Sens dubte, Els Nikolaidis (Proa 2006) marca un punt d’inflexió importantíssim dins la
trajectòria literària de Josep M. Quintana. Amb aquesta novel•la, que narra la història d’una família d’origen grec instal•lada a Maó en el segle XVIII, l’escriptor va aconseguir de connectar amb un nombre importantíssim de lectors, no només a Menorca sinó també arreu dels territoris de parla catalana. Una projecció que encara ha de ser més important si tenim en compte que prest sortirà la traducció castellana.
Dins aquest context, no és estrany que la nova novel•la de Quintana, Les revolucions perdudes (Proa, 2008) hagi estat rebuda amb expectació, curiositat i il•lusió per part dels seus lectors, entre els quals, evidentment, em compt. I he de dir que, tot i que el precedent era ambiciós i reeixit, aquesta nova novel•la ofereix un punt de vista narratiu potent: una primera persona que, a mode de confessió, escriu una llarga carta a la seva filla en la qual intenta explicar, i explicar-se, el seu itinerari vital. Una vida que ve marcada per dos moments històrics de gran transcendència: els primers mesos de la guerra civil a Menorca (que ell intenta reconstruir) i la revolta del maig del 68 a París (que va viure en primera persona). I és en la unió d’aquests dos moments –prou coneguts i estudiats, però sempre interessants- que rau, al meu parer, un dels encerts de la novel•la.
Un altre aspecte que també m’agradaria destacar és, des del punt de vista de construcció del text, la inclusió de diversos testimonis els quals, des de bàndols diferents, ofereixen una multiplicitat de visions del cop d’estat franquista i la posterior guerra civil espanyola que, lluny de tancar el tema, permetran al lector mantenir un diàleg, no sempre fàcil, amb la història recent del país.
Així, valguin aquestes poques línies per confirmar que Les revolucions perdudes és una novel•la ben escrita i amb una estructura sòlida que permet que l’edifici construït amb materials històrics i personals (hi ha molt de Josep M. en aquests llibre!) mantengui l’atenció i l’interès del lector fins a la darrera pàgina. Una novel•la que confirma el bon moment de la literatura catalana que es fa a Menorca.
Arxiu per 2008
Divendres dematí, trobarem Menorca plena de cartells electorals que -ara sí!- ens demanaran el nostre vot. Començaran quinze dies de campanya intensa per decidir els nostres representants al Congrés dels Diputats. Zapatero o Rajoy sembla ser la consigna i els cartells que veim, des de fa dies, pel carrer així ho confirmen. Fins i tot les meves filles (14 i 12 anys) tenen el missatge ben interioritzat: qui votaràs, en Rajoy o en Zapatero, m’han demanat mentre dinàvem? Jo, en Sampol, els he contestat, i m’han posat cara de pòquer: qui és, aquest?
Idó bé, en Pere Sampol és el meu candidat, el cap de llista de la coalició “Unitat per les Illes”, una coalició que aplega, per primera vegada, totes les veus nacionalistes de les Illes Balears. Una oportunitat històrica perquè el nacionalisme illenc tengui, per primera vegada, un diputat al Congrés. Una oportunitat única de fer-nos sentir a Madrid, de tenir qualcú que defensi els nostres interessos culturals, econòmics, de transport… més enllà de les consignes dels dos grans partits majoritaris els quals, fins ara, governi qui governi dels dos, han demostrat la seva incapacitat per donar respostes reals als problemes reals dels illencs.
I sé que quan digui en veu alta que votaré en Pere Sampol molta gent es/em demanarà: i si per no votar en Zapatero surt en Rajoy? Evidentment, m’estim més el primer que el segon. Consider que ha duit a terme una política social lloable en molts aspectes. Ara bé, el seu model d’estat, la seva actitud davant la diversitat lingüística o el finançament que reben les Illes no és gaire -per no dir gens- diferent a la posició del PP. Per això no el puc votar. Perquè el meu vot ha d’anar a la persona que defensi millor tot allò en què jo crec. Així de senzill. Com deia en Nel Martí en un article que heu de llegir, no hi ha cap vot inútil, en democràcia, perquè tots responen, haurien de respondre, al que pensa el votant.
Fa uns dies, llegia, a l'”Avui”, una entrevista a l’escriptor Ferran Torrent i, en ser demanat pel seu vot a les pròximes eleccions, va dir: “el vot útil és el vot coherent amb la teua consciència”. M’agrada la frase, sobretot quan hi ha tanta gent que vota pensant no a qui voldria realment sinó a qui no voldria i, això, personalment, a mi no em convenç gens ni mica.
Sé que el meu candidat ho té -gairebé- tot en contra: una campanya modesta, una televisió que només ralla dels líders dels partits majoritaris, uns mitjans de comunicació hostils. I, tanmateix, estic convençuda que aquesta vegada ens en sortirem perquè, a poc a poc, el missatge d’Unitat va calant: superació efectiva de l’espoli fiscal; finançament adequat a l’autogovern de les Illes Balears; respecte de l’Estat a les competències transferides; impuls de les polítiques socials avançades; aprofundiment de la democràcia i de les llibertats individuals i col·lectives; avanç cap a un estat vertaderament plurinacional; assumpció de la diversitat de les llengües i cultures; protecció del territori; i l’honestedat com a valor de la política i la lluita contra la corrupció.
En Pere Sampol, amb el suport de na Maria Josep Morell, candidata del PSM de Menorca, i na Glòria Domínguez, candidata dels Verds de Menorca, ja té un peu al Congrés. De tots depèn que la seva veu ferma, compromesa, ressoni a l’hemicicle.
Ara resulta que el ministre de torn ha decidit que les dones tenim tres formes: diàbolo, campana i cilindre (em sembla que era així). Perfecte. Però, i les formes dels homes? Ah, els homes no tenen problemes a l’hora d’anar-se a comprar roba! Això vol dir que són perfectes, idò? No, de cap manera. I perquè, mesquinets, no se sentin discriminats, bona al·lota com som, faré ara un esborrany de proposta de formes masculines:
1- Model triangular. És, sens dubte, el preferit pel sexe femení heterosexual i pel masculí homosexual: espatles amples, cintura estreta i malucs (per dir-ho de forma fina) atepeïts i estretets. Per desgràcia, és el model que costa més de trobar (si no ets la Obregón).
2-Model acordió. Una de les formes més exteses: començam bé per les espatles i podem acabar bé pels malucs; el problema és la zona centre: un seguit de “togues” de gruixa i consistència diversa ocupen la línia recta que hauria d’anar dels pits a la cintura. Es pot dissimular bé amb un jersei ample però queda al descobert amb una senzilla i innocent incursió tàctil per la zona.
3-Model barril. És el més enganador. De part darrere, tot correcte; ara, en girar-se, un voluminós barrilet cerveser queda al descobert sense que es pugui amagar de cap manera. En aquests casos, acostumen a dur la trinxa dels calçons avall, per una pura qüestió de proporcions que, si fan cas de la meva proposta, podria quedar compensada amb un model de calçons talla 200 a la cintura i 42 als malucs.
Segur que em deix més models. Amb tot, vull dir que, per arribar a aquestes conclusions, no he hagut de prendre mides a cap home: les dones, amb un simple cop d’ull, els tenim ben apamats. Per tant, no és una proposta gaire científica però diria que és prou real (per a desgràcia dels models 2 i 3). Per això, l’oferesc gratuïtament a l’autoritat competent per quan decidesqui treure els models masculins. De res.