens escatimin, com fins ara, inversions en serveis socials, en educació o en infraestructures. I de cada vegada som més els que ho tenim ben clar.
Hi ha eleccions generals i, per primera vegada a les Balears, una plataforma electoral, “Unitat per les Illes”, que ens ofereix l’oportunitat única de fer sentir veus nacionalistes de les Illes al Congrés dels Diputats. No ens enganyem: ni PP ni PSOE han estat capaços de resoldre els autèntics problemes de la nostra Comunitat (el transport aeri és l’exemple més clar) i, per això, més que mai, cal tenir persones a Madrid que ens defensin. Que defensin un finançament just, que és la clau del benestar de tots.