Fa dies, vaig veure al diari la foto del governador de Nova York, el demòcrata Spitzer, anunciant la seva dimissió per un important escàndol sexual relacionat amb la prostitució de luxe. Tanmateix, el que em va impressionar de la imatge no era ell sinó la seva dona o, millor dit, la cara de la seva dona, dreta al seu costat, enlluernada pels flaixos dels fotògrafs, mig plorosa. Pobra dona, vaig pensar; això són paperots. Una pobra dona que va abandonar, en casar-se amb el senyor governador, una prometedora carrera d’advocada d’empresa per dedicar-se al seu marit, als fills que després vindrien i a assistir a actes solidaris. El darrer sacrifici que ha hagut de fer deu ser, sens dubte, donar la cara per ell. I, sincerament, no em sé explicar que, en ple segle XXI, aquestes coses encara passin. Que les donen ens avinguem a jugar aquest paper.
Amb aquesta imatge dins el cap, dos dies després, veig la foto del ppero Javier Rodrigo de Santos, ex-regidor d’urbanisme de Palma, acusat d’un altre escàndol sexual: haver pagat amb doblers públics -més de 50.000 €!!!- les seves visites a clubs d’ambient gai. En aquest cas, no hi havia foto de la dona, perquè sí, diuen que està casat i que té quatre fills i, a més, per acabar-ho d’adobar, segons la premsa, és membre dels “Legionarios de Cristo” i, sembla ser, es negava a casar homosexuals. Esperpèntic.
Tant un cas com l’altre tenen un comú un fet: són l’evidència més sagnant de la hipocresia i de la doble moral que campa entre els polítics. El ja ex-governador de Nova York es va caracteritzar, durant la seva carrera, per perseguir de forma implacable la prostitució. De l’ex-regidor d’urbanisme de Palma, què més podem afegir al que ja he dit més amunt. En el seu cas, però, no podem obviar que els seus saraus els pagàvem els ciutadans, igual que en l’afer “Rasputín”, aquell en què, el 2004, set polítics del PP, encapçalats pel president del Govern Balear i el conseller de Turisme, van anar a fer promoció turística a Rússia i, per “error”, van incloure com a despesa del viatge set entrades a un famós prostíbul de Moscou.
En fi, sexe i política sempre ha estat una combinació que dóna molt de joc. Per si de cas, per si un dia tenc un càrrec públic rellevant i caic en la temptació de la carn, que mai se sap, he demanat al meu marit si, cas que m’enganxassin, voldria sortir a la foto al meu costat. La seva resposta, clara i llampant: ni parlar-ne, que per “floreros”, ja en tenim prou a casa! Tot plegat era una broma, esclar, però m’ha agradat la seva resposta: potser comença a ser hora que les dones deixin de fer de coartada a tanta hipocresia, a tanta doble moral.